Sovint es pensa en la tecnologia com una eina neutra, però la realitat és que la digitalització funciona com un nou eix de distribució d'oportunitats. Quan aquestes oportunitats no arriben a tothom per igual, parlem de desigualtats sociodigitals.

La bretxa digital és la distància que separa les persones grans d'una participació plena, digna i autònoma en la societat digital, i afecta directament el seu accés a serveis bàsics i drets ciutadans. Entendre la realitat és el primer pas per transformar-la, i per fer-ho necessitem eines precises que mesurin adequadament.

A través de l'índex IDAUA, creat per la Fundació Ferrer i Guàrdia, hem analitzat les seves tres dimensions fonamentals: accés, ús i aprofitament. Les dades ens diuen que la bretxa més profunda no és a l'accés (41%), sinó a l'ús (77%) i l'aprofitament (69%). Tenir la tecnologia no serveix de res si no tenim els coneixements i la confiança per dominar-la i treure’n profit.

“La tecnologia no és neutra: la digitalització s’ha convertit en un nou eix de distribució d’oportunitats.”

Entre les persones grans trobem tres perfils d'inclusió: La majoria de les persones, un 72,8%, es troba en el perfil d’inclusió baixa, on l’exclusió digital és més evident i el desenvolupament de competències digitals continua sent una assignatura pendent. Un 17,4% presenta una inclusió mitjana i només un 9,8% forma part del grup d’inclusió alta.

Darrere de les dificultats tècniques hi sol haver-hi un edatisme estructural: tots aquells prejudicis i idees preconcebudes que ens fan creure que la tecnologia i la vellesa no encaixen. Un 12,1% de la societat creu que les persones grans no poden aprendre coses noves en tecnologia. Ara bé, l’edatisme propi és la barrera més perillosa, ja que el 21,2% de les persones grans han interioritzat el "jo ja no puc aprendre". En el grup de baixa inclusió, aquesta xifra es dispara fins al 41,9%.

“La bretxa digital de la gent gran no és tant d’accés com d’ús i aprofitament de la tecnologia.”

La inclusió digital, avui, es resol sobretot a l'entorn social més proper.  El 65,5% de la gent gran depèn d’altres per fer tràmits digitals. El 76,8% recorre a familiars o amistats, que assumeixen el suport tècnic i emocional. Un 24,4% intenta resoldre dubtes de manera autònoma a través de tutorials o fòrums, mentre que menys del 6% acudeix a serveis públics o privats d’acompanyament. Què passa quan aquest entorn no existeix o quan és un entorn que no pot o no sap resoldre aquests dubtes?

L'aprenentatge en la vellesa és, sobretot, social. Les motivacions per aprendre tecnologia entre les persones grans són diverses. La principal (47,1%) és el desig de no quedar-se enrere. Un 33,8% vol formar-se per navegar amb seguretat i evitar estafes, mentre que un 42,6% mostra curiositat i interès proactiu per innovacions com la Intel·ligència Artificial. Alhora, un 27,9% busca adquirir competències pràctiques per gestionar els seus tràmits personals, com la salut o l’economia.

“La inclusió digital no és una qüestió de modernitzar-se, sinó de garantir drets i autonomia.”

Totes les dades d’aquest article, obtingudes a través d’una enquesta específica, demostren que no som davant d’un simple dèficit d’habilitats, sinó d’una desigualtat estructural que limita drets i autonomia. La inclusió digital no és una qüestió de “modernitzar-se”. Tant l’edatisme com les desigualtats sociodigitals es combaten amb accions concretes. Entre elles, garantir capacitació sostinguda al llarg del temps, desplegar serveis públics d’acompanyament accessibles i estables, i impulsar un disseny digital realment inclusiu que tingui en compte l’edat com a variable de desigualtat.