“Em poso molt nerviós quan sento parlar de ‘tercera edat’. El llenguatge construeix realitats i, en aquest cas, fomenta la discriminació”. Manel Domínguez (Barcelona, 1951) no en té prou en seguir ostentant la direcció del Màster de Comunicació Digital i Noves Tecnologies de la Universitat Abat Oliba i haver estat nomenat professor emèrit en haver arribat als 70 anys. Ara, gairebé sense pretendre-ho però amb una ferma convicció, ha agafat la bandera de la lluita contra l’edatisme, “la gran pandèmia de la societat”, tal com denuncia.

Amb el seu llibre Senior. La vIda que no cesa, s’ha convertit en la veu autoritzada d’un fenomen, fins ara silenciós, que està esclatant als països occidentals: l’empoderament de la gent gran, cada cop més nombrosa, en un entorn que tendeix a menystenir-los. “La societat s'ha de despertar. Els sèniors serem majoria i el nostre rol ha de ser actiu, per força. Estem en el punt zero d’una nova realitat”, reivindica. Domínguez ha dedicat la seva vida a la comunicació i la innovació: ha sigut periodista a TVE, primer director general de COM Ràdio, impulsor del sistema de continguts en xarxa i via satèl·lit per a les televisions i ràdios locals, artífex de l’aplicació de les polítiques de la societat del coneixement als municipis de la Diputació de Barcelona i assessor tecnològic en els projectes d’smart cities, entre moltes altres iniciatives.

MetaData: Amb la seva activitat acadèmica i la seva trajectòria professional, no compleix vostè el perfil de persona gran que pateixi discriminació per raons d’edat…

Manel Domínguez: Potser no la pateixo, però la veig per tots cantons. I, d’alguna manera, a mi també m’ha tocat. L’esperança de vida a Espanya ronda els 83 anys, però després de complir-ne 70 vaig anar a fer-me el DNI i la pròxima data de renovació me l’han fixada per l’1 de gener del 9999, o sigui que la meva esperança sembla que és de 8.000 anys. Això, o tenen previst enviar-me a un exoplaneta… El missatge que hi ha darrere d’un detall com aquest és que ja no som útils a la societat. L’Estat —no per malícia, sinó segurament per ignorància— ja no compta amb nosaltres. El màrqueting de la banca, ara, ens anomena ‘clients preferents’, però no veig pas que ens donin un crèdit automàticament ni que ens posin la catifa vermella en arribar, al contrari.

“Amb el tracte dels bancs és quan ha explotat realment tot”, postil·la Mireia Fernández-Ardèvol, investigadora de l'Internet Interdisciplinary Institute de la UOC i especialista en recerca sobre gent gran i TIC. Fernández-Ardèvol (Barcelona, 1972) és una de les coautores de l’estudi titulat Edatisme digital. Com opera i enfocaments per abordar-lo, on s’analitza a fons aquest procés d’exclusió que viu la població més veterana en el marc de la revolució tecnològica. “El 2010, quan vaig començar a desenvolupar estudis de gent gran amb relació a les comunicacions mòbils, encara havia de justificar perquè eren interessants de fer. El meu argument és que en podem aprendre molt, i tot allò que en traiem ara ens servirà per a futures generacions de gent gran”, comenta.

MetaData: Així doncs, sense pretendre-ho, els bancs van fer sortir a la superfície el fenomen…

Mireia Fernández-Ardèvol: I va ser un metge jubilat valencià amb prou capital cultural, en Carlos Sanjuan, qui va tirar endavant la campanya ‘Soc gran, però no idiota’, com un crit de protesta. Estava dient: “m’heu canviat les regles del joc, i l’únic que feu és culpar-me i maltractar-me”. Quan naixen els serveis de banca on-line es creen simplement per a un tipus de client que no vol trepitjar l’oficina bancària en una època on t’hi feien anar cada deu minuts. Es van dissenyar per a gent amb competències digitals, que preferia negociar la hipoteca via mail per comoditat. Aprofitant el confinament per la Covid com a grandíssima excusa, impulsen els canals digitals i veuen que la cosa funciona. Recordo que, a la premsa, el mantra era que s’havia d’ensenyar qui no en sap i calia fer cursos de digitalització per a les persones grans. D’acord, però per què mai se les ha convidat al disseny d’aquestes aplicacions? T’obliguen a fer servir uns instruments que no estan fets pensant en tu i, a sobre, acaben culpant-te.

