Són els robots assistencials el camí a seguir?

L’autonomia per a pacients i personal de cures que aporta la tecnologia xoquen amb la dependència emocional que també pot provocar

Marc Vilajosana

La introducció de robots assistencials pot alliberar càrrega de feina als professionals de les cures, però també provocar canvis de comportaments i de relacions entre cuidadors i cuidats
La introducció de robots assistencials pot alliberar càrrega de feina als professionals de les cures, però també provocar canvis de comportaments i de relacions entre cuidadors i cuidats | @HacTeBCN (X)

Tauletes per combatre la soledat no desitjada, rellotges per monitorar els paràmetres vitals i detectar caigudes, robots de companyia… En els darrers anys s’ha viscut un repunt de les tecnologies que tenen la gent gran com a públic objectiu. En alguns casos estan pensades per combatre les dificultats físiques i els riscos de salut que apareixen amb l’edat, mentre que d’altres s’enfoquen en les situacions socials en què es veuen rodejades. Sigui quina sigui la problemàtica, l’objectiu de la majoria de solucions és dotar d’autonomia aquestes persones i alliberar, tant de feina com de preocupacions, als familiars i professionals mèdics. Tanmateix, són aquests els objectius que realment requereixen la màxima atenció?

Aquest és un dels interrogants que motiven la posada en marxa del projecte Somoure de l’artista digital Mónica Rikić, qui ha passat nou mesos al costat dels professionals de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI) observant el desenvolupament d’una iniciativa de robòtica assistencial i elaborant-ne una alternativa discursiva. “M’havia proposat, de forma poètica i conceptual, convertir el procés de creació del robot en un procés de cura i assistència, amb la idea, difícil de fer a la pràctica, que una de les formes de millorar l’acceptació social del dispositiu és incorporar l’usuari en el procés de creació”, ha desvelat l’artista en una taula rodona organitzada per l’Ateneu Barcelonès. Una convivència, facilitada per la residència S+T+ARTS in the City del Hub d’Art, Ciència i Tecnologia (Hac Te) de Barcelona, que també ha tingut un impacte en la manera de treballar dels professionals de l’IRI, segons ha confirmat la subdirectora de l’entitat, Júlia Borràs: “Ja tenim interdisciplinarietat amb filòsofs o amb sociòlegs, però amb el món de l'art encara ens costa. Moltes vegades ens preocupem per les dificultats tècniques dels robots, però no de com es poden integrar millor”.

Borràs: “Moltes vegades ens preocupem per les dificultats tècniques dels robots, però no de com es poden integrar millor”

El projecte estudiat és el NYAM, un braç robòtic dissenyat per ajudar a menjar a les persones que tenen dificultat per fer-ho autònomament. “El robot fa servir la càmera per localitzar la cara de la persona. Si veu que obre la boca, li dona a menjar, però si mira cap a una altra banda, espera”, ha explicat Borràs. Partint d’un robot ja comercialitzat i afegint-li diferents millores, l’equip de l’IRI ha pogut testar el dispositiu amb els professionals mèdics i els pacients del Parc Sanitari Pere Virgili de Barcelona, a més a més de fer-ho amb diverses residències, en les quals han pogut dur a terme un procés de cocreació: “Els preguntem quines són les problemàtiques en què podem ajudar, ells demanen i nosaltres diem això no o això sí”. Durant la seva estada, Rikić ha estudiat “com funciona el codi, l’algoritme i les decisions que pren” el robot amb la intenció de “hackejar-ho per introduir altres modificacions i veure què passa”, un procés encara en marxa, però del qual ja es pot veure una primera instal·lació audiovisual al Monestir de Sant Cugat fins al 24 de novembre, en el marc de la biennal nòmada europea Manifesta 15.

