Ara fa unes poques setmanes llegia una mala notícia, sota el meu parer. Els desenvolupadors de l'emulador de Nintendo Switch Yuzu es veien obligats a tancar a causa d'una demana de Nintendo. Si bé el cas no va arribar als jutjats, davant la impossibilitat d'aquest projecte de fer-se càrrec del cost del litigi, van haver d'arribar a un acord que comportava una indemnització de 2,4 milions de dòlars. Com que això era impossible de pagar, per tant, implicava la bancarrota, defunció i dissolució del projecte. I de retruc, de l'emulador Citra, de Nintendo 3DS, creat pels mateixos desenvolupadors.

Jo no tinc por de confessar que, com a conservacionista, crec que els emuladors tenen un rol clau a l'ecosistema dels videojocs com a garants del fet que, tot i que el maquinari antic a poc a poc anirà fallant, en el futur podrem continuar jugant a qualsevol joc creat en el passat. Imaginem-nos que un historiador només pogués estudiar fonts originals, llegint pergamins i res més. I també per una certa admiració de les capacitats tècniques d'una persona que pot desenvolupar-ne un, que no és trivial. Ara bé, això no anul·la el meu esperit crític i ser conscient que sovint caminem pel fil de la navalla.

“Els emuladors permeten fer còpies de seguretat dels teus jocs en propietat, comprats legalment, traspassant-los a un format digital fàcil d'emmagatzemar i segur”

Normalment, l'argument bàsic per la seva defensa es basa en el fet que només són eines i, com totes (sigui un tornavís, un sistema per comprovar contrasenyes robustes... o la IA), es poden usar bé o malament. Els usos positius per antonomàsia són, per una banda, oferir als aficionats la capacitat de desenvolupar i executar noves aplicacions, jocs o ampliacions (com traduccions no oficials), encara que no es disposi d'un sistema original —el que els anglesos anomenen homebrew, o aplicacions casolanes segons el TERMCAT—. I, per altra banda, el que he dit de poder fer còpies de seguretat dels teus jocs en propietat, comprats legalment, traspassant-los a un format digital fàcil d'emmagatzemar i segur, a resguard del pas del temps sobre el mitjà original (cartutxos o discos), en el format que col·loquialment es coneix com “una rom”.

Ara bé, no enganyaré a ningú. Per més que a les pàgines oficials dels emuladors es digui en majúscules que són per a això i per a res més, si jo hagués d'apostar calés, ja tinc clar que l'ús més freqüent seria el cas evident que falta: per descarregar-se aquestes roms i jugar a jocs que l'usuari mai ha adquirit en versió original. En altres paraules, piratejar. Cal dir que això sempre serà a través de tercers, ja que els creadors d'emuladors mai les proporcionaran ni volen tenir res a veure-hi, o seria com posar-se un punt de mira al cap. I aquí ja entrem en dilemes ètics, i cadascú que formi la seva opinió, quan es tracta de jocs antics, per sistemes que ja ni tan sols es comercialitzen, i que els desenvolupadors originals tenen oblidats (l'anomenat abandonware). De fet, la mateixa Nintendo va ser enganxada in fraganti incorporant una rom pirata a la seva consola emulada versió clàssica, ja que ni ells mateixos disposaven ja d'una còpia del joc original. Sort dels “pirates”!

“Nintendo va ser enganxada 'in fraganti' incorporant una rom pirata a la seva consola emulada versió clàssica, ja que ni ells mateixos disposaven ja d'una còpia del joc original”

Tot i aquesta dicotomia entre el bon i el mal ús, resulta que hi ha la casualitat que als Estats Units sí que hi ha jurisprudència sobre la legalitat dels emuladors, que es va decidir al famós cas de Sony contra Bleem!, un emulador de PlayStation, l'any 2001. El resultat és que Sony mai va ser capaç de guanyar cap de les demandes, però les despeses judicials van arruïnar Bleem!, que va haver de tancar, convertint tot plegat en una victòria pírrica per ells, però un gran sacrifici pel bé del concepte d'emulador.

Tot i la jurisprudència, cal dir que el cas de Yuzu és interessant, mirant-lo amb esperit crític i no com un fan, ja que es considera que els desenvolupadors van cometre alguns errors que els van condemnar. El primer punt més evident és que es tracta d'un emulador d'una consola que actualment es comercialitza, no pas un sistema retro. Després, cobraven pel seu desenvolupament a través de donacions dels fans (s'estima que guanyaven uns 30.000 euros mensuals), i per tant hi havia un rèdit econòmic, que és un fet molt rellevant (tot i que Bleem! també era de pagament). I en acabat, casualment, tot just abans que Nintendo publiqués un joc important, els desenvolupadors feien èmfasi en la campanya de finançament per actualitzar l'emulador i que funcionés amb el nou joc.

"Com Yuzu és programari lliure, nous desenvolupadors han agafat el seu testimoni, tot i que està per veure si tenen el nivell tècnic per poder continuar la feina"

El cas més sonat va ser el darrer Zelda (Tears of the Kingdom), en què una filtració va fer que YouTube s'omplís de vídeos de gent jugant en PC abans que ni tan sols estigués disponible pels usuaris de la consola Switch. A la demanda, Nintendo ja diu que estima les pèrdues en 1 milió de vendes. Que ja podrien ser en realitat 10 vendes o 500 milions, perquè és indemostrable. Però res millor al món que fer soroll i cridar l'atenció dels advocats de Nintendo.

Llavors, la mala notícia no és pel tancament de Yuzu en si, que han estat, encara que sigui una miqueta, curts de gambals, sota el meu parer. De fet, encara hi ha un altre emulador de Switch rellevant (Ryujinx), i com Yuzu és programari lliure, nous desenvolupadors han agafat el seu testimoni (com Nuzu o Suyu), tot i que està per veure si tenen el nivell tècnic per poder continuar la feina. La mala notícia és que, en un déjà-vu del cas Bleem!, hi ha un nou boc expiatori per demostrar a tothom que, tant se val si tens raó o no legalment, davant la mínima amenaça de ruïna econòmica, hauràs d'acotar el cap. Esperem que no comenci una purga...