En un sector en què les grans companyies competeixen per forçar els límits de la potència gràfica i l’hiperrealisme dels videojocs, existeix un grup d’afeccionats gens menyspreable en quantitat que se sent més còmode entre arcades, Super Nintendos i música de 8 bits. El retro és més viu que mai, com bé testimonia la novena edició de la RetroBarcelona, l’esdeveniment per excel·lència del videojoc clàssic a Catalunya i l’estat espanyol. Des dels seus inicis al 2013, la fira ha voltat per tota mena d’espais de la capital catalana, des del Disseny Hub fins al Museu Marítim, passant pels dos recintes de Fira de Barcelona, amb qui durant quatre anys es va ajuntar per integrar-se dins de la Barcelona Games World. L’esdeveniment va aturar-se abans de la pandèmia i, després de quatre anys d’espera, l’any passat va tornar en solitari a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat amb una nova concepció. “Ens hem desmarcat una miqueta de las típiques fires de videojocs retro, que estan destinades a un públic molt de nínxol, homes de 30 a 50. Volem abraçar nous públics, noves generacions i més diversitat”, assegura el director de RetroBarcelona, Carles Garcia. Amb valentia, i malgrat l’oposició d’una part del seu públic potencial, la fira barcelonina ha obert portes i finestres, i mostra un marcat caràcter familiar, amb unes interaccions entre pares i fills que qüestionen les mateixes bases del concepte retro.

Per què la nostàlgia és tan forta en el món del videojoc?

No només en el videojoc, només cal veure com ho peta Stranger Things. Pels que ja tenim certa edat, reviure aquelles vivències i experiències de les quals guardem tan bons records fa despertar una sensació d’enyorança i estima cap a uns moments que tenim al cor. Tota aquella generació que va viure els orígens dels videojocs, o que va descobrir uns nous mons fascinants, actualment tenim ja una certa edat, feina i un poder adquisitiu amb què ens fa il·lusió tornar a recuperar aquelles màquines i tornar a viure aquelles experiències que vam gaudir tant. Per això està tant en boca de tots. Evidentment, Nintendo s’ha sumat amb les consoles mini, PlayStation també… La nostàlgia ven, només cal veure el mercat de compravenda de segona mà de col·leccionisme. Al pare o mare que té la seva feina, no li importa gastar-se 100, 200 euros o el que sigui en aquella consola o ordinador que va tenir de petit i que, malauradament, va haver de vendre o li va llançar la mare.

Quan parlem de retro, de quin retro parlem, exactament?

Aquesta és l’eterna pregunta. Jo no soc qui per respondre. Depèn de a qui et dirigeixis, el retro serà una generació o una altra. Si m’ho preguntes a mi, et diré Nintendo, Master System, MSX… Però si li preguntes a una persona que va néixer el 2000, aquella persona probablement et digui que la PlayStation 3 ja és retro, perquè quan tenia 9 o 10 anys, l’edat de jugar, és la consola que hi havia, i ara hi ha la PlayStation 5. Als de la meva generació els costa encara veure que, per exemple, la Xbox 360 és retro, perquè és en alta definició.

“Als de la meva generació els costa encara veure que, per exemple, la Xbox 360 és retro, perquè és en alta definició”

Com encaixeu aquest debat des de RetroBarcelona, a l’hora d’escollir quines consoles i videojocs porteu?

Cada edició abracem noves generacions, no només quant a públic, sinó també quant a sistemes. Ja fa dues edicions que ja posem la Play 3 i la Xbox 360 a la fira. Sempre hi ha algú que diu “és que això no és retro”. Bé, no és retro per tu. Però considero que una consola de 20 anys ja és retro. Si no, passaran 10 anys i encara estarem parlant d’això. És el que és maco del videojoc clàssic: vas abraçant noves generacions de sistemes. Avui dia, el Fortnite, evidentment, no és retro, però d'aquí a 20 anys sí que ho serà. 

Des dels anys 80 fins ara, com ha canviat la nostra manera de jugar?