MetaData: Seria lògic pensar que haurien d’aparèixer com una facilitat, i no a la inversa.

M. F.-A.: L’administració pública ha hagut de mantenir per llei el canal telefònic, però al sector privat no hi ha aquesta obligació. L’ecosistema digital canvia amb molta rapidesa i el que saps avui, demà ja no et serveix. És un aprenentatge constant i hi ha determinada gent que, tecnològicament parlant, diu “fins aquí, ja no vull anar més enllà”. Hi ha molta població que ha tingut poc accés a aquestes eines perquè es dedicaven a feines que no els ho requerien. Als 90 i principis dels 2000, molts empleats s’enfadaven si havien de tocar un ordinador.

M. D.: La RAE tot just contempla paraula edatisme des de desembre de l’any passat, i el tecnològic només n’és una cara, però existeix en totes les facetes de la vida. Hi ha l’edatisme familiar, que és demolidor, i l’autoinfligit, on la societat et fa creure a tu mateix que no pots estudiar anglès, que no serveixes per a tal cosa o tal altra, que no te’n sortiràs... I la biologia ens diu que no és veritat. El cervell d’un jove és més ràpid, però el d’un sènior és més segur. Jo m’equivoco menys.

M. F.-A.: L’interès dels mitjans i el món acadèmic per aquesta gent des d'un punt de vista que no estigui relacionat amb la salut és petit i molt recent. La identitat laboral és molt forta i quan deixes de treballar, se’t trenca. En aquell moment la teva etiqueta de jubilat fa que la societat et vegi diferent i cregui que ja no tens un valor.

Domínguez:”La biologia ens diu que el cervell d’un jove és més ràpid, però el d’un sènior és més segur. Jo m’equivoco menys”

Metadata: El 2050, una de cada sis persones al món tindrà més de 65 anys i, si ens cenyim als països occidentals, seran una de cada quatre. Davant un target tan important, i en alça, com pot ser que el mercat en general, també el tecnològic, els continuï girant l’esquena?

M. D.: Si nosaltres som la nova majoria, i dintre de poc serem més nombrosos que les persones d’entre 25 i 35 anys, on està el ministeri de la gent gran, per exemple? La primera miopia ja parteix de les administracions, per ignorància. Al futur no hi sobra ningú i haurà de ser intergeneracional per força.

M. F.-A.: La indústria es mou per uns valors determinats. Tot allò relacionat amb internet i el món digital s’ha relacionat amb la joventut perquè són els qui s’apropien d’una manera creativa de la tecnologia. Els mòbils van sortir al mercat a un preu molt car, adreçats a homes de negocis i prou. Van començar a despuntar quan els adults van abandonar els telèfons vells i alguns adolescents sense diners, però amb molt de temps i amb certs coneixements, se’l van apropiar per explorar-los. Així van sorgir els SMS, per exemple, de nois que volien comunicar-se sense trucar, perquè era massa car. S’ha instal·lat la idea que la cultura digital és jove, perquè és una etapa de la vida on tens temps per a la creativitat. I a la nostra cultura li agrada molt la joventut. Les empreses no són estúpides, però els manquen dades sobre persones grans i llavors prenen decisions dolentes d'acord amb estereotips com que la gent gran farà malbé qualsevol dispositiu que li posin al davant, o que no tenen interès ni tenen capacitat per aprendre.