Els beneficis (i perills) de l’autonomia

Segons Borràs, l’objectiu del NYAM no és altre que “donar autonomia a la persona amb mobilitat reduïda”, deixant clar que sempre han defensat l’ideal que la tecnologia no busca “substituir”, sinó “ajudar els cuidadors i els metges”. “El concepte de tenir una persona que has d’ajudar a menjar és molt romàntic, però a la pràctica ho és menys. Tenen una persona per ajudar-ne a moltes i han de menjar en set minuts. Potser aquesta part la podem fer amb el braç robòtic perquè el cuidador pugui centrar-se a tenir una conversa humana, coses que el robot no ha de fer”, ha exemplificat la subdirectora de l’IRI. Unes conclusions encertades segons el professor de Psicologia Social a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Daniel López, tot i que també ha alertat que poden provocar altres conseqüències negatives: “En una recerca que vam fer de telemedicina vam veure que sí, que aquesta classe de dispositius més o menys automàtics permeten donar més llibertat a la persona cuidadora i relegar determinats tipus de cura. Però alhora també vam veure que aquest treball emocional, el fet d’estar pendent, no només continuava, sinó que s’intensificava. Sí que permetia que pogués treballar i tenir oci, però continuava estant pendent”.

Sora: “El robot no té consciència. Executa dades, informacions, aprèn… Però no s’està relacionant amb algú. En canvi, la persona sí. A algú que t’està cuidant el sents proper i li atorgues una sèrie d’emocions que no són compartides per l’altra entitat”

A més a més de la preocupació latent en les persones cuidadores, el desplegament de robots assistencials també oculta una potencial dependència emocional per part de les persones cuidades, segons ha explorat el director i professor del Centre de la Imatge i Tecnologia Multimèdia (CITM) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) Carles Sora: “El robot no té consciència. Executa dades, informacions, aprèn… Però no s’està relacionant amb algú. En canvi, la persona sí. I crec que és inevitable que nosaltres humanitzem la tecnologia, que trobem factors antropomòrfics. A algú que t’està cuidant l’acabes sentint proper i li acabes atorgant una sèrie d’emocions, de relacions, que no són compartides per l’altra entitat”. Una “relació desigual” que ha considerat que pot acabar derivant en “dependència social”, sobretot en el moment en què es releguen tasques que regeixen la supervivència d’una persona, com pot ser el proveïment de menjar. Davant d’aquest cas hipotètic, Borràs ha confirmat que, avui dia, ja hi ha robots que estan executant tasques crítiques en salut, com és el cas de les operacions quirúrgiques del robot Da Vinci, però que en tots els casos hi ha sempre una persona al darrere: “Cal ensenyar a la societat què significa un robot: és un electrodomèstic més sofisticat, però continua sent un electrodomèstic”.

Qui s’adapta a qui?

Més enllà dels canvis de comportaments i dependències, Rikić ha volgut posar el focus en qui hi ha darrere del desenvolupament comercial d’aquests robots i amb quines intencions reals s’acabaran implementant a gran escala: “Des del laboratori de l’IRI o des de molts llocs on es dissenya hi ha les millors intencions, però després la realitat és que acaba en unes mans que tenen unes altres finalitats. Em sembla del món de piruletes pensar que això farà que el cuidador pugui dedicar-se a altres tasques de cura”. Per la seva banda, López ha recordat que “el present és un marc on les cures estan hiperinvisibilitzades” i que, si no el canviem, “les tecnologies tendiran a reproduir-lo”. Un futur que només s’aconseguirà, ha insistit, “incloent les persones grans en la fase del disseny”.

Borràs: “És molt probable que les persones i les cases s’adaptin al que serà al robot, que no pas al revés, com ha passat amb els mòbils”

Malgrat les possibles conseqüències negatives que els robots poden arribar a suposar, les proves fetes fins ara per l’IRI els han demostrat una reacció molt positiva per part dels pacients, especialment en aquelles ocasions en què han vist que s’han implementat les propostes que ells mateixos van aportar. Ara bé, López ha recordat que, com tota innovació, “s’ha d’arreglar, perquè els introdueixes en un context i el transforma, amb les seves relacions i les seves pràctiques”. “Fins i tot el valor del concepte: què vol dir cuidar bé? Quan introdueixes una tecnologia nova, això es modifica”, ha recalcat. La subdirectora de l’IRI, Júlia Borràs, s’hi ha mostrat d’acord: “És molt probable que les persones i les cases s’adaptin al que serà al robot, que no pas al revés, com ha passat amb els mòbils”.