Aquest any 2025, vist ja des de la seva recta final, cal dir que hi ha hagut una bona collita de videojocs interessants i molt esperats, alguns dels quals anunciats feia més de cinc anys, i que semblava que mai arribarien. O fins i tot que hi ha qui pensava que s’havien abandonat (no miro a ningú, Silksong). Però el 2025 ha lliurat la collita finalment, i encara ni tan sols hem acabat. De tots aquests, jo personalment em quedo amb “Kingdom Come: Deliverance II” (Warhorse Studios, 2025), en virtut de ser la continuació de la història del joc anterior, publicat l’any 2018, on encarnaves al fill d’un ferrer al regne de Bohemia durant el segle XV, seguint un clàssic trajecte de zero a heroi. 

El motiu no està tan lligat als típics detalls tècnics, de jugabilitat, o la narrativa, on la cosa està certament molt competida, sinó a un fet molt concret que em va cridar l’atenció i el va fer memorable. I és que jugar-hi va ser com tornar a l’escola o a l’institut, al pupitre davant del meu professor d’història. Sense estar orientat en absolut com un joc educatiu, i amb un bon feix de llibertats narratives, vaig tornar a repassar de primera mà aspectes com les relacions entre nobles, serfs i església, els elements arquitectònics dins les ciutats i els castells medievals, o el paper dels gremis, la religió o els banys (ejem...). I cada cosa ben ordenada en unes fitxes. No em cansaré de sentir començar cada conversa amb un “Jesucrist sigui lloat”, ja un mem dins la seva comunitat de jugadors. Però a nivell fins i tot més concret, un acaba per saber-se de memòria aspectes com el rerefons històric de ciutats de Sázava i Rattay i els nobles locals de l’època (com en Jan Ptáček de Pirkštejn), les lluites de poder al Sacre Imperi Romanogermànic entre Venceslau IV i Segimon de Luxemburg, o l’impacte de la proclamació del papat d’Avinyó. Molt important quan et llegeixes “El nom de la Rosa” (Umberto Eco, 1980), o, potser, si vols participar en l'“Atrapa’m si pots”.

“Quan jugava a ‘Kingdom Come: Deliverance II’ no podia parar de pensar: seria espectacular tenir un joc així, però inspirat en Catalunya”

I és a aquest punt on en realitat volia anar a parar amb tot plegat. Quan hi jugava no podia parar de pensar: seria espectacular tenir un joc així, però inspirat en Catalunya. Curiosament, un podria argumentar que ja hi ha un videojoc inspirat en la Catalunya medieval i amb personatges històrics: “Guillem de Berguedà” (Joan Argemí, 1985), una aventura conversacional on el jugador encarna a aquest trobador i senyor feudal del segle XII. Desenvolupat pels antics ordinadors de 8 bits de l’època (si, ja hi torno), es considera el primer videojoc en català. Però potser estaria millor alguna cosa amb més projecció internacional, ara mateix.

Per això, em va agradar que al darrer “Passem pantalla”, la trobada de Taula del Videojoc, es fes una reflexió semblant, i també,  un homenatge pel seu 40è aniversari a “Guillem de Berguedà”, el tiet-avui català dels “Kingdom Come: Deliverance” I i II. Debatre sobre com fer que la “catalanitat” dels videojocs, si és que realment es tracta d’un aspecte quantificable o definible, vagi més enllà del fet que simplement hi hagi una traducció al català (que ja és molt!). Poder exportar també aspectes culturals o d’estètica, i que penetrin fora de les nostres fronteres. En això ja hi ha algunes iniciatives en ferm amb petits matisos, com el joc Dracamar (Petoons Studio, en desenvolupament), o experiències anecdòtiques, com el cas que va explicar Norman Benet, de Gatera Studio (que també han tret un joc aquest 2025, per cert), sobre youtubers russos cantant cançons en català. O sempre ens quedarà en Jordi Costa, al Windjammers (Data East, 1995). Però en general, ara mateix, la manera més fàcil és simplement posar el nom “Barcelona” i ja has copsat l’atenció del públic internacional.  Això ho devien saber els creadors d’Hotel Barcelona (White Owls Inc., 2025), tot i que l’acció passi entre Pennsylvania i Virginia Occidental, als EUA. 

"Debatre sobre com fer que la 'catalanitat' dels videojocs, si és que realment es tracta d’un aspecte quantificable o definible, vagi més enllà del fet que simplement hi hagi una traducció al català"

Si bé el videojoc ara mateix es troba en un context en què mana la cultura anglosaxona i japonesa, potser això s’ha d’entendre com una oportunitat i no un inconvenient, pel potencial d’aportar un element diferenciador. Els “Kingdom Come: Deliverance” podrien haver estat jocs a un món estàndard de fantasia o a la guerra dels cent anys, però el tret que li donava personalitat era una ubicació geogràfica i rerefons històric nou (i fresc!) per la majoria dels jugadors. No per casualitat, sinó perquè els desenvolupadors són de la República Txeca, és clar. Una mica més a prop, cap al sud, tenim el cas dels jocs “Blasphemous” (The Game Kitchen, 2019-2023), i ara tothom està boig per la Setmana Santa de Sevilla i els quadres de Goya. Per tant, impossible no és. 

Si ho aconseguim, Jesucrist sigui lloat…