Abans es jugava als arcades, braç a braç, amb una màquina de 70 centímetres d’amplada, on jugaven dues persones. Eren els jocs socials, on la gent es reunia. I, avui dia, la gent és a casa, amb auriculars, micròfon i parlant i jugant en línia a un altre tipus de contingut. Són jocs que no admeten pauses; si t’atures, et maten. En aquest aspecte, ha canviat no només a escala gràfica, sinó també en concepte de joc. Els jocs arcade no eren un gènere concret, sinó que estaven pensats per un lloc, els salons recreatius, i un moment determinat. Aquelles partides ràpides les havia de poder amortitzar el propietari del saló, així que no podien durar més de cinc minuts. Això avui dia no té cap sentit. En aquest aspecte, hem canviat: ja que el joc ens ha costat 70 euros, escolta, dona’m una expèriència de 100 hores. Que això després és un altre debat, de si és contingut de qualitat o no. Però hi ha una bona part de gent que continua volent continguts d’ús individual, en solitari, perquè no tenim tot el temps que ens agradaria, i busquem experiències que ens facin gaudir i siguin llargues.

L’esperit de partides curtes i difícils dels arcades s’ha mantingut en algun gènere?

No, perquè no té massa sentit. Antigament, ajudava perquè amb una moneda duressis el més possible, hi havia un esperit d’aconseguir la màxima puntuació, i avui dia el que es fa és gaudir més de l’experiència. Tampoc tenim ara la paciència que teníem aleshores. Un exemple: Ghouls 'n Ghosts, un dels jocs més bons i complicats, que et presentava un repte important. Era un joc difícil. Si et mataven, havies de començar des del principi, no hi havia punts de control, facilitats que ara hi ha. Avui dia, li poses un joc d’aquests a un noi o noia de 12 anys, que té habilitats i reflexos, i a la tercera vegada que el matin, et demanarà un altre joc. Estem en un món en què volem la immediatesa, i ja no hi ha aquesta paciència.

“Estem en un món en què volem la immediatesa, ja no hi ha la paciència que teníem aleshores”

Com reaccionen els infants i adolescents d’avui quan s’exposen a videojocs retro per primera vegada?

Ho perceben com una cosa divertida, perquè és que són divertidíssims. És molt maco veure el pare o la mare, que va a aquests llocs amb el fill o filla, dir-li que aquell és el joc que jugava quan tenia la seva edat. Llavors, la criatura ho agafa amb més interès. Evidentment, és divertit. De fet, moltes sagues actuals encara perduren de fa 20 o 30 anys: Mario Bros, Sonic, Lara Croft… Fins i tot molts jocs d’ara, sobretot d’estudis independents, beuen d’aquestes mecàniques i d’aquesta estètica. L’embolcall de pixel art agrada i ajuda a vendre, a part que té uns costos molt més baixos. Si els facilites o adaptes una miqueta les mecàniques a les d’avui dia, amb punts de guardat, que no siguin tan difícils i siguin més assequibles, aquests jocs poden arribar al públic més gran possible.

Hi ha un corrent de creadors independents que han apostat per desenvolupar videojocs fortament inspirats en el retro. Com són les seves obres?

Jo crec que és gent que agafen el que creuen que ha funcionat millor al llarg de tots aquests anys i intenten fer-ho a la seva manera. O fer el joc que els fa més il·lusió d’allò que van viure. Molts se sumen a la moda del pixel art, perquè això ja els ajuda a vendre, però després se n’obliden una miqueta de les mecàniques, i veig que és el que funciona millor. Per exemple, Blasphemous, un dels millors jocs dels darrers anys, està fet amb una estètica pixel art espectacular, preciosa, però, en canvi, té unes mecàniques que es basen en metroidvànies antics que, alhora, abracen les mecàniques dels Dark Souls. Aquesta combinació és el que funciona: agafen com a punt de partida mecàniques clàssiques, però abraçant noves tendències actuals que funcionen molt bé.