MetaData: Però tenen poder adquisitiu…

M. F.-A.: Econòmicament, els jubilats estan millor que molta part de la població jove que té feina. Les empreses s’estan començant a adonar que aquest és el target, però com que duen l’edatisme tan implícit, acaben dient que s’adrecen a “població de 50 anys i més”. Ni Nacions Unides es posa d’acord en establir quan comença la vellesa, però el món digital sí; ha marcat una barrera perquè creuen que els seus serveis i productes van sempre destinats a gent com qui els fa. En aquest terreny hi ha una homofília consistent en estudiar només els grups de persones que s’assemblen a un mateix.

MetaData: A l’estudi Digital Ageism es menciona que fins i tot a Eurostat [l’oficina d’estadística de la Comissió Europea] hi ha una manca de dades de qualitat sobre persones a partir dels 75 anys.

M. F.-A.: Dades relatives a la digitalització, directament no n’hi ha, i això té el seu origen l’any 2000, quan es va fer servir de base l’enquesta de població activa, que només contempla els menors de 64, per confeccionar totes les altres. A hores d’ara no es poden fer polítiques públiques serioses al respecte perquè no existeixen aquestes dades. Aconseguir que vinguin persones grans a participar en estudis universitaris ens costa, perquè ens veiem com mons allunyats. No pensem en elles i creiem que no les tenim a mà. Les mateixes empreses d’estudis de mercat són reticents a incloure població de més de 75 anys amb l’argument que són un segment difícil d’accedir.

MetaData: Parlem del ‘tecno sènior’. Al seu llibre diu que aquesta figura, des del seu coneixement, hauria de liderar la transformació digital en lloc d’anar a remolc d’estereotips que els allunyen de les habilitats que realment tenen. Això és factible?

M. D.: A Cornellà tenim un exemple que és un referent mundial. Es tracta d’un City Lab, una mena de laboratori social on trobem sèniors, alguns fins i tot amb prop de 80 anys, que han tastat què és la innovació social digital. Són els nostres astronautes de la NASA, per fer un símil. Allà es fa investigació i s’empodera digitalment aquesta gent. Però no parlen de com accedir a internet, que això ho tenen més que superat, sinó d’elaborar robòtica, intel·ligència artificial aplicada, dissenyar enginys com una samarreta que s’escalfa o es refreda en funció de si fa calor o fred, mil històries… I tant se val si ets enginyer, premi Nobel, metge o ferreter. El que compta és el talent i poder experimentar la cocreació. Dins d’aquesta xarxa europea, quan aquests sèniors nostres van de visita als City Labs d'Helsinki o Manchester, allà els parlen de tecnologies assistencials i de salut, quan ells estan per altres històries, immersos en projectes tècnics i creatius. Aquesta tendència és l’esperança del procés sènior que els governs no han entès encara.

M. F.-A.: Fonamentalment, es té en compte a la gent gran per estudiar-la des de la medicina, i pel camí es perden moltes coses. L’empresa King, la creadora de Candy Crush, sap que la major part dels seus usuaris del joc de mòbil són grans, i no s’ho imaginaven pas. Ho han hagut d’aprendre fent estudis de mercat.

M. D.: Com pot ser que un centre com el de Cornellà, amb 4.500 m2 quadrats dedicats a la innovació tecnològica digital, el financi només un ajuntament? Tenim un model a seguir, ho fem o no? Ha de ser el primer gran pas per aconseguir el canvi de mentalitat, i que les institucions hi aboquin recursos.

Fernández-Ardèvol: “No hi ha dades relatives a la digitalització de gent més gran de 74 anys, i per això no es poden fer polítiques públiques serioses al respecte”

MetaData: Avui dia, sembla que tenir competències digitals és un requisit gairebé indispensable per a la gent gran si vol mantenir la connexió social. Això és una trampa?

