Només és una circumferència groga amb una boca angular, però Pacman ja és tota una icona moderna, al costat dels alienígenes de Space Invaders o de Super Mario, que ara fa xifres de rècord als cinemes. Tots ells, almenys en els seus orígens, entren dins del que es coneix com a pixel art, l’estètica sorgida del món dels videojocs en la qual el píxel és la unitat de dibuix bàsica. Si bé el seu naixement es deu a les limitacions tècniques dels ordinadors i consoles de l’època, avui dia és considerada una tendència més dins l’art digital, emprada per milers de creadors independents, fins i tot més enllà de l’oci electrònic.

Un dels noms propis d’aquest estil artístic és el barceloní Octavi Navarro. L’artista va encetar el 2014 un projecte anomenat Pixels Huh, una sèrie d’il·lustracions en pixel art que representen escenes quotidianes, a l’estil de les tires de 13, Rue del Percebe, en entorns fantàstics, històrics o de ciència-ficció. “Els meus pares em recordaven moltes vegades que quan era petit no podien deixar un llapis al meu abast perquè era inevitable que comencés a dibuixar en papers, sobre la taula, als llibres escolars… Així que de molt petit ja em van apuntar a classes d'art per a nens”, rememora Navarro. El seu contacte amb el pixel art també s’origina en la infantesa, tot i que en el seu moment no n’era conscient: “El nostre primer PC portava instal·lat el programa de dibuix Deluxe Paint, i em passava hores copiant píxel per píxel les pantalles que apareixien publicades en les revistes de videojocs”.

Aquesta afició el va dur a estudiar Disseny gràfic a la universitat, ja que era “l’única carrera amb sortida que tocava el medi visual”, però aviat va veure que no encaixava amb ell i va decidir fer el salt a la il·lustració de contes infantils. Aquesta experiència, sumada a l’estètica dels videojocs clàssics, va donar com a resultat les obres de pixel art amb què va enlluernar a centenars de persones per internet. Una d’elles és el reconegut dissenyador estatunidenc Ron Gilbert, creador de títols tan celebrats com Maniac Mansion o The Secret of the Monkey Island. L’autor estava treballant en la seva nova obra, Thimbleweed Park, i va fitxar Navarro com a artista de píxel. Després d’aquesta experiència, l’il·lustrador barceloní va iniciar el seu camí com a desenvolupador independent, amb videojocs com The Librarian o la sèrie Midnight Scenes.

L’art d’explicar molt amb molt poc

Quan enceta una nova obra, Navarro comença a partir d’un tema o un concepte espontani: “M'agrada pensar quina història hi ha darrere d'aquesta idea: com han arribat els personatges a aquesta situació? Quina és la seva història personal?”. A aquest procés el segueix la part tècnica, que es diferencia radicalment de la d’una il·lustració tradicional: “Dibuixar persones i objectes amb uns pocs píxels requereix molta abstracció i aprendre a representar les mateixes idees amb molt poc detall”. Aquesta és, pel barceloní, la principal dificultat del pixel art, que compara amb un trencaclosques “que has de resoldre amb les mínimes peces possibles”.

Revell: “El píxel t’obliga a restringir-te a uns gruixos de traç i colors, i ajuda a determinar una paleta d’estil i treball amb què és més fàcil entendre’ns”

Un repte que s’acaba convertint en l’encant principal d’aquesta tècnica per a molts creadors, com és el cas de John Revell, cofundador d’Artilogics, un estudi gironí que s’ha especialitzat en pixel art. “El píxel t’obliga a restringir-te a uns gruixos de traç i colors, i ajuda a determinar una paleta d’estil i treball amb què és més fàcil entendre’ns”, considera el també dissenyador de l’equip, que ha estat un dels dos participants de la primera edició del programa d’incubació Game Gi amb el videojoc Dual Reality. “Si et donen una caixa amb tots els colors del món, mai els acabaràs fent servir tots. En canvi, si et donen un carbonet, li trauràs molt més profit. Això, amb jocs en 3D, passa: pots fer tantes coses, que et perds en la tècnica i no tant en l’estètica”, afegeix.