La RetroBarcelona és un esdeveniment molt centrat en el públic familiar. Els pares acompanyen als fills, o és a l’inrevés?

En aquest tipus de fires, són els nens qui acompanyen als pares. A una fira com la que es feia abans, la Barcelona Games World, eren els nens els qui volien anar-hi, i els pares els acompanyaven perquè no volien que anessin sols. Però en fires més clàssiques, és al revés. El jove no té encara aquest interès que el motivi a anar per iniciativa pròpia, així que majoritàriament són pares. Esperem que d’aquí a uns anys aquests nens vulguin venir ja sense pares.

Tradicionalment, el videojoc era associat amb el gènere masculí. En l’actualitat, la situació ha canviat, però com és en l’esfera retro?

Complicat. Una fira de videojocs retro, majoritàriament, sempre ha sigut un espai d’homes, fins a cert punt hostil per a altres col·lectius. No és agradable. Nosaltres volem fer una fira on tothom es pugui sentir còmode i que ningú se senti etiquetat. Que no escolti comentaris com “què fa aquesta”. “Què fa aquesta”, per què? Perquè en la seva època no hi havia tantes noies? No vol dir que no existissin, però si anaven a un saló recreatiu i veien que era tot nois, i a més amb ambients bastant tèrbols, això ja les tirava enrere, i se sentien fins i tot amb por. No volem que revisquin aquesta sensació. Volem fer una fira oberta a tota mena de públics, i per això posem molts esforços i èmfasi en portar ponents femenines a l’escenari, portar contingut per a tots els públics, i no només els típics videojocs sexistes. Abracem nous gèneres i noves formes de jugar i convidem que tot aquest altre públic no ho vegi com un lloc hostil. Sobretot estem lluitant contra això. I costa, perquè és un espai que sempre ha sigut d’homes. Però no tot el que s’ha fet sempre és bo.

“Volem fer una fira oberta a tota mena de públics, i per això posem molts esforços i èmfasi en portar ponents femenines a l’escenari, portar contingut per a tots els públics, i no només els típics videojocs sexistes”

Va haver-hi polèmica amb l’anunci del cartell d’aquesta edició. Com ho vau viure?

Francament, ho vam passar malament. En cap moment la nostra intenció era fer cap polèmica. L’il·lustrador del cartell el va fer d’una manera i no vam prestar l’atenció necessària per veure que hi havia detallets que, potser, podien fer sentir malament a una part del públic. Ràpidament, ho vam veure i vam decidir que no és la imatge que volem donar. Què va passar? Vam rectificar, i va sortir el cavernisme que porta la gent a dins, ja no pel simple fet del canvi del cartell, que el nou és realment millor, sinó pel fet que haguéssim claudicat per aquestes “feminazis”, que en deien. No es tracta d’això, es tracta que tothom se senti segur. Si no vam prestar l’atenció que requeria, es canvia i no li hem de donar més importància. El que passa és que hi ha gent que insisteix, i diu “ara no vaig a la fira”. Doncs escolta, potser aquest tipus de públic no és l’adequat per la nova fira que volem fer nosaltres. Ho sentim molt, però volem que ningú se senti exclòs. I si un cartell provocava aquest rebuig, doncs no és el que volem.

Com es combaten aquesta mena de reaccions?