M. D.: Hem de fer moltes coses abans que donar-li un mòbil a certes persones grans que sí que estan soles i deixades, i s’han de posar molts més assumptes sobre la taula que la mera connectivitat d’un sènior. A què es dedica el Ministeri de Ciència i Innovació? Als sèniors no, sens dubte. S’ocupa dels joves, i em sembla molt bé, però es quedaran sense joves. Actualment, tenir un fill és una decisió estratègica d’una parella i hi ha moltes dones, sobretot les hiperformades, que defensen obertament la postura que no tenen cap obligació de ser mares, cosa molt lícita.

M. F.-A.: Estic d’acord amb el concepte de trampa, perquè ens solem moure en el tecno optimisme i els fascinants mons dels meravellosos futurs que ens portarà la tecnologia. Ara es parla molt de ciutadania digital i primer de tot ha de quedar clar que som ciutadans, a seques. S’ha de garantir que aquesta ciutadania pugui exercir-se sense la capa digital, si no es vol. Recentment, una sentència ha obligat la hisenda espanyola a seguir mantenint el canal presencial a l’hora de presentar impostos. 

MetaData: Tot sembla encaminat a què la ciutadania digital no sigui un dret, sinó una obligació…

M. F.-A.: Perquè tot allò digital ve acompanyat d’una pàtina de modernitat i futur. No obstant això, han estat les eines més senzilles com WhatsApp les que han fet canviar les relacions interpersonals, perquè pots formar-hi grups amb gent que és com tu. Facebook era una plataforma més vertical i transversal, on la gent més jove es compadia de la iaia, que no s’assabentava de com fer-lo anar ni se n’assabentaria mai, segons ells…

M. D.: Un edatisme familiar de primera magnitud. Total!

M. F.-A.: Sí, però, en canvi, a WhatsApp la iaia forma grups i ho peta. Quan un grup està conformat per iguals es donen uns processos d’aprenentatge diferents. Ningú està esperant la teva errada.

MetaData: El concepte de nadiu digital, llavors, és fal·laç?

M. F.-A.: Va triomfar en el seu moment, però ara està absolutament discutit. De petita em renyaven si tocava una pantalla, i ara assumim que qualsevol criatura de dos anys sap de forma intuïtiva que les pantalles són tàctils. Intuïtiu no hi ha res, tot és socialització, cultura i aprenentatge. Aprenem allò que la societat ens obliga a aprendre. Molta gent gran no han estat prou exposada a aquestes tecnologies per diferents raons, que no sempre responen a la posició econòmica o cultural. En un treball de camp que vaig realitzar fa uns anys, recordo entrevistar, en una residència de molt alt standing a Toronto, un senyor de 96 anys propietari d’una empresa, que podia comprar-se tot allò que volgués, i es vantava de no haver tocat mai a la vida un ordinador. Per ell era cosa de secretàries i de feines poc qualificades.

M. D.: Per això és tan important el cas dels nostres tecno sèniors. És la primera vegada que un grup de persones travessa tres estadis vitals tan diferents: de viure una adolescència o primera joventut agrària, molts d’ells a Andalusia o Extremadura, una edat adulta industrial, treballant a llocs com la SEAT o similars i ara, al 2023, són seniorlabs a Cornellà. Aquesta gent ha viscut el que podríem anomenar una “biografia extrema transcivilitzacional” i demostren que aquest procés es pot fer.

MetaData: A Silicon Valley, el bressol d’on sorgeix molta de la tecnologia, el panorama no és massa encoratjador. Una majoria de treballadors enquestats reconeixen un edatisme implícit, i funciona una llei no escrita per la qual allà les companyies no contracten majors de 35 anys.

M. F.-A.: Per ser programador, tenir-ne més de 35 ja és un hàndicap perquè la cultura d’aquestes empreses de Silicon considera que has perdut creativitat i flexibilitat. Quan tens criatures diversifiques els interessos i ja no et passaràs totes les hores del dia davant l’ordinador creant codi. Es creu que el teu compromís serà menor i et mouen cap a altres responsabilitats. En aquest col·lectiu també funcionen els autoestereotips.

