Tot i que no fa gairebé res que he parlat d’aspectes lligats al llançament del joc Grand Theft Auto VI (Rockstar Games, 2026) el proper 19 de Novembre, no puc evitar estirar una mica més del fil, ja que és un altre exemple de calaix d’un aspecte primordial a la indústria del videojoc (o qualsevol altra, de fet). I és que en l'ecosistema de l'entreteniment existeix una fòbia no escrita, però rigorosament calculada pels departaments de màrqueting: la por a la coincidència fatal. Quan un colós de la indústria anuncia la seva data d'aparició al mercat, el calendari de llançaments de la competència es converteix en un camp de mines on ningú vol fer un pas en fals de coincidir-hi i quedar totalment sepultat pel previst èxit absolut de l’altre producte.

Competir és llei de vida al mercat, però hi ha casos on acceptar la superioritat total de l’adversari i fer una retirada a temps és el millor. Per tant, moure la data d'un joc uns mesos enrere o endavant ja no es percep com un signe de feblesa tècnica o de desenvolupament imperfecte, sinó com un acte pur i dur de supervivència financera. Quin sentit té treure al mercat una obra notable si tota la capacitat d'atenció del planeta estarà monopolitzada per un sol títol?

“Moure la data d'un joc uns mesos enrere o endavant ja no es percep com un signe de feblesa tècnica o de desenvolupament imperfecte, sinó com un acte pur i dur de supervivència financera.”

Aquest fenomen ja ha passat més d’una vegada. Per exemple, ho esmentava fa un temps pel cas del joc Silksong (Team Cherry, 2025), que no està gens malament pel producte d’un petit estudi “indie”. Però la diàspora ha assolit la seva màxima expressió amb la planificació al voltant de l'arribada de l’esmentat Grand Theft Auto VI. La nova entrega de la franquícia de Rockstar Games no és simplement un videojoc més; es percep com un esdeveniment cultural que paralitzarà l'interès per qualsevol altra proposta audiovisual durant setmanes.

Des del moment en què es va insinuar la seva finestra de sortida, la resta de la indústria va començar a recalcular les seves coordenades amb un vertigen palpable, independentment de la plataforma de llançament. Sorprenentment, sense excuses i amb honestedat, simplement dient “movem dates a causa del GTA VI”. Entre alguns exemples rellevants trobem jocs que no són poca cosa, franquícies també de gran reconeixement, com la molt esperada nova versió del joc Fable (Playground Games, 2027) o el Silent Hill: Townfall (Screen Burn Interactive, 2026). Aquest darrer avançant la data al setembre, en lloc d’endarrerir-la, això si.

“La nova entrega de la franquícia de Rockstar Games no és simplement un videojoc més; es percep com un esdeveniment cultural que paralitzarà l'interès per qualsevol altra proposta audiovisual durant setmanes.”

Ara bé, una cosa que em sembla divertida i on volia anar a parar (el meu biaix és evident i l’admeto totalment, si bé molt específic), és que sempre hi ha el mateix actor a la indústria que fa el que vol i va a la seva. El que facin els altres, tant li fa. Enmig d'aquesta estampida generalitzada on tothom busca refugi, està Nintendo, per variar. La multinacional de Kyoto ni s'ha immutat i es va quedar tan panxa anunciat a inicis de setembre, quan ja se sabia la data del GTA VI, el llançament del seu nou Ocarina of Time (Nintendo, 2026). Pel proper 5 de novembre, tot just dues setmanes abans. Com diu la cançó: El lleó no em fa por (pam i pipa). Queda per veure si al final se saludaran o es mossegaran. Però la primera fornada de còpies del joc en còpia física es va esgotar instantàniament.

En el fons, la resposta rau en la naturalesa mateixa de la marca japonesa. Nintendo no competeix en la mateixa arena que la resta de la indústria; no ven hiperrealisme ni violència cinematogràfica, sinó nostàlgia, especialment si es tracta d’un remake,  disseny atemporal i una identitat tan pròpia que la fa impermeable a les turbulències externes.

“Nintendo no competeix en la mateixa arena que la resta de la indústria; no ven hiperrealisme ni violència cinematogràfica, sinó nostàlgia, disseny atemporal i una identitat tan pròpia que la fa impermeable a les turbulències externes.”

Tornar a portar un pilar fonamental com Ocarina of Time no és una jugada arriscada per a ells, sinó la demostració que el seu públic viu en un univers paral·lel on les regles de Rockstar, o d’altres companyies, no s'apliquen. Mentre la resta de marques lluiten pels mateixos jugadors del perfil més adult i hipertecnològic, Nintendo té el seu propi temple on el temps es mesura amb uns altres paràmetres. Aquest contrast posa de manifest les dues grans velocitats de la indústria del videojoc actual. D'una banda, la dependència absoluta de les tendències i del màrqueting agressiu que obliga a la majoria a fugir espantats quan apareix un monstre comercial. De l'altra, els fruits d'aquells que han construït un ecosistema tancat (per bé o per malament, cal dir!!) i autosuficient, on els seus propis mites no necessiten demanar permís per existir.

“La decisió de moure una data de publicació no parla tant de la qualitat d'un joc com de la seguretat de qui el publica.”

Al capdavall, la decisió de moure una data de publicació no parla tant de la qualitat d'un joc com de la seguretat de qui el publica. Després, el públic dirà si tot era qüestió de creure en un mateix, o ha estat un excés d’autoconfiança. Ara bé, de moment, els jugadors que ens quedarem ben penjats serem els de PC, perquè ni una cosa ni l’altra.

I dit això, que segueixi avançant el compte enrere…tictac, tictac (com el Zelda, aquesta també ha fet ara 40 anys!).