És complicat, perquè el nostre públic és aquest. I també és un públic molt exigent. Ja es queixava quan vam anar a Fira de Barcelona i ens vam ajuntar amb la Barcelona Games World, perquè ens ajuntàvem amb els “nens rata”. Sembla que el públic més clàssic vulgui continuar sent un nínxol. Què passa amb aquest nínxol? Que es va morint. Sincerament, cada any va palmant gent que té 50 anys. Què volem, estar d'aquí a 20 anys encara discutint quin Aladdin era el millor, el de Super Nintendo o el de Mega Drive? Ostres, evolucionem una miqueta. És complicat gestionar què dius perquè aquest públic no se senti ofès, però que, alhora, vulguin abraçar noves generacions. És molt complicat. Sempre hi haurà queixes, sempre hi haurà gent a qui no li sembli bé allò que fas. Però una fira només per aquest tipus de públic, no ens enganyem, no és sostenible. Perquè aquest públic també es queixa de l’entrada: tot el que pugi més d’un euro, ja és car. I el terra de La Farga, qui el paga? Són moltes coses que s’han de tenir en compte, i que una part del nostre públic potencial no ho acaba d’entendre. Els diners no cauen del cel, un espai com La Farga no te’l regalen. I, a part, volem que això perduri amb els anys. Volem que d’aquí a 20 anys es continuï fent la RetroBarcelona i que no només parlin de la Super Nintendo, sinó que parlin de la PlayStation 4, que ja serà retro. 

“Volem que d’aquí a 20 anys es continuï fent la RetroBarcelona i que no només parlin de la Super Nintendo, sinó que parlin de la PlayStation 4, que ja serà retro”

Molts dels videojocs que es podran jugar a la fira ja no són accessibles, o ho són a través d’emulacions i reconstruccions. Quina importància té el format original en l’experiència de joc?

Cada cop és més complicat poder-ho jugar amb el hardware original. És un maquinari que té els seus anys; molts estaven fets perquè duressin, però amb les consoles amb qualitats òptiques és més complicat, perquè es van espatllant. A més, no tothom té a l’abast de casa teles de tub, que és com es jugava. Els jocs estaven pensats per aquest hardware. Això és el principal problema. Hi ha emuladors que et creen filtres scanlines i, evidentment, mai no serà el mateix, però és que és igual. Si el que tu vols és que aquestes generacions descobreixin aquests orígens i aquests jocs amb què vas créixer, i que són la base de molts actuals, l’emulació és la millor forma. És una manera de preservar el llegat del videojoc clàssic. El que passa és que després hi ha molta gent que confon la línia entre preservació i pirateria.

En comparació amb altres indústries culturals, la del videojoc dedica prou atenció a preservar les seves obres?

No. De cap manera. La indústria del videojoc no és com la del cinema. El cinema té molt més mimo en preservar grans clàssics. Aquí, en el moment en què a un joc ja se li ha tret el rèdit o s’ha amortitzat… Hi ha molts videojocs actuals independents, sobretot els darrers anys, que ja estan en un calaix i allà es moriran. A ningú li interessa preservar allò. I és una pena. El format en què surten, el digital, no ajuda, no afavoreix que es pugui preservar. La indústria no ho està cuidant això. El format està canviant, ara tot és digital, perquè volen reduir costos de distribució, però clar, a l’hora de preservar, això és un problema. Un greu problema. D’aquí a 10 anys, o menys, si vols recuperar un joc que has tingut ara, no podràs. I no només pel format, també per un tema de llicències: hi ha jocs que ja s’han retirat de les botigues perquè no van renovar els drets d’imatge o de música. Hi ha jocs que ja no pots comprar, només pots recórrer a la pirateria per poder jugar-los. I és una pena.

“La indústria del videojoc no és com la del cinema. El cinema té molt més ‘mimo’ en preservar grans clàssics”

Durant molts anys, el videojoc era vist amb mals ulls per bona part de la societat. Com ha evolucionat aquesta percepció?

Naturalment, i per sort, això ha canviat. Fa 30 anys, als qui jugàvem a videojocs ens etiquetaven d’una forma pejorativa com els rarets o friquis, en el mal sentit de la paraula. Un friqui, aleshores, era una persona maltractada psicològicament, per dir-ho finament. El que era normal d’aquella època és que fessis futbol. Jugar a videojocs, a “marcianitos”, que en deien, no estava bé, era ser el raret de la classe. Això ja ha canviat. Avui dia, jugar a videojocs ja no es veu com una cosa rareta. És un fenomen sociocultural que està reconegut com, això, cultural. I és una indústria que factura més que el cinema i la música junts. Així que no, ja no està tan mal vistos. Per sort.