Diu Carla Simon, recent guanyadora de l'Os d'Or a Cannes per Alcarràs, que les dones directores han arribat al cinema per quedar-se. I només cal veure la fotografia de les últimes cinc guanyadores del Goya a la millor direcció novell: totes cinc són dones. Els guardons demostren el talent innegable de les dones en la direcció cinematogràfica i, alhora, ens fan preguntar per què, en més de 90 anys d'història, només el 14% de persones nominades als Oscar han estat dones. ¿Per què s'han nominat més de 450 homes a la categoria de millor direcció i només a set dones?

Que Hollywood s'ha d'avergonyir d'aquestes dades i corregir de forma urgent una discriminació com aquesta em sembla claríssim, però també ho és que massa poques dones han decidit apostar per dirigir. Algunes, conscients que els costaria molt aconseguir finançament per al projecte, més que a un home. D'altres, perquè no han tingut referents en qui emmirallar-se, directores d'èxit a qui voler imitar o a qui admirar. I algunes més, perquè pateixen la síndrome de la impostora. Sí, la síndrome que fa que dones d'èxit i amb talent creguin que en realitat tot ha estat fruit de la sort i no són tan bones professionals com semblaria. Es consideren a si mateixes una mena de frau, una mena d'impostora.

Aquest sentiment de desconfiança i inseguretat l'han admès noms com Michele Obama o Angela Merkel, així que no és un problema d'autoestima d'una minoria de dones insegures. Això és la conseqüència d'una educació i d'una desigualtat estructural home-dona que ens porta a creure que determinats llocs no són per a nosaltres.

"La falta d'autoestima és la conseqüència d'una desigualtat estructural home-dona que ens porta a creure que determinats llocs no són per a nosaltres"

La síndrome de la impostora ens impedeix, per exemple, lluitar per determinats llocs de responsabilitat perquè no confiem al 100% en nosaltres mateixes i en la nostra vàlua per promocionar. Si a això li sumem la discriminació en el món laboral, el resultat són titulars com aquest: fa set anys que el percentatge d'empreses (12%) subjectes a la Llei d'Igualtat i amb almenys un 40% de dones al consell d'administració no augmenta; no hi ha avenços importants des de l'aprovació de la Llei d'Igualtat del 2007, segons un informe de l'Observatori Dona Empresa Economia (ODEE) de la Cambra de Comerç. I estem molt lluny de la paritat: les empreses de més de 250 treballadors tenen un 17,2% de dones als consells de mitjana, mentre que en les de 50 a 250 empleats, el percentatge és del 16%. Si mirem al sector TIC, en el qual m'enorgulleixo de ser directiva, la bretxa de gènere en llocs de responsabilitat és encara més evident: només hi ha un 13,5% de dones en els consells d'administració de les companyies d'aquest àmbit.

“Amiga, el teu èxit no és fruit d'un cop de sort i el teu talent no és cap frau. Quan es té èxit, és, com deia l'anunci, ‘porque yo lo valgo’”

Per canviar aquestes xifres hem d'avançar clarament en igualtat. A les empreses, al cinema, a la política, l'esport i a tot arreu. I hem de fer esforços, com a societat i també com a dones, per erradicar la síndrome de la impostora. Perquè, amiga, potser et sents impostora, però el teu èxit no és fruit d'un cop de sort i el teu talent no és cap frau. Quan es té èxit, és, com deia l'anunci, “porque yo lo valgo”.