Una cinta magnètica d’una polzada, de bobina oberta, contenia les primeres imatges que van sortir en antena a la història de TV3. Un jove tècnic, encara avui a la casa, va activar el magnetoscopi per llançar a l’aire els primers vídeos des del control de realització dels antics estudis del carrer Numància. Els espectadors que van sintonitzar aquella emissió inaugural del 10 de setembre de 1983, majoritàriament a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ho van fer a través dels seus televisors de tub, amb capacitat per memoritzar quatre o cinc canals, i sense rastre de comandament a distància. Ni ells, ni molt probablement la plantilla de treballadors del nou canal, haurien pogut preveure la gran revolució tecnològica que capgiraria la manera de veure i de fer TV3 passats 40 anys.

MetaData ha reunit una desena de professionals de l’àrea tècnica de la CCMA, la majoria veterans i en actiu, per donar testimoni del gran canvi que ha sofert la televisió en aquestes quatre dècades. Noms que han poblat els títols de crèdit de centenars de programes i que s’han mantingut com els altres protagonistes de TV3: silenciosos i sense rostre, però imprescindibles.

Faristols, cartolines i paper de calca 

“Si mires com vam començar i on som ara, l’evolució és brutal”. Antoni Roig és l’actual cap d’Emissió Tècnica i ha passat per l’àrea d’explotació de platós, ha comandat la d’unitats mòbils i fins i tot ha exercit de director tècnic de Catalunya Ràdio. La sensació al llarg de quatre dècades és com si hagués canviat gairebé de professió. Ell, i tots els seus companys. De referir-se a aspectes com el colour framing (enquadrament de color), l’edició lineal, el Betacam o els cartutxos s’ha passat a parlar d’HD, fitxers, ports i del sistema IP. “Hi ha hagut molts salts tecnològics, però molt petits i de manera esgraonada, així que no ens n’hem adonat tant” explica Roig, que qualifica els primers temps a la tele “d’artesanals”.

Els programes inicials tenien molt de programa fet a mà, amb l’ús de faristols amb cartolines que se situaven al costat de les càmeres —i que de tant en tant queien— o l’escàner de dispositives que “s’usava per projectar-les a manera de rètol fix quan hi havia algun problema amb l’emissió i s’havia de tallar momentàniament un programa”, tal com evoca el cap de Continuïtat, Josep Ardanuy. Això també afectava les comunicacions internes de tota mena i els anomenats “partes”, que s’elaboraven “amb papers de calca de diversos colors i tocava passejar-los per la redacció o per allà on fos per repartir-los als seus destinataris”, precisa Coco Valera, actual cap d'Estudis i Exteriors SJD.

Els ordinadors escassejaven durant els primers anys. “Vaig començar d’informàtic i en donar-me un disc dur de 20 megues em van dir: ‘això no t’ho acabaràs mai’. Disposàvem d’un PC compartit entre dues persones, usant-lo a estones”, recorda Roig, que per muntar una cosa semblant a un videowall, en la gala d’estrena del Canal 33, va haver d’invertir tot un matí enfilat a una escala ajustant els potenciòmetres de 16 monitors, col·locats l’un al costat de l’altre, per tal d’aconseguir que tots coincidissin i emetessin un color correcte i uniforme.

TN sense ‘prompter’ i amb telèfon fix

De Telenotícies se n’han fet des del primer dia, però poc s’assembla l’informatiu fundacional que van presentar l’Enric Calpena i la Maria Gorgues el gener del 84 (en l’inici de les emissions regulars) o qualsevol dels d’aquella dècada respecte dels que veiem avui dia. “En aquell primer TN es van emetre 17 notícies, cadascuna enregistrada en una cinta U-matic de ¾ de polzada. Just quan va acabar, vam haver de baixar corrents a recollir-les perquè si no desapareixien”, comenta la responsable d'Eines Digitals i d'Organització del departament de Documentació, Imma Rull, per qui “la història de Catalunya dels últims 40 anys seria impossible d’explicar sense l’arxiu de TV3”.

“El rellotge previ a l’inici dels TN era un rellotge físic, de debò, com els de cuina, amb el logotip al damunt i desat en un armariet a la zona de continuïtat” desvela Josep Ardanuy. “Havies d’anar afinant-lo, de tant en tant, prenent com a referència l’hora de la carta d’ajust, i en moltes ocasions el temps per posar-lo en hora se’ns tirava a sobre. Hi havia una càmera vertical que l’enfocava i una llum que l’il·luminava, això és tot”.

