La Biblioteca Nacional d'Espanya (BNE) ha posat en marxa a principis d’aquest any una iniciativa que trobo digna de gran lloança. Considerant el videojoc com un element cultural que mereix ser conservat de cara al futur, com podrien ser altres obres literàries, ha posat en marxa un programa de donacions per fer efectiva aquesta tasca. Altres països ja fa temps que han fet aquesta aposta, com la mateixa Biblioteca del Congrés dels Estats Units. L'objectiu és garantir que les generacions futures puguin seguir gaudint dels jocs creats al llarg de la història. Inicialment, se centra en aquells videojocs produïts a l'Estat espanyol, tant recopilant altres jocs antics que la BNE encara no havia arxivat, com tots els jocs que es facin a partir d'ara endavant, en col·laboració amb les empreses locals.El repte per als conservacionistes és important.

De moment, la BNE es planteja desar el joc en format físic. Això significa que cal disposar d'una còpia del programari original on el sistema d'emmagatzemament digital estigui en bon estat tot i els anys, alhora que cal disposar del maquinari corresponent (consola o ordinador, sistema operatiu i sistema de lectura) també funcional. Estem parlant de jocs que tenen ja prop de 40 anys en sistemes antics com cintes de casset o disquets de diferents formats. Aparells que ja ni es fabriquen ni hi ha servei oficial de reparació. Afortunadament, si una cosa ens demostra el moviment d'amants de la retroinformàtica, és que som molts els fans que mantenim viva aquesta flama. Només cal anar a eBay (o al RetroBarcelona) per veure-ho. Per tant, prova superada. Una altra cosa és que vulguis despendre't del joc i fer aquesta donació, és clar.

"Si una cosa ens demostra el moviment d'amants de la retroinformàtica, és que som molts els fans que mantenim viva aquesta flama"

Si no tenim el sistema adient a mà, no està tot perdut. Sempre hi ha la via de l'emulació. Caldria fer un monument a la gent que voluntàriament, per amor a l'art, es dedica a això. O agrair la tasca d'empreses que van apostar per mantenir vius comercialment jocs antics que en sistemes moderns ja no poden funcionar tal qual, i permeten adquirir-los legalment avui dia, com la botiga digital Good Old Games.

Però el problema real no són els jocs de fa 35 anys. El problema són els jocs més moderns! Cada cop és més rellevant la dependència en els serveis en línia, on una part del programari el gestiona la companyia. Per una banda, és clar, estan els jocs multijugador en línia, on el servidor no el té l'usuari final. Cal dir que, fa un temps, tenir servidors privats hostatjats i gestionats pels jugadors era l'opció per defecte, i encara hi ha jocs que ho permeten, però a la gran majoria ara el control el té la companyia.

On la cosa és més sagnant és quan tractem amb sistemes de restricció artificial com el DRM (Digital Rights Management, o Gestió Digital de Drets), que requereixen connexió a un servidor a internet per funcionar, sigui el joc en línia o no. El cas de manual per mi és el sistema Denuvo. Hi ha algunes solucions, com trencar les proteccions o fins i tot fer enginyeria inversa dels servidors i intentar reproduir-los. Però totes de dubtosa, direm per ser caritatius, legalitat. De vegades, ja hi ha casos on algun dels mateixos desenvolupadors, que entén la problemàtica, "té un accident" i filtra una còpia del joc sense Denuvo. I de la nova generació amb el cloud gaming, on ja no tens ni el codi executable del client ni res de res al teu sistema, millor no parlem.

"Si creiem que el videojoc és un producte cultural que cal conservar, potser toca fer un pensament sobre com equilibrar els models de negoci amb aquesta necessitat"

El cas és que jo puc agafar ara mateix el meu antic Metal Gear (Konami, 1987) i fer una partida al menjador de casa al seu ordinador corresponent, que encara funciona. Podré jugar d'aquí a 20 anys al reconegut joc de rol massiu en línia City of Heroes (Cryptic Studios, 2004)? Pregunta trampa, aquest joc va tancar la parada el 2012, passant al limbo dels jocs que mai més es podran jugar. O no, ja que el 2019 es va descobrir que un servidor privat d'alguna manera havia estat operant en secret des de llavors. I de pas, en descobrir-se això, algú va penjar el codi font (incomplet) del servidor del joc a Internet.

Aquí és on aquells que volem conservar els videojocs tenim el repte gros. En incentivar que les empreses, no només els jugadors, lliurin còpies completes dels jocs en línia, o els facin codi obert un cop es discontinuïn. I lliures de restriccions digitals artificials quan apliqui. Si realment creiem que el videojoc és un producte cultural que cal conservar perquè les futures generacions puguin estudiar-los i gaudir-los, potser toca fer un pensament sobre com equilibrar els models de negoci amb aquesta necessitat. O per quan un museu del videojoc per aquí, com a Berlín?