Aviat farà un any del llançament al públic de ChatGPT, l’eina que ha disparat totes les expectatives al voltant de la intel·ligència artificial i que l’ha posat en boca de tota la societat, malgrat que els experts s’han afartat d’explicar que la tecnologia en qüestió té més de 70 anys d’història. En aquest context de sobrerepresentació, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha unit forces amb el Barcelona Supercomputing Center (BSC) per impulsar una nova exposició amb l’objectiu de generar “un debat públic que ajudi a entendre molt millor l’eina i que inclogui el màxim de veus i visions possibles”, segons ha explicat la directora del CCCB, Judit Carrera.

Sota el nom IA: Intel·ligència artificial, l’exposició del CCCB s’estrena aquest dijous —estarà oberta fins al 17 de març de 2024— amb la difícil missió d’aportar l’enteniment i el pensament crític a una tecnologia de què ja n’ha parlat gairebé tothom. “Podíem pensar que no era un tema excessivament nou, però teníem claríssim que la IA és el fil conductor que uneix tots els grans avenços vinculats a la robòtica, la nanotecnologia o la computació quàntica”, ha insistit Carrera. I per abordar-lo, el centre ha apostat per una confluència entre l’expressió artística, comissariada per l’investigador Lluís Nacenta, i pel rigor científic, a través de l’assessorament del membre del BSC i professor de la UPC Jordi Torres. Una “trobada entre diferents”, tal com l’ha definida el director associat del BSC Josep M. Martorell, que aconsegueix captar l’interès del visitant a través de múltiples estímuls interactius que ataquen quatre dels cinc sentits.

Les dades, “la sang a les venes” de la IA

L’exposició és una evolució d’una mostra comissariada originalment al Barbican Centre de Londres el 2019, la qual s’ha reformulat per posar-la al dia de les novetats dels darrers quatre anys i incorporar-li aportacions nascudes a Catalunya. Malgrat que l’experiència s’estructura en quatre blocs principals, dos d’ells són força convergents en l’espai i els temes tractats van i venen durant el recorregut, de manera que és complicat traçar un fil conductor clar que ens acompanyi des de l’inici fins al final. Això es deu, en part, a la curiositat que desperten la vintena d’instal·lacions cientificoartístiques que conformen la mostra (cinc d’elles, creades per a l’ocasió), que enlluernen com ho fan les joguines amb els infants; però també a la manca d’una mediació que guiï el públic en el viatge pel passat, present i futur de la tecnologia.

Gairebé a l’inici del trajecte ens trobem amb una de les maneres més creatives que té l’exposició per ensenyar com funciona el procés d’aprenentatge de les IA. Future You, una instal·lació creada per Universal Everything el 2019, és un mirall digital en què una figura geomètrica registra els moviments que fa la persona que té al davant i els utilitza per entrenar-se en temps real i convertir-se en una figura en moviment cada vegada més complexa. La peça busca que el públic jugui amb ella, però també condensa un dels missatges principals dels organitzadors: que la IA no és altra cosa que un mirall de la societat humana. “Les preguntes sobre la intel·ligència artificial són necessàriament preguntes sobre nosaltres”, condensa Nacenta.

Això és així perquè la matèria primera dels algoritmes, “la sang a les venes de la intel·ligència artificial” com l’ha definit Nacenta, són les dades, i aquestes sorgeixen del món real. I precisament d’això tracta el primer bloc de la mostra: d’entendre com la tecnologia capta i interpreta la informació i en què s’acaba convertint. Amb Gloomy Sunday, una instal·lació de Memo Akten del 2017, l’artista demostra com la IA no té una visió clara de què és el “món real”, sinó una sèrie de paràmetres físics, captats a través d’una càmera, que després reconverteix en altres imatges fantàstiques. Els visitants poden moure els objectes que enfoca la càmera i, així, modificar en temps real la imatge creada per la IA, que es veu en una projecció a la paret del fons. Per la seva banda, el curtmetratge My Word, de la cineasta catalana Carme Puche, és un diàleg humà-màquina conformat per apunts (prompts) i imatges generades per Stable Diffusion que posa en relleu els biaixos sexistes i racistes de la IA.

