Aquesta setmana, en el marc de la XLI edició del curs d’estiu de la Universitat Internacional per la Pau (UNIPAU), es van posar sobre la taula alguns dels debats clau que travessen la relació entre tecnologia, geopolítica i societat. Uns debats que, lluny de quedar-se en l’àmbit acadèmic i/o activista, interpel·len directament el present i el futur de l’ecosistema TIC, també a Catalunya.

Un món més connectat… però més fragmentat

Una de les idees recurrents en les sessions del curs és que la promesa d’un món més interconnectat i cooperatiu, sorgida després de la Guerra Freda, ha estat progressivament substituïda per una realitat molt més complexa. Som més connectats que mai, però això també ha creat nous escenaris d’incertesa i tensió en la política i l’economia, per exemple.

El sector tecnològic n’és un reflex clar. D’una banda, la tecnologia apareix com a palanca de creixement, competitivitat i innovació. De l’altra, s’ha convertit en un element central en la competència entre potències, en la definició de les regles globals i en la configuració de noves formes de poder.

“Estem més connectats que mai, però també més exposats a noves formes de fragmentació, dependència i conflicte.”

En aquest context, es plantegen preguntes que van més enllà del desenvolupament tecnològic: qui controla les infraestructures digitals? Qui defineix les normes? I, sobretot, qui es beneficia, i qui assumeix els costos, d’aquest model?

Quan la tecnologia es converteix en infraestructura de poder

Diverses de les ponències del curs apuntaven a un canvi de paradigma: la tecnologia s’ha convertit en una infraestructura que condiciona relacions de poder entre estats i empreses. Això es tradueix en una creixent interdependència entre estats, grans corporacions i sistemes tecnològics.

Aquesta realitat es fa especialment visible en àmbits com la intel·ligència artificial, la ciberseguretat o la gestió de dades. També en la manera com es redefineixen conceptes com la seguretat, que s’expandeix per incloure pràcticament qualsevol esfera de la vida: des de la informació fins a la salut, passant per les cadenes de subministrament o les infraestructures digitals.

Aquest procés de “securitització” té implicacions directes en les polítiques públiques i en la governança tecnològica, però també en la manera com s’estructuren les societats.

La dimensió cognitiva del conflicte digital

Un altre dels grans eixos del curs va ser la dimensió informacional i cognitiva del conflicte. Les guerres del segle XXI no només es disputen en termes territorials o militars, sinó també en l’àmbit de les dades, la informació i les narratives.

“La tecnologia s’ha convertit en una infraestructura de poder que condiciona les relacions entre estats, empreses i ciutadania.”

Funcions com el microtargeting i les campanyes de desinformació s’estan integrant en les pràctiques polítiques i comercials del nostre entorn. Això reforça la idea que la tecnologia no és neutral: el seu ús i el seu impacte depenen de qui la controla i amb quins objectius.

Del debat global a l’impacte local

Tot i la dimensió global d’aquests fenòmens, una de les conclusions més rellevants que puc extreure és que el seu impacte és profundament local. L’expansió de tecnologies com la intel·ligència artificial, els sistemes de vigilància o la datificació massiva de la vida quotidiana es concreta en contextos específics, amb conseqüències tangibles per a la ciutadania.

Aquest desplegament tecnològic sovint es justifica en nom de l’eficiència, la seguretat o la innovació. Però també planteja interrogants sobre transparència, control democràtic i impacte social.

La cara invisible de la revolució digital

Darrere dels dispositius que fem servir diàriament, de les infraestructures digitals i dels grans centres de dades, hi ha una cadena global d’extracció de recursos i de generació de valor que no sempre es distribueix de manera equitativa.

“Les guerres del segle XXI també es disputen en l’àmbit de les dades, la informació i les narratives.”

Una part significativa dels minerals imprescindibles per al desenvolupament tecnològic, com el cobalt, el coltan o el liti, es troben en regions del sud global. La seva extracció sovint està vinculada a dinàmiques de dependència econòmica, impacte ambiental i precarització laboral.

Alhora, el valor afegit d’aquests recursos naturals es genera majoritàriament fora d’aquests territoris, en economies avançades que concentren el desenvolupament tecnològic, la innovació i la comercialització. Aquesta asimetria no és nova, però la revolució digital l’ha intensificada i sofisticat.

Dades: el nou recurs estratègic

Si els recursos naturals són la base material del sistema digital, les dades en són el combustible. Qui té capacitat de recollir, processar i explotar dades a gran escala es converteix en un dels principals eixos de poder econòmic i polític. Les dades no només permeten optimitzar processos o personalitzar serveis, sinó que també configuren noves formes de control i de presa de decisions.

En aquest sentit, la datificació de la vida quotidiana planteja un dilema estructural: la millora de l’eficiència i la comoditat sovint implica una cessió progressiva de control sobre la informació personal.

Tecnologia, desigualtat i responsabilitat col·lectiva

Un element clau que emergeix d’aquestes reflexions és que la tecnologia, lluny de ser un factor neutral, s’inscriu en les dinàmiques econòmiques i socials preexistents. Per tant, més que crear desigualtats, la tecnologia tendeix a intensificar les que ja hi ha quan manca regulació i control social.

“La tecnologia tendeix a intensificar les desigualtats que ja existeixen quan manca regulació, transparència i control social.”

Aquest plantejament connecta directament amb els reptes que afronta, també, l’ecosistema TIC català: com impulsar la innovació sense desvincular-la del seu impacte social? Com garantir que la digitalització contribueixi a la cohesió i no a la fragmentació?

Mirant al futur: cap a una digitalització amb mirada social

En suma, les reflexions sorgides d’aquest curs d’estiu de la UNIPAU conviden a repensar el relat dominant de la revolució digital. No es tracta de qüestionar el seu potencial transformador, sinó d’incorporar-hi una mirada més holística i crítica.

Per al cas català, això implica una oportunitat: situar-se no només com a receptor o desenvolupador de tecnologia, sinó com a actor actiu en la definició d’un model digital més just, transparent i sostenible.