Els mòbils s’han convertit en un element en discòrdia, tant a l’entorn educatiu com al familiar. Els joves no el deixen anar, i tampoc els adults, encara que sovint costi reconèixer-ho, i es busca posar límits a un aparell que obre les portes a internet. Facilita l’accés al coneixement, a les relacions virtuals i a tota mena de finalitats, igual que també genera situacions problemàtiques. “Cal un debat més pausat i menys polaritzat”, apunta el psicòleg especialista en addiccions de la Fundació Althaia, Jordi Bernabeu-Farrús. I és que no tot és blanc i negre, sinó que recomana fer-se una pregunta clau: “Com i per a què utilitzo el mòbil, internet i les xarxes socials?”. El terme clau és finalitat, i també entendre que la vida virtual pot aportar beneficis socials, professionals o vinculats a l’oci si s’hi posa seny. Un discurs que aquests dies ha presentat a l’EdTech Congress amb l’objectiu de generar un debat més sa al voltant de les pantalles.

Internet ha generat noves addiccions o n’ha agreujat d’existents?

El punt de partida de tota la qüestió és que no deixa de ser un tema vinculat a la salut i a les addiccions relativament nou. Per tant, molta cosa encara està en procés d'estudi i de consolidació de l'evidència, és a dir, què és i què no és un trastorn relacionat amb l'ús d'internet. Allò que únicament podem validar com a trastorn de salut, avui dia, és el trastorn per videojoc en línia i per joc patològic, que serien les apostes. Al final, això és la reproducció del que podia passar quan no existien internet ni l'era digital. Altres aspectes relacionats amb addicció a les xarxes socials i a internet en general s'estan estudiant, i no hi ha el que seria un consens medicocientífic per dir què és i què no és un trastorn relacionat amb aquest tema. D'alguna manera, el debat gira en el fet de qüestionar-nos si estem parlant que les xarxes socials o internet són un trastorn, en el fet de preguntar-nos què pot passar si algunes persones que presenten altres trastorns de salut mental fan un ús problemàtic de les xarxes socials. És més un factor indicatiu d'un problema o és en si mateix un trastorn? Això és el que s'està estudiant.

Per tant, existeix la hipòtesi que l'ecosistema digital agreuja els trastorns que ja existien.

Estem pendents del que digui l'evidència científica. Quan parlem d'addicció a internet de què parlem? D'addicció al dispositiu, al mòbil, a l'aplicació, a la funció...? Hi ha dues perspectives: segurament tot això està portant problemes, però també cal dir que molts d'aquests problemes ja existien. L'assetjament ja existia, però en l'era digital pot ser que la víctima tingui molts més problemes i l'assetjament tingui més possibilitats de passar. Les addiccions vinculades al comportament també existien, com al sexe o a les compres, no són un tema nou, però pot ser que amb internet tot sigui més potent.

Per la facilitat d'accedir-hi amb un mòbil mateix o perquè sabem que són serveis que sempre funcionen?

Aquestes són les dues grans qüestions: l'accessibilitat i la portabilitat. En el moment en què treballes amb un dispositiu, que és un canal 24/7, tot és molt més exponencial. Això es podria traduir un accés més fàcil a les apostes al joc, a la pornografia i a les compres compulsives. La gran diferència del pre i post internet és que internet funciona sempre i estàs permanentment exposat a aquesta conducta o a aquesta possibilitat de tenir un problema. Però els estudis ens estan indicant que potser hauríem de diferenciar entre correlació i causalitat. Poso un exemple per veure-ho clar. Pot ser que una persona estigui malament perquè no se sent bé amb el seu cos o amb el seu estat d'ànim i faci un ús més problemàtic d'Instant. La pregunta seria si Instagram és la causa o bé relaciona tot això i genera una situació més difícil. Això es diu causa compartida. Quan hi ha un problema relacionat amb la salut mental, s'activen funcionaments compatibles amb un ús problemàtic de les xarxes socials, perquè hem de tenir clar que hi ha molta gent que les utilitza i no té problemes. Tenim més accessibilitat i això es correlaciona amb que han augmentat els problemes. Ara bé, són la causa? Aquí tenim el debat. Personalment, diré que avui no tenim evidència científica entre correlació i causalitat.

"Quan hi ha un problema relacionat amb la salut mental, s'activen funcionaments compatibles amb un ús problemàtic de les xarxes socials"

Hi ha el clàssic exemple d'una persona que no se sent bé amb el seu cos i que Instagram només li genera més angoixa.

Perquè hi ha un comportament lògic: una comparació social desitjable. Comparo cossos que m'agradaria tenir i això genera un impacte negatiu en el meu estat d'ànim i en la meva autoestima. Ara bé, quin ús està fent aquesta persona de les xarxes socials? Segurament ens està indicant que en fa un ús problemàtic en relació amb el seu problema de base.