El ressorgiment ‘indie’

Quan va néixer, l’art de píxel era una de les úniques opcions estètiques del videojoc, però amb l’evolució de la tecnologia, la disciplina va anar provant nous formats i deixant arraconat l’estil. Tanmateix, durant la dècada del 2010, el pixel art va recuperar protagonisme gràcies a l’aposta d’estudis independents. “Passa en molts mitjans: quan apareix una millora tècnica, gairebé tothom busca la mimesi: com més real sembli, millor. Però arriba un punt en què el mitjà aprèn; hi ha creadors que consideren que la seva intenció artística no cal que sigui realista”, assenyala la professora associada de la Universidad Isabel I, Ruth García, qui està especialitzada en la relació entre el videojoc i les belles arts.

Per Navarro, aquest ressorgiment també té un gran component de nostàlgia: “La simple imatge d’un personatge fet de píxels ens trasllada a molts de nosaltres a la nostra infància, quan ens passàvem hores jugant a l’ordinador o a la consola”. Això sí, l’artista no ignora les facilitats que suposa als creadors apostar per aquesta tècnica: “El pixel art és un medi tan abstracte que és relativament fàcil de produir i permet reutilitzar elements idèntics en diferents escenes”.

Navarro: “El pixel art és un medi tan abstracte que és relativament fàcil de produir i permet reutilitzar elements idèntics en diferents escenes”

Sigui per assequibilitat, per nostàlgia o per mera preferència estètica, la realitat és que en els darrers anys s’han desenvolupat una gran diversitat de videojocs basats en art píxel, tan arreu del món com a Catalunya. Alguns estudis, com Nape Games, s’han especialitzat en el píxel gruixut, que rememora les primeres consoles, mentre que altres com Studio Koba han apostat per un estil més modern, mesclant animacions molt detallades amb una il·luminació que busca simular els televisors de tubs de raigs catòdics.

Trencant la frontera del videojoc

Tenint en compte la seva història, és innegable l’estreta relació que l’art de píxel ha tingut amb el videojoc des de la seva concepció. Tanmateix, això no vol dir que aquesta estètica sigui exclusiva de l’oci electrònic. García anomena diversos pintors del surrealisme pictòric de la primera meitat del segle XX, com Sonia Delaunay, Vassili Kandinski o Kazimir Malèvitx, com a autors que van experimentar amb el quadrat com a forma geomètrica bàsica en les seves obres. “Hi ha autors a finals dels 70 o 80 que ja construeixen quelcom que podem reconèixer com a pixel art. En els corrents de l’art s’ha utilitzat molt la idea del píxel i el vòxel com a manera de reflexionar sobre què ha estat el mitjà digital”, afegeix l’acadèmica.

Un àmbit on també ha tingut recorregut l’art de píxel és la il·lustració per a marques i portals digitals. García menciona al cas de l’italià Totto Renna, artista que ha tingut com a clients The Guardian, Wired, la revista Time o Pepsico. Per la seva banda, Navarro cita Waneella, Eugenia Goncharova (6VCR) i lvl374 com alguns dels seus il·lustradors pixel art preferits que no treballen dins de la indústria del videojoc. Amb tot, si hi ha un cas especialment cèlebre, és el del francès Invader. Des de l’any 1998, aquest artista anònim desenvolupa Space Invader, un projecte que consisteix a envair les ciutats d’arreu del món amb petits mosaics que representen els alienígenes del videojoc homònim i altres personatges cèlebres de la cultura popular. En l’actualitat hi ha al món més de 4.000 invaders repartits en 83 territoris diferents, entre els quals es troba la ciutat de Barcelona. 

Els mosaics clàssics, el punt de creu o les més modernes fuse beads són alguns exemples que proposa Revell en què la unitat bàsica de dibuix és un polígon distingible, com el píxel. Amb tot, el cofundador d’Artilogics defensa que, fora d’una pantalla, “el píxel desllueix”, malgrat que existeixin tècniques per ressaltar-lo, com remarcar la vora del quadrat amb una línia negra. “És molt difícil que un estil tan lligat a la història dels videojocs sigui vist com a autònom a curt termini, però s’estan donant passes importants en aquest sentit”, opina Navarro.