La frontera que separa els éssers humans dels éssers artificials és una de les temàtiques preferides de la literatura de ciència-ficció del darrer segle, però l’omnipresència dels algoritmes en el nostre dia a dia i l’eterna promesa del metavers ha revifat els debats ètics i morals de l’ús que fem de la tecnologia. Es tracta d’un camp que els professionals de l’art digital exploren des de fa temps, i que enguany ha trobat una nova representació a Slowly Fading Into Data, el nou projecte multiplataforma de l’artista investigador Albert Barqué-Duran que es defineix com un intent de “mesclar tecnologia del passat amb tecnologia molt puntera per fer un exercici de nostàlgia per pensar sobre el futur”.

A la pràctica, Slowly Fading Into Data és una obra artística dividida en quatre formats diferents: un videojoc, un àlbum de música, un xou audiovisual i un curtmetratge. “Gairebé tots els projectes que faig acaben tenint molts llenguatges diferents. En aquest cas, el nucli és respondre a una pregunta de recerca, una narrativa que volia explorar sobre éssers híbrids, interacció home-algoritme i pèrdua d’identitat”, rebla Barqué-Duran, per a qui es tracta d’una “evolució natural” de les investigacions que ha dut a terme els darrers set anys, centrades en l’aplicació de la intel·ligència artificial en les arts audiovisuals, i que ara està finalitzant com un dels projectes en residència de l’Àrea Tallers de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Reinventar la Game Boy amb tècniques de ‘machine learning’

Les quatre ramificacions de Slowly Fading Into Data segueixen un mateix patró: “Utilitzar tecnologies molt retro i tremendament superades i combinar-les amb tecnologies que encara no estan al mercat, que estan a l’acadèmia, per fer un exercici de nostàlgia”. Aquest exercici el podem observar clarament en el seu primer element, el videojoc homònim, una obra artística que s’ha creat com un títol per a una de les primeres consoles portàtils de Nintendo, la Game Boy Color, que va llançar-se el 1998. El videojoc s’ha dissenyat fent servir un motor de joc específic per crear títols d’aquesta màquina, la qual cosa ha suposat una de les principals dificultats del projecte: “No és el mateix tipus de motor que fan servir els jocs de 2022, són llenguatges tecnològics específics, i tenia el repte de recuperar-los, indagar com funcionaven, intentar-los actualitzar mínimament i poder produir amb aquests mecanismes”.

Tanmateix, Barqué-Duran no s’ha limitat únicament a confeccionar un joc retro, sinó que li ha incorporat dues innovacions tècniques: la generació d’una part dels recursos del joc (game assets) a través de tècniques de machine learning i la modificació del hardware de so de vuit bits per aconseguir crear música generativa.

Per la seva banda, l’àlbum musical està format per pistes creades amb una Game Boy utilitzada com a sintetitzador musical. Barqué-Duran ha fet servir una tècnica innovadora que aprofita la maquinària antiga per generar uns sons que no es limiten als vuit bits, sinó que són capaços de simular les textures de la música instrumental. Mentre que el videojoc narra una història contemplativa sobre un humà que es va convertint en dades, l’àlbum comença de forma molt melòdica i es va enfosquint amb el pas de les cançons, fins a semblar pràcticament interferències. “L’objectiu és crear nous instruments digitals per, de forma poètica, interpretar les últimes reverberacions humanes”, explica el seu creador.

Barqué-Duran representa la "difusió de les fronteres corporals de la nostra identitat" a través de recursos artístics i sonors, com l'ús de l'aleatorietat

Els dos primers elements ja estan finalitzats i publicats, mentre que el curtmetratge es troba en fase de postproducció i el xou en directe està dissenyat, però encara no s’ha estrenat. Totes quatre obres volen reflexionar sobre “les noves percepcions d’identitat de l’individu” a través de l’experimentació en primera persona de la “difusió de les fronteres tan corporals de la nostra identitat”. Barqué-Duran admet que el seu projecte és “una filosofada bastant gran”, però ha intentat traslladar aquestes idees als sentits a través de les possibilitats que li oferien els llenguatges cinematogràfics, artístics i sonors: “Per exemple, el fet de començar l’experiència audiovisual sent capaç de detectar, a escala visual, unes certes referències molt clares, i a escala sonora, quelcom més melòdic, que a poc a poc es va transformant en una cosa més meta, abstracta i etèria”. L’aleatorietat que li ofereixen els algoritmes és un altre dels ingredients que ha emprat per crear experiències que s’allunyen de la nostra percepció de la realitat física.

Un futur ja predit?

Són múltiples les temàtiques que Barqué-Duran posa sobre la taula a Slowly Fading Into Data, totes elles vinculades amb la relació que tenim amb la tecnologia d’ahir i d’avui. Un exemple clar el trobem en la decisió de fer servir hardware i software de fa 30 anys, la qual no es queda en una simple reivindicació nostàlgica, sinó que busca fer una “crítica bastant punyent” a l’obsolescència programada imperant en aquesta classe de productes.

L'obsolescència programada o les bases de dades per entrenar algoritmes són algunes de les temàtiques sobre les quals reflexiona 'Slowly Fading Into Data'

De la mateixa manera, l’ús de tècniques d’intel·ligència artificial no s’escapa de la reflexió. Si bé és cert que l’artista investigador valora el seu potencial creatiu, l’obra recupera un debat que avui és candent, però que té presència a l’acadèmia des de fa almenys una dècada: la moralitat dels algoritmes. “Ja el 2015 el Sónar+D alertava sobre com creem o dissenyem les bases de dades que després utilitzem per fer els aprenentatges automàtics, perquè tornaran a sortir els mateixos biaixos socials que tenim en el nostre dia a dia i que volem evitar”, recalca l’autor de Slowly Fading Into Data, un pensament que vol estendre a través del seu projecte artístic.