La bretxa digital s’ha consolidat com una de les formes més persistents i menys visibles de desigualtat a les societats contemporànies. En un context en què l’accés a internet i als serveis digitals és imprescindible per estudiar, treballar, comunicar-se o exercir drets bàsics, quedar fora de la xarxa suposa una exclusió que va molt més enllà de la tecnologia. La bretxa digital no afecta a tothom de la mateixa manera, sinó que impacta amb més força en les comunitats marginalitzades, accentuant desigualtats econòmiques, socials i territorials que ja existien amb anterioritat.

Tot i que els nivells generals de connectivitat han augmentat de manera significativa en els darrers anys, l’accés universal encara està lluny de ser una realitat. Hi ha persones que, fins i tot vivint en entorns urbans, no disposen d’una connexió estable i de qualitat per motius econòmics. En zones rurals o perifèriques, la manca d’infraestructures adequades continua sent un obstacle important. A aquests factors s’hi afegeixen altres barreres, com l’absència de dispositius adequats, la manca de competències digitals bàsiques o la complexitat creixent dels serveis digitals. En molts casos, la desconnexió no és una decisió voluntària, sinó el resultat d’un model que pressuposa que tothom pot adaptar-se al mateix ritme a la transformació digital.

"En molts casos, la desconnexió no és una decisió voluntària, sinó el resultat d’un model que pressuposa que tothom pot adaptar-se al mateix ritme a la transformació digital"

Connectivitat, drets i cohesió social

La digitalització accelerada dels serveis públics i privats ha convertit la connexió a internet en una condició indispensable per participar plenament en la vida social. Demanar una cita mèdica, sol·licitar ajuts socials, accedir a informació administrativa, seguir processos educatius o mantenir vincles personals requereix, cada vegada més, una interacció digital. Quan aquests canals esdevenen la via principal o exclusiva d’accés, les persones que no disposen dels recursos necessaris queden situades en una posició de desavantatge estructural.

Les comunitats marginalitzades afronten una bretxa que no és només d’accés, sinó també d’ús i d’aprofitament. Disposar de connexió no garanteix poder utilitzar-la de manera autònoma i segura. Persones grans, població migrant o col·lectius amb un baix nivell d’alfabetització digital sovint depenen de terceres persones per fer tràmits essencials, una situació que genera dependència, inseguretat i, en alguns casos, la renúncia a drets. Aquesta realitat posa de manifest que la bretxa digital no és un problema tècnic aïllat, sinó un repte profundament social.

"Les comunitats marginalitzades afronten una bretxa que no és només d’accés, sinó també d’ús i d’aprofitament. Disposar de connexió no garanteix poder utilitzar-la de manera autònoma i segura"

Reduir la bretxa digital implica, en primer lloc, reconèixer la connectivitat com un servei essencial. Garantir una connexió de qualitat, estable i assequible és una condició imprescindible per assegurar la igualtat d’oportunitats. Això comporta repensar els models de provisió de serveis de telecomunicacions, incorporant criteris socials que prioritzin l’accés dels col·lectius més marginals i evitin que el cost econòmic sigui un factor d’exclusió. La qualitat de la connexió també és determinant, ja que una xarxa inestable o limitada dificulta l’ús de recursos educatius, laborals o administratius i perpetua les desigualtats.

Tanmateix, la infraestructura per si sola no és suficient. La reducció de la bretxa digital requereix un compromís ferm amb la formació i l’alfabetització digital de la població. Les competències digitals s’han d’entendre com una eina bàsica per a la vida quotidiana i com un procés continu que s’ha d’adaptar a diferents edats, realitats culturals i nivells de coneixement. Aprendre a utilitzar les tecnologies de manera segura, crítica i autònoma és clau per evitar noves formes d’exclusió en un entorn cada cop més digitalitzat.

Un altre element essencial és el disseny dels serveis digitals. La transició tecnològica no pot basar-se en un model que pressuposi un usuari amb altes competències digitals i accés constant a la tecnologia. La simplicitat, l’accessibilitat i la claredat han de ser principis fonamentals en el desenvolupament de plataformes i serveis. Mantenir alternatives presencials o sistemes d’acompanyament no és un pas enrere, sinó una garantia perquè la digitalització sigui inclusiva i respectuosa amb la diversitat social.

"Mantenir alternatives presencials o sistemes d’acompanyament no és un pas enrere, sinó una garantia perquè la digitalització sigui inclusiva i respectuosa amb la diversitat social"

La bretxa digital també té una dimensió territorial que no es pot ignorar. Les diferències entre zones urbanes i rurals, o entre barris amb nivells socioeconòmics desiguals, evidencien la necessitat de polítiques que assegurin un desplegament equitatiu de les infraestructures. Invertir en connectivitat en territoris menys rendibles des d’una lògica estrictament comercial és una decisió que respon a criteris de cohesió social i d’equilibri territorial. La tecnologia pot esdevenir una eina de desenvolupament local, sempre que s’orienti a reduir desigualtats i no a aprofundir-les.

Garantir que ningú es quedi enrere en la transició tecnològica implica situar les persones al centre. La bretxa digital no es tanca només amb més velocitat o més dispositius, sinó amb una mirada social que entengui la connectivitat com un dret i no com un privilegi. La tecnologia té el potencial de generar oportunitats i enfortir la cohesió social, però només si s’aplica amb criteris d’equitat, responsabilitat i inclusió. Una societat realment connectada és aquella que assegura que totes les persones poden participar plenament del món digital, sense exclusions ni barreres invisibles.