Ja fa un parell d’anys que per aquestes contrades, vaig dir que deixava el fet de parlar del sistema antipirateria “Denuvo” per un altre dia. I de nou, millor tard que mai, ja que aquest 2026 és un moment interessant per recuperar la conversa.

La veritat és que la pirateria de videojocs, i del programari en general, ha estat, des dels orígens de la informàtica domèstica, un fenomen global que ha definit la cultura digital. Durant dècades, l'intercanvi o venda de còpies no autoritzades s'ha vist com una pràctica gairebé inherent a l'ecosistema dels ordinadors, ja sigui des dels primers sistemes de 8-bits amb cinta de casset, llavors amb el Mercat de Sant Antoni com un dels llocs emblemàtics a Barcelona, fins als jocs digitals pels PCs actuals. De tot plegat, un aspecte tangencial que em resulta interessant és, de manera homòloga al món de la ciberseguretat, si no com a subconjunt d’aquesta, observar el joc del gat i la rata entre els sistemes de protecció anticòpia i els “crackers” que els volen trencar. I com hi ha diferents comunitats que competeixen, de vegades per diners, és clar, i de vegades per una simple qüestió d’estatus i dret al fanfarroneig.

“En el món digital, cap pany és permanent: només cal prou temps, coneixement i obsessió per acabar-lo trencant.”

Durant anys, els sistemes de protecció eren senzills codis o comprovacions de disc que se superaven en qüestió de minuts. Tanmateix, a mesura que la indústria es convertia en el gegant que és avui, el nivell de sofisticació va créixer enormement. En aquest escenari de resistència constant, apareix l’esmentat Denuvo, presentant-se com la darrera barrera inexpugnable pels pirates. Ara bé, a un preu per l’usuari final, en ser un sistema controvertit i de certa mala fama entre alguns jugadors. Si bé mai hi ha proves irrefutables, sí que existeixen evidències consistents que afecta el rendiment dels jocs, alhora que imposa un comptador de temps en el procés d’obsolescència digital dels jocs que l’integren, a l’estar basat en comprovacions sobre servidors connectats a Internet.

Durant la seva publicació, el 2014, es presenta com inviolable, i fins i tot grups experts com 3DM van pronosticar la fi de la pirateria el 2016. Però el repte va ser recollit per una figura gairebé teatral, coneguda com a “Empress” (penseu que fins i tot té pàgina a la Viquipèdia en Català!). L’entreteniment que proporciona el fet de seguir el fil i els drames d’aquest personatge solitari ja fa que valgui la pena estar al cas de la història de la pirateria i Denuvo. Va convertir el "cracking" en un esdeveniment amb insults, manifests i rants filosòfics inclosos, i hi ha qui diu que fins i tot ha format un culte o secta. Però el cas és que va demostrar que cap fortalesa és totalment impenetrable si hi ha prou determinació (i una mica de bogeria). Durant un temps, va ser pràcticament l'únic actor de l'escena del cracking capaç de fer saltar els panys de Denuvo, mantenint-la amb vida mentre els grans grups es retiraven. I dins de tots aquests drames també destaca “FitGirl”, que usa com avatar una foto de l’actriu francesa Audrey Tautou. Hi ha tot de personalitats, diguem-ne, interessants, en aquest món.

“La història de Denuvo demostra que, en tecnologia, cada sistema considerat invulnerable acaba trobant algú disposat a desafiar-lo.”

El cas és que, segons sembla ser, no era una qüestió de complicació tècnica, en el context de la gent experta, és clar. Simplement, que trencar-lo era un procés increïblement avorrit i llarg, que a ningú li venia de gust patir. Un cop també va abandonar l’escena, amb polèmiques incorporades pel mig, Denuvo va tornar a ser imbatible a efectes pràctics durant anys.

Però la gràcia de tot plegat és que, precisament aquest 2026, entrem en una nova etapa: Denuvo ha tornat a ser trencat per altres comunitats, com, DenuvOwO, amb l’arribada de l'Hipervisor. En lloc d'interferir directament amb el joc, opera per sota del nivell de visibilitat de seguretat estàndard del sistema operatiu, de manera que pot interceptar les instruccions de la CPU de Denuvo i retornar dades falses, fent que el joc cregui que tot està en ordre. Curiosament, o paradoxalment, una aproximació semblant als actuals sistemes “antitrampes” dels jocs en línia competitius.

Ara bé, per assolir això, “tan sols” cal confiar en els pirates i deshabilitar alguns components essencials de seguretat del vostre ordinador. Que la pirateria implica un acte de fe cega, simplement per no voler pagar, no és res nou, com sabrà qualsevol usuari que s’hagi instal·lat programari maliciós sense saber-ho en baixar-se jocs des de ves a saber quina web. Res era tan clàssic fa uns anys com acabar amb 40 barres de cerca que llencen constantment finestres amb anuncis al teu navegador, sense saber els motius. Però tampoc deixa de ser curiós que de vegades hi ha honor entre lladres, i quan passa això, sovint és a causa de gent que pirateja o suplanta als mateixos pirates! D’altra banda, no ens oblidem de l’escàndol de Sony l’any 2005, instal·lant troians (“rootkits”) als ordinadors dels seus usuaris, amb la distribució de 22 milions de CDs compromesos. I avui en dia, que a tothom li encanta la telemetria i xuclar dades del teu dispositiu, més si toca entrenar LLMs, ves a saber de qui es pot fiar un.

“Paradoxalment, els grans perjudicats d’aquesta guerra entre pirates i antipirateria acostumen a ser els usuaris que sí que paguen.”

El quid de la qüestió és que la història de Denuvo segur que encara no ha acabat, i és un recordatori que, en el món digital i de la seguretat, cap pany és realment permanent, i més d’un ja s’ha menjat les seves paraules amb aquest cas en concret. De fet, sembla que la cosa no s’ha aturat amb l’Hipervisor, i el joc del gat i la rata torna a agafar velocitat, ja que, esperonada per aquest avenç, una nova fornada de pirates han estat capaços de trencar Denuvo amb noves estratègies. La primera víctima, el joc Resident Evil Requiem, publicat aquest febrer. El gat s’haurà d’aixecar del sofà després de molt temps de poder descansar, i haurà de tornar a treballar. El problema és, quina mena de destrossa farà en el procés. Qui jugui a Linux, segur que ja pot començar a suar.

Al final, el cost de tots aquests tripijocs gairebé sempre els pagarà el consumidor que decideix seguir les regles, paradoxalment, amb un producte inferior, ja sigui donant les claus del pany del seu sistema operatiu a tercers, obsolescència programada, o un pitjor rendiment.