De Turing i Lovelace als gòlems, els kami i Ramon Llull

El bloc central d’IA: Intel·ligència artificial es divideix en dos passadissos interconnectats. El de l’esquerra, amb fons negres, se centra en la història de la tecnologia des dels seus inicis fins a l’actualitat, mentre que el de la dreta, amb fons blancs, analitza la relació de la humanitat amb els codis numèrics i l’obsessió centenària de manipular objectes i crear vida artificial. “Si penses en els treballs d’Ada Lovelace i Alan Turing, però també en Ramon Llull, t’adones que les calculadores no són només calculadores; es mouen tota l’estona en una fascinadora zona grisa entre el càlcul i la lògica en el sentit més ampli”, reflexiona Nacenta.

Aquesta és, possiblement, la part més fluixa de la mostra, ja que no acaba d’encertar a l’hora de comunicar el progrés històric de la intel·ligència artificial. Davant d’un període que va des del Frankenstein de Mary Shelley, el 1818, fins al 2023, l’exposició aposta per oferir tota la informació a través d’un interactiu amb una densitat textual alta. La zona mostra en petits destacats projectats a la paret moments clau de la història de la tecnologia, però el visitant que vulgui comprendre-la tota haurà de passar una bona estona lliscant la pantalla digital. Ara bé, si ho prefereix, podrà fer un petit salt temporal, anant de les maquetes de la màquina analítica de Charles Babbage o del desencriptador d’Alan Turing —utilitzat pel rodatge de la pel·lícula Enigma, de 2001— fins al simpàtic gos robòtic Aibo de Sony.

Per la seva banda, el passadís blanc, o tercer àmbit de l’exposició, porta el títol El Somni de la IA, i originalment era l’apartat que obria la mostra del Barbican Centre. Aquest espai es converteix en un diàleg entre les tradicions històriques d’orient i occident en la seva relació amb la vida artificial. S’aprofundeix, per exemple, en el xintoisme japonès i els seus kami o divinitats, uns esperits capaços d’habitar tant éssers vius com objectes inanimats, una tradició que l’exposició s’atreveix a vincular a l’avantguardisme nipó en l’àmbit de la robòtica, tant a la realitat com a la ficció. També s’estudia la figura jueva dels gólems, criatures de fang animades que són tant temudes com respectades, o bé l’ars combinatoria de Ramon Llull, el sistema d’argumentació sistemàtica que és considerat un antecedent de la computació.

El futur que ens espera

El darrer tram de l’exhibició fa una mirada al futur enfocada des de tres perspectives: l’àmbit artístic, la creació de vida artificial i l’aspecte regulador. El legal és l’aspecte més feixuc, però no per això menys important. En aquest sentit, els comissaris han optat per preparar una mena de saló amb butaques en el qual poder llegir els esborranys de lleis europees que pretenen regular la nova tecnologia, acompanyats per dos audiovisuals en què experts en la matèria expliquen els ets i els uts de la temàtica. Quant a la creació de vida artificial, la mostra fa petites pinzellades sobre casos d’ús en l’àmbit científic, com la creació de pròtesis d’òrgans humans o l’estudi del funcionament del cervell. Amb tot, on realment es demostra el potencial de la tecnologia és a la instal·lació Ressurrecting the Sublime, un projecte científic que ha aconseguit reproduir l’aroma de les flors de l’Hibiscadelphus wilderianus, un arbre dels camps de lava de Hawaii que es va extingir el 1912, gràcies a l’anàlisi de l’ADN.

Finalment, IA: Intel·ligència artificial s’acomiada explorant de forma directa una relació que és omnipresent durant tota la mostra: la que conformen l’art i la IA. Les polèmiques més recents, com l’ús no autoritzat d’obres d’art protegides per entrenar models generatius, no entren en el menú principal, però sí que s’aborden de cara les possibilitats creatives de la tecnologia. La Veu Ignota, del Taller Estampa, interpreta un arxiu de sons de balenes a través d’intel·ligència artificial i els converteix en una ficció sobre el canvi climàtic al fons marí. Per la seva banda, Maria CHOIR és una instal·lació impulsada per la cantant Maria Arnal que convida els visitants a cantar acompanyats per una veu sintètica creada a partir de la mateixa veu de l’artista. En acabat, els participants tenen l’opció d’oferir un tall de 20 segons de la seva veu cantant que s’utilitzarà per entrenar un nou model d’una veu sintètica col·lectiva, que en el futur cantarà una peça musical.