M. D.: I no cal anar a Silicon Valley. N’hi ha prou de passar per LinkedIn.

M. F.-A.: Exacte. El mercat laboral en general també és edatista a partir dels 45 anys. L’excepció són les elits, quan es fan grans no les apartem, ni els governants ni la gent dels consells d’administració, que tenen més de 75 i gaudeixen de poder. Aquests fugen de l’estereotip.

MetaData: I on va a parar tot aquest talent d’uns programadors que han complert anys i, probablement, entendrien millor la necessitat i els usos de la gent que no és jove?

M. F.-A.: Segurament molts d’ells podrien seguir ‘picant’ codi, però com que els estan empenyent que marxin…

M. D.: S’hauran de transformar, però per compte propi. Hauran de fer altres coses, d’acord amb la seva experiència. Jubilar-se és un dret, però no una obligació. No ens hem de quedar arraconats en un cantó de la societat, això ja no ho podem permetre mai més.

Fernández-Ardèvol: “Per ser programador, tenir més de 35 anys ja és un hàndicap a Silicon Valley. Allà també funcionen els estereotips”

MetaData: A les xarxes socials, l’hàbitat actual dels adolescents i la gent jove, concloeu que els adults i la gent gran són percebuts com “els altres” i ocupen la perifèria en aquest món paral·lel on passen tantes hores. Això tampoc sembla que pugui contribuir gaire a revertir l’edatisme…

M. F.-A.: Amb nuclis familiars cada cop més petits, el contacte intergeneracional s’està perdent. La gent gran està sola i les criatures petites no els veuen. Quan no tens aquesta proximitat és quan construeixes les figures dels “nosaltres” i “els altres”. Com que l’edatisme és una de les discriminacions més invisibles, primer s’ha de prendre consciència i sensibilitzar, tot i que només amb això no n’hi ha prou.

M. D.: Fa deu anys estàvem pitjor. En enquestes fetes sobre el fenomen intergeneracional, apareixien respostes molt ofensives dels joves respecte als sèniors. Érem els que ens fèiem pipí a sobre, no servíem per a res, fèiem soroll al menjar. Aquest 2023, en una mostra de 2.500 entrevistes, els joves comencen a entendre que el talent no té edat. Això ho diuen el 80%. I sis de cada deu afirma que es treballa millor en equips intergeneracionals.

MetaData: Ens creiem aquest estudi? Coincideix amb l'experiència al seu entorn?

M. D.: Potser no en un grau tan alt, però jo sí que em crec les dades. Això, per mi, és un èxit brutal i confirmo que s’està produint una evolució en el pensament. Estem al punt zero, és veritat, però això em fa ser absolutament optimista. I encara que no ho fos, la demografia ens ajudarà. Quan jo tingui cent anys, que els tindré, això serà una realitat.

M. F.-A.: Queda molt camí per recórrer. El simple fet que els mitjans de comunicació es preocupin per l’edatisme és un bon indicador. La gent gran fa molts anys que està aparcada en un racó, però la societat ara hi està reflexionant, sigui perquè cada cop n’hi ha més o perquè les empreses estan veient que no poden deixar de considerar aquesta clientela que, si no la tractes bé, no et comprarà. Cada artista que decideix fer un concert més amb les seves canes i arrugues o cada actor i actriu que s’autoprodueix per seguir treballant, estan trencant l’edatisme i apleguen un públic amb poder adquisitiu per poder-los anar a veure. Això s’acabarà contagiant. Sóc optimista per una qüestió de supervivència.

M. D.: Els de 40 que parleu d’això, dintre de 20 anys sereu sèniors amb mentalitat oberta, i vosaltres mateixos defensareu el que avui defenso jo. Quan en començar un Telenotícies vegi una conductora de 60 anys en lloc de veure-hi sempre una de 30, o quan a la ràdio el periodista que entrevisti a un tecnòleg ja no li digui “expliqui-m'ho com si jo fos el seu pare”, llavors les coses hauran canviat.