Poden ajudar les xarxes socials i els comportaments que hi tenim a detectar patrons i fer prevenció?

Per descomptat. Quan veiem que hi ha un problema en l’ús d’una xarxa social, ja podem començar a pensar. Hem de buscar en tot això un doble vessant. Per una banda, no només parlem d'eines pròpiament, sinó que parlem també de la relació que hi tenim. Les xarxes socials poden servir per fer atencions en línia, promoure estils de vida i, fins i tot, podem promoure fer-ne un bon ús

Tenim un discurs massa alarmista?

Vivim en un moment en el qual tot s'està polaritzant, i, fins i tot, m'atreviria a dir que s'està simplificant. Segurament internet pot tenir efectes negatius en la vida d'una persona, però això no vol dir que internet sigui dolent. S'estan generant moltes alarmes que tenen com a focus internet. Alguns diem que potser el problema és que s'està fent una lectura molt emocional i hi intervenen molts aspectes que caldria analitzar. Jo no soc partidari de crear alarma, en tot cas, reivindico fer-ne una lectura més tranquil·la. S'està estudiant com fer un abordatge sense alarmes i sense deixar-nos dur pels relats de la urgència per parar atenció als temes que sí que participen del problema.

"Segurament internet pot tenir efectes negatius en la vida d'una persona, però això no vol dir que internet sigui dolent"

Parem massa atenció a la vida virtual i poc a la real? Canviar la visió ajudaria a fer-ne una anàlisi més pausada?

Estem parlant de dues dimensions que són complementàries; no som ningú en línia si no existim prèviament fora de línia. Dit d'una altra manera: no té sentit parlar de vida en línia si no existeixes presencialment. Quan es trenca aquesta complementarietat, segurament hi ha un problema perquè substitueixes tota la teva presencialitat per utilitzar internet com a refugi. Els estudis ens diuen que les dues dimensions, la virtual i la presencial, han de conviure, però que la presencialitat o la qualitat analògica és la base. Així, quan facis ús de l'entorn digital, si estàs ubicat a la vida, estaràs ubicat també a la xarxa. Si estàs desubicat a la vida, tens més risc d'estar desubicat a la xarxa.

Es pot donar el cas que una persona creï la seva identitat digital abans que la real?

Aquí hi ha una variable que hem de tenir en compte, que són els joves. Hi ha una generació nascuda entre 2008 i 2010, aproximadament, que és la primera generació que neix amb dues grans idees sota el braç des del minut zero: la consolidació civil d'internet 24/7 i el mòbil com a principal font d'ús d'internet. Aquests joves fan ús de les xarxes socials per construir identitat, per relacionar-se, per tafanejar, per emmagatzemar informació, per explicar relats de vida. Ens estem trobant que vivim un moment actual en el qual la identitat digital s'ha de treballar. Ens hem de preguntar què implicar existir en línia. El que veiem és que quan la identitat digital dista molt de la identitat presencial o real, és a dir, quan a internet idealitzes la teva forma de ser, segurament hi ha un problema, perquè vols vendre als altres una persona que no ets.

Si és necessari tenir una identitat digital, és un problema que estiguem veient persones que tanquen els perfils a les xarxes denunciant toxicitat?

És una resposta a una sobreexposició que també genera molt estrès; és una manera de dir que s'hauria de poder participar en un entorn digital sense que es mengi la lògica del presencial. I, a la vegada, dir que hi poden haver diferents usos que tenen més a veure amb la productivitat, amb l'oci, amb la relació... També veiem gent que els tanca per motius ètics, que seria el cas de X. Al final, tot està vinculat a la relació que tu desenvolupes amb les xarxes socials i a la funció que els vols donar. Em puc tancar, per exemple, el perfil de X perquè no estic d'acord amb algunes maneres que té de funcionar, però també l'he fet servir com a font d'informació o de relació. Si una persona vol tancar un compte, que ho faci perquè entén què li aporta i quines expectatives en té. Potser la pregunta de base a fer-se seria amb quina finalitat utilitza aquella xarxa, i també si no passa res per marxar. Segons la finalitat, anirem sent cada cop més selectius amb les xarxes i les eines que utilitzem. Igual que trobem moltes finalitats que ens faran tenir un compte en un lloc o altre, hi haurà també motivacions com buscar més qualitat de vida, reduir l'estrès o tenir un descans digital que ens faran tancar-ne.

"Les dimensions virtual i presencial han de conviure, però la presencialitat o la qualitat analògica és la base"

Tot i que els algoritmes vagin millorant per mantenir-nos-hi enganxats?

Sí, per l'estrès que parlàvem abans i per la necessitat d'algunes persones de fer una mena