Fa un temps, en aquesta mateixa secció de Metadata, tancava una reflexió sobre la consideració dels videojocs com a cultura i art amb una pregunta que queia pel seu propi pes. Després de repassar iniciatives internacionals de preservació com la de la Video Game History Foundation o el Computerspielemuseum de Berlín, i de reivindicar el paper fonamental del teixit associatiu local, vaig llançar un missatge en una ampolla: "On és el Museu del Videojoc de Catalunya? Si algú s’anima, que em cridi, que m’apunto".

Afortunadament, la meva no era una reivindicació solitària. Era un clam compartit per molta gent, una necessitat latent que portava anys coent-se a foc lent. El cas és que és de justícia revisar aquelles paraules i reivindicar que això ja és una realitat tangible ara mateix, en tot el seu esplendor: el Museu de Videojocs de Catalunya (MUVIC) és aquí i ja ha començat a caminar des de fa un temps. I ho ha fet de la millor manera possible, des de la base, des de l'amor pel mitjà.

"La importància del MUVIC transcendeix el simple fet de posar consoles en vitrines: es tracta de conservar les històries que aquestes màquines expliquen."

La gestació del MUVIC no ha estat el fruit d'un projecte faraònic de la nit al dia, sinó el resultat de l'esforç acumulat. Pren forma oficialment a finals de 2025, precisament uns mesos després del meu article, però els seus antecedents viatgen molt més enrere, als inicis dels anys 2000, quan col·leccionar sistemes i consoles antigues era vist gairebé com una raresa. El punt d'inflexió es va produir en les trinxeres de la divulgació, concretament a l'empara de RetroBarcelona i l'organització de la seva zona museu. Allà, col·leccions privades que fins llavors havien estat un gaudi personal van passar a convertir-se en una eina per compartir coneixement. I allà, precisament, és on es van trobar les persones que acabarien impulsant aquest projecte.

El MUVIC és, abans que res, un equip humà apassionat. Una entitat sense ànim de lucre formada per perfils que es complementen a la perfecció: des de la gestió del patrimoni, passant pel comissariat i els continguts històrics a càrrec de figures reconegudes, la documentació i suport expositiu, el coneixement històric i la mediació cultural, fins a les relacions institucionals gestionades.

"El MUVIC no ha estat el fruit d'un projecte faraònic de la nit al dia, sinó el resultat de l'esforç acumulat."

A diferència del que molts podrien imaginar quan senten la paraula "museu", potser visualitzant un gran edifici institucional, el projecte del MUVIC no disposa d’un espai, i per ara es materialitza en una zona expositiva estable de dimensions reduïdes, cedida dins de la botiga SuperBoniato Store, al barri de Gràcia de Barcelona, d’accés gratuït. Així i tot, s’anunciaran noves zones d’exposició a Barcelona, tant permanents com temporals.

Alhora, les vitrines plenes d’autèntiques joies fan recorreguts per diferents esdeveniments temàtics del nostre territori, com el RetroBarcelona, el SAGA Barcelona Game Fest, el Manga Barcelona, o la RU-Japan (si, ja, autobombo). Aquest format de selecció temàtica i rotativa permet un dinamisme, i ja s'hi han pogut veure exposicions com “Joies Ocultes del Japó”, ideal per descobrir aquells sistemes que mai van trepitjar les nostres contrades, “La Història de Nintendo” o “La Història d'Atari”.

"La vocació del MUVIC no és ser un arxiu hermètic, sinó apropar aquest patrimoni a les escoles i a les entitats socials."

Però, per què és tan rellevant que el MUVIC sigui una realitat avui? Si recordeu articles anteriors meus, sovint parlo de com en un mercat on el format físic s'esvaeix i on la conservació depèn massa sovint de la voluntat corporativa, els nous videojocs s'enfronten a un risc de desaparició històrica. La importància del MUVIC transcendeix el simple fet de "posar consoles en vitrines". Es tracta de conservar les històries que aquestes màquines expliquen, entendre el context tecnològic i de disseny, i analitzar com ha evolucionat la nostra manera de jugar i relacionar-nos. La vocació del MUVIC no és ser un arxiu hermètic. És apropar aquestes màquines a l'alumnat de les escoles (com l'experiència a l'Escola Benviure) o treballar amb entitats socials com ARAPDIS, convertint aquest patrimoni en un motor actiu per generar converses, estimular la memòria i descobrir noves vocacions.

"El Museu de Videojocs de Catalunya ja és aquí, teixint comunitat i construint el relat de la nostra història digital."

En definitiva, l'existència del MUVIC tanca el cercle d'aquell debat sobre si els videojocs són cultura. La resposta ja no cal donar-la només amb paraules i articles; ara es pot donar assenyalant qualsevol dels espais físics on s’encarna el museu, on es pot entrar i observar des d’un Atari 2600 a un sistema japonès desconegut, i comprendre l'evolució d'un mitjà que ha definit l'oci de diverses generacions, i continua fent-ho. El Museu de Videojocs de Catalunya ja és aquí, teixint comunitat i construint el relat de la nostra història digital.

Ara només ens queda una cosa a fer: visitar-lo, donar-hi suport i celebrar-ho com la gran fita cultural que representa.I com vaig dir, jo m’hi apunto!