Ja amb el directe en marxa, l’Alsius de torn o qualsevol conductor d’un Telenotícies dels 80 apareixia abillat amb un micro amb cable —notablement més gros que els actuals— i no disposava d’orelleres. Per tant, no podia rebre ordres. El recurs era un telèfon fix amagat sota la taula o, molts cops, directament al damunt, ben visible en pantalla. “Els platós eren senzills i no hi havia gairebé res més que les parets del decorat, on s'il·lustrava la notícia mitjançant un plafó físic al costat del presentador amb una mena de collage. Més tard va arribar el chroma key, amb un requadre on es feia aparèixer una imatge al·lusiva a la informació que s’estava donant i, posteriorment, es van utilitzar els projectors de vídeo, les pantalles físiques i les recreacions virtuals d’avui”, detalla Coco Valera.

“Tampoc existia el teleprompter. El que hi havia era un rotllo de paper que anava passant. Ara mateix ningú sap fer un programa o un informatiu sense el prompter, només amb el guió i la memòria”, apunta el cap Tècnic d’Estudis, Francesc Salinero, que va patir l’època en la qual cada dia s’havia d’ajustar el RGB (el color) de les càmeres abans de començar a treballar: “Viatjant amb les unitats mòbils es bellugaven i s’havien de tornar a reestablir. També s’havia de fer el ‘balanç de blancs’ quan els operadors anaven a qualsevol lloc, tot enfocant un foli perquè la càmera tornés a prendre el blanc de referència”.

El control de realització també era tot un altre món. “Avui en dia es treballa en multipantalla, però abans calia un monitor de tub per a cada senyal que entrava, molts d’ells en blanc i negre. Es podien fer molt pocs ajustos i potser a mig programa havies de sortir cap al control central i arreglar el que calgués des d’allà”, comenta Valera, que troba una diferència encara més gran, deixant la tècnica a banda: el silenci actual. “Abans la sala era molt més sorollosa. Ningú portava micro cascos i les ordres es donaven a crits”, reconeix. Això, i el fum, que impregnava qualsevol estança, plató o despatx de TV3, com de tants altres llocs.

Els vídeos d’internacional, tot un maldecap

Les comunicacions amb l’exterior no eren bufar i fer ampolles. Durant uns quants anys, els TN rarament incloïen connexions en directe i els redactors d’internacional havien de fer corredisses per l’Aeroport del Prat perquè algunes cintes arribaven en avió. “Al principi, quan no teníem enllaços, les notícies d’agència internacional les anaven a gravar a Perpinyà i ens les duien en moto. Molts clips els rebíem en SECAM, que era l’estàndard a França, i com que no podíem convertir-lo a PAL (el sistema d’aquí), i aquella peça havia d’emetre’s tant sí com no, reproduíem el vídeo i amb la càmera enfocàvem directament la pantalla del televisor, procurant que no es veiés res més a l’enquadrament”, explica Josep Ardanuy, que recorda com els primers telèfons que se solien emprar a TV3 eren els BL, telèfons de bateria local, que comunicaven dos punts mitjançant un polsador, abans de passar als telèfons de 4 fils.

Per fer arribar el senyal a TV3 a través de radioenllaç des d’un punt on no hi havia visió directa calien punts intermedis que generalment acabaven sent furgonetes situades en algun turó. “Ara, un periodista o un operador en té prou amb una motxilla que enllaça via satèl·lit amb telefonia 4G. Això et permet retransmetre des de qualsevol lloc i en qualsevol moment, però aquest sistema també ha mort d’èxit perquè al control central van passar d’arribar dos senyals a arribar-ne 40”, explica el cap de l’Àrea de Sistemes i Comunicacions, Paco Sanchez. “Ara les unitats mòbils d’enllaços surten menys al carrer, només si es tracta d’una zona sense cobertura o si es vol fer una connexió complexa amb més d’una càmera”, matisa.

La precarietat de les comunicacions, de vegades originava cert dramatisme. “Conservem uns originals de càmera enviats per satèl·lit des de l’Afganistan durant la invasió russa per periodistes de TV3 com l’Eduard Sanjuan, que van aprofitar la cua del vídeo on incloïen la crònica per afegir uns segons amb un cartell on demanaven que diguéssim a les seves famílies que estaven bé, ja que no teníen manera de parlar amb ells després de setmanes de ser fora de casa”, explica la cap de Documentació, Montse Català, que defensa l’arxiu de la casa com una de les joies de la corona.

