França és des d’aquest mes de gener un dels primers països de la Unió Europea a informar als consumidors de la facilitat de reparació i sostenibilitat dels productes electrònics i els electrodomèstics amb una etiqueta. És l’Estat en el qual s’emmirallaran ara els 28 de la UE després que el passat mes de novembre el Parlament supranacional aprovés el dret a reparar i fixés l’ús d’aquesta identificació com una urgència. I és que l’obsolescència programada ha fet que una rentadora que abans podria arribar a conviure amb una família durant 20 anys o més, ara doni problemes en menys d’una dècada; i amb un cost de reparació molt elevat que l’adquisició d’una de nova.

Segons una enquesta feta a ciutadans europeus, un 77% estaria disposat a assumir la despesa de canviar peces o fer petites reparacions dels seus aparells abans de substituir-los. Així mateix, un 79% critica que els fabricants hi posen massa traves i que hauria de ser obligatori oferir un servei per arreglar aquests productes.

Reparar per un preu raonable

Amb l’aplicació de les mesures que preveu implementar europea, i d’acord amb els càlculs de la Fundació Energia i Innovació Sostenible (Feniss), una família podria estalviar fins a 50.000 euros al llarg de la seva vida si no hi hagués aquesta data de caducitat. “Els aparells que tenim a casa tenen una durabilitat mínima. És més llarga que els dos anys de garantia, però és curta perquè no es fa esforços per allargar-ne la vida”, lamenta el director de l’organisme, Benito Muros.

Muros: “Obligar a incorporar etiquetes informatives pot ajudar a identificar els fabricants que ofereixen més durada, però també a saber què es fa dels materials un cop acaba la vida útil”

El també creador de la primera bombeta del món sense obsolescència programada, situa com a problema principal el lloc de fabricació dels productes – “majoritàriament a l’Àsia”- perquè “estan fabricants amb sous més baixos que permeten posar un cost de compra també baix, mentre que la reparació aquí es fa amb una mà d’obra més cara que determina un preu a l’alça que fa pensar que no paga la pena reparar”. Situa aproximadament el cost d’arreglar un aparell al voltant del 80% d’un altre de nou, “pel que tendim a pensar que és millor substituir-lo”.

Aquesta pràctica va fer que el 2019 Europa generés més de 12 milions de tones de residus electrònics, el que suposen 16,2 kg per càpita, segons l’estudi Global E-Waste Monitor 2020 de les Nacions Unides. “I recordem que usem prop de 60 milions de tones de matèria primera per consumir al ritme que ho fem”, afegeix Muros, “però la natura només en regenera el 50%”. Per això, proposa fixar un preu màxim en les reparacions que sigui com a màxim del 30% del preu d’un producte nou per revertir la dinàmica i acabar amb “un model econòmic de creixement permanent basat també en la compra permanent”.

Però a més d’actuar sobre els aspectes econòmics, el president de Feniss assenyala que cal més consciència sobre el reciclatge: “Obligar a incorporar etiquetes informatives pot ajudar a identificar els fabricants que ofereixen més durada, però també a saber què es fa dels materials un cop acaba la vida útil, és a dir, que el client pugui escollir els que garanteixen un bon reciclatge i fomenten l’economia circular”.

Vida més llarga o innovació?

Tot i que garantir la reparació pot ajudar a estalviar uns calés, la professora dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, Ana Isabel Jiménez-Zarco, reconeix que els clients posaran sobre la taula un altre element: el temps. “No només mirarà el preu, també si li compensa estar sense el producte per enviar-lo a reparar”, comenta, “si es tracta d’un aparell que fa servir diàriament, no disposar d’ell durant un temps tindrà un cost”. A més a més, alerta que el fet d’oferir el servei pot implicar un increment de costos, ja que caldran professionals o empreses externes per tenir-lo. “És possible que el cost es traslladi al client en el preu de compra, però també pot ser una oportunitat per donar una imatge de marca que es preocupa i té cura dels seus clients”, afirma.

Jiménez-Zarco: "No només mirarà el preu, també si li compensa estar sense el producte per enviar-lo a reparar. No disposar d’ell durant un temps tindrà un cost”

En el cas dels telèfons mòbils i dispositius electrònics, la situació pot ser diferent. Companyies com Apple juguen amb la fidelitat dels seus usuaris per incrementar les vendes a través de petites novetats en cada nou terminal, pel que sovint un canvi ve motivat per la innovació, i no pel final de la seva vida útil. En aquest cas, l’experta considera que no hi haurà canvis en el comportament i que l’etiquetatge influirà menys. Tot i això, reconeix que oferir la reparació pot aportar “un plus per fidelitzar més clients, sobretot quan es tracta de preus elevats”.

Reparar per crear feina i consciència

Més enllà d’un impacte beneficiós en la butxaca, facilitar el fet d’arreglar aparells espatllats també pot fomentar la creació de llocs de feina. “Caldran persones capacitades per reparar hardware i fer actualitzacions de software, però els fabricants d’electrodomèstics amb obsolescència no es fabriquen aquí, sinó en llocs amb pitjors condicions laborals”, apunta Muros de Feniss, “hem de potenciar la creació local per impulsar de debò l’ocupació tant amb la reparació com amb la fabricació”. A més a més, recorda que el suport a una indústria local permetrà oferir “productes de més qualitat i amb una vida més llarga”.

El moviment també pot ajudar a incrementar la consciència del funcionament dels aparells. Restarters Barcelona organitza des del 2015 trobades per ajudar a arreglar electrodomèstics que estan en desús, com pot ser una torradora. Una persona que estigui interessada a rebre ajuda només ha de localitzar quan i on es fa la següent reunió i anar-hi. “El que fem és anotar el producte, la marca, el model i què li passa per buscar una persona que pugui ajudar a reparar-lo”, comenta la membre de l’associació Cristina Lampón, “la idea és que t’impliquis al màxim en el procés i col·laboris per aprendre, que vegis que es pot obrir i solucionar el problema”. En el cas de necessitar peces de recanvi, també es pot rebre orientació per trobar-les i, fins i tot, rebre una explicació de com fer la substitució un mateix a casa.

El més habitual és veure petits electrodomèstics com batedores, calefactors, bullidors d’aigua i assecadors de cabell que porten termofusibles tèrmics i acostumen a espatllar-se per una sobrecàrrega. “Tothom ha vist a casa algun avi o pare reparant aquests aparells, però amb el temps hem anat perdent la cultura de la reparació i pensem que serà massa difícil”, explica Lampón, qui reconeix que la ciutadania també ha assumit que “les coses menys i no hi ha cap més solució que llençar-les”. I el desconeixement, apunta, es nota sobretot en la tria de materials: “Ho notem també en el tèxtil. No sabem diferenciar quins són millors i aguantaran més”. Per això celebren que es facin passes endavant en la lluita contra l’obsolescència i l’empoderament de la ciutadania davant l’adquisició de nous productes, tot i que en la línia de Muros, també apel·len a una major inversió per crear una indústria local que garanteixi més qualitat, una vida més llarga i més facilitat en el reciclatge.

Malgrat que busquen ser una ajuda per a la ciutadania, Lampón recorda que no són “ni una alternativa ni competència als serveis professionals de reparació que ofereixen una garantia”.