Un magatzem amb 320.000 cintes

“La documentació als inicis es feia amb fitxes de cartó i amb calaixeres, per ordre alfabètic, seguint el mateix sistema que les biblioteques. Les fitxes s’elaboraven amb una màquina d’escriure elèctrica que llavors ens semblava la pera perquè tenia una mínima memòria que feia que la tecla piqués segons més tard de quan l’havies teclejada i et permetia rectificar” diu Català. Fins al 2003, quan va començar el procés de digitalització, els documentalistes feien torns per recuperar les cintes de tots els TN o dels vídeos que es llançaven als programes. “Havies d’estar en guàrdia perquè si ens descuidàvem, se les emportaven”, rememora.

Aquell any el magatzem va arribar a albergar més de 320.000 cintes, comptant els sistemes de polzada, Betacam, Betacam digital i DVC Pro. La major part eren els anomenats broadcast (continguts pregravats i directes) i 80.000 corresponien a la còpia de continuïtat (en format domèstic de Betamax i VHS), el testimoni d’emissió que la llei obligava a conservar durant sis mesos. “Nosaltres la vam conservar molt més temps. Com que era impossible convertir-la tota, es va fer una tria de 8.000 cintes que ara estan acabant-se de digitalitzar”, confirma Imma Rull. Aquesta “continuïtat” és la còpia jurídica (tal com surt en antena, amb la mosca de la cadena, chyrons i incrustacions) que serveix de demostració davant els anunciants o qualsevol requisit judicial. Des del 2008 la còpia legal de l’emissió dels 4 canals i les ràdios de la CCMA durant les 24 hores del dia es guarda automàticament a un servidor. Les 241.386 cintes restants amb els altres formats (paral·lels d'antena, preparats per difusió i bruts de rodatge) també estan degudament digitalitzats i desats dins el robot de l’arxiu.

La millora de les eines tecnològiques ha servit, sobretot, per facilitar la feina dels qui tiraven endavant la maquinària diària d’un canal com TV3. “Els films i moltes sèries ens arribaven en suport de pel·lícules de 35 mm. A la sala de canvi de formats teníem un telecine, l’aparell convertidor per passar-les a una imatge estàndard de vídeo. En una etapa posterior, les productores ens els enviaven a través de fitxers, discos durs i ara funcionem amb FTPs o bé amb Aspera, d’IBM, un sistema per entregar i distribuir dades a màxima velocitat”, explica Jaume Escalera, actual cap Tècnic d’Exteriors.

A les transmissions esportives va succeir el mateix. “Durant algunes temporades realitzàvem partits en directe únicament amb cinc càmeres, un replay per repetir jugades, un mesclador i un generador d’efectes, o bé amb tres càmeres pels partits que només se’n feia un resum. Calia tirar un cable triaxial per cada càmera, que fins i tot travessaven fossats com els del Camp Nou, abans de la penúltima reforma. Ara els estadis disposen d’una instal·lació fixa amb fibra”, explica Escalera.

Als vuitanta, la publicitat tampoc s’emetia sola, però quasi. En aterrar als estudis de Sant Joan Despí, l’any 86, es va muntar el Betacart, un innovador equip que carregava i descarregava cartutxos de manera ordenada gràcies a un braç mecànic programat que els anava agafant i els inseria. Cada cartutx contenia només un espot o una autopromoció. Per la seva banda, la sala de continuïtat de totes les hores d’emissió diària va operar manualment fins a l’automatització implantada l’any 89, coincidint amb el naixement definitiu del Canal 33. El programa, en versió MS-DOS, controlava els vídeos de polzada i els play-outs perquè arranquessin en el codi de temps assignat. El disseny va anar a càrrec d’una empresa externa que el va fer a mida per a TV3 i, posteriorment, es va comercialitzar com una solució per a altres cadenes. A mitjans dels 90, amb la introducció del senyal de TVC Internacional i TV3 SAT a les plataformes Canal Satélite i Via Digital, es va posar en marxa la primera automatització d’emissió amb Windows.

Millor tecnologia que no ha deixat ningú sense feina

“A cada canvi tecnològic que s’implanta necessitem ser més gent. Podria semblar el contrari, però no ha desaparegut cap perfil tècnic en tots aquests anys. Només els muntadors de vídeo i de postproducció han passat a fer tasques més complexes i especialitzades perquè ara són els periodistes qui munten les seves peces. Abans calia una sala VTR caríssima amb professionals molt especialistes. Ara, qualsevol ordinador pot editar talls i fer un TN”, assegura Paco Sánchez, per qui la necessitat de fer ”realitzacions actuals” provoca que calguin professionals pendents de les connexions, els media servers i els entorns virtuals, que abans no hi eren.

“L'essència de la producció televisiva segueix sent la mateixa: capturar, editar, emetre i arxivar. Ha canviat la qualitat, les eines i, sobretot, la quantitat d’hores que generem entre els canals ocasionals, els podcasts, les peces per a les xarxes socials i tot allò que no és estrictament l’emissió lineal. Hi ha moltes més finestres i versions de programes que es difonen per múltiples plataformes”, assenyala Sánchez, per qui la creació i consolidació d’un canal com el 3/24 hauria estat impossible sense la digitalització: “Abans les imatges estaven en una font única i les cintes d’un esdeveniment les volia tothom. Ara cada ordinador de la casa te accés a totes les imatges. Es van començar a introduir commutadors KVM que permetien seleccionar entre 10 o 12 ordinadors des d’una consola. A continuïtat també van arribar i es podia accedir en remot a un centenar d’ordinadors”.

En qualsevol altre sector, per adaptar-se a tanta novetat caldria un reciclatge a fons. “L’empresa ha posat formació a l’abast dels professionals, però part de la transformació tecnològica ha vingut des de dins de la pròpia àrea tècnica, farcida de gent amb inquietuds i molt de talent”, assenyala la directora d'Infraestructures Digitals i Tecnològiques, Natàlia Prats, que reivindica amb orgull la creació d’eines pròpies com el Digition (un conjunt integral de software que integra tots els sistemes de captura, emissió i emmagatzematge) o el 3alacarta, basat en enginyeria desenvolupada a la casa i que s’ha acabat exportant a altres mitjans. Tirant més enrere, TV3 ja havia estat pionera a inventar sistemes com l’editor de subtitulat en català, que va arrencar al teletext i que va servir de base perquè empreses n’evolucionessin el programari de manera comercial, o en oferir als espectadors els sistemes duals i d’audiodescripció.

Emissió total en HD i la transició a IP, reptes immediats

A l’horitzó s’albiren canvis tecnològics immediats, més enllà de la pretesa convergència de continguts sota la marca única de 3Cat. El febrer vinent, la llei obliga a l’apagada definitiva de les emissions en SD, fet que obligarà que el senyal de tots els canals sigui obligatòriament en HD, amb l’Ultra HD trucant ja a la porta. El repte major, però, és la transició ja engegada cap al sistema de producció IP. A grans trets, la substitució del protocol SDI per IP permet millorar l'eficiència dels fluxos de treball de producció i difusió, ja que els equips poden estar en diferents ubicacions geogràfiques mentre comparteixen la mateixa xarxa IP per a la creació i distribució de contingut al núvol. La transmissió es basa en xarxes Ethernet, cosa que facilita que aprofitin la xarxa existent i facilita una reducció de costos associats pel que fa a cablejat, equips i manteniment.

“Cada vegada anem afegint complexitat. Amb el pas a IP, la tecnologia de base és més còmoda i accessible. Ja no hi haurà cables i amb el 5G tot pot semblar fàcil, però aquest sistema no està exempt de saturacions o caigudes de la xarxa” alerta Alberto Alejo, cap de l’Àrea d’Enginyeria i professional que es va incorporar a la casa ja en aquest segle. La intel·ligència artificial, segons Alejo, també ha tret el nas a TV3, i ha d’ajudar en automatitzar tasques com les transcripcions o fins i tot algunes realitzacions: “En postproducció ja s’està usant per fer resums o eliminar un objecte determinat d’un vídeo sense necessitat d’anar frame a frame, però hi ha aspectes com la sintetització de veus o la generació de continguts per la qual no està prou madura”.

“Fins fa poc estàvem limitats a l’espai radioelèctric, però un cop t’endinses a la IP, el nostre camp d’acció és gairebé infinit. Les hores de continguts de la CCMA s’han incrementat de forma exponencial i, en canvi, el pressupost ni ha crescut ni s’ha mantingut, sinó que s’ha reduït”, conclou Natàlia Prats, per qui el principal repte dels anys que venen serà “decidir la capacitat productiva de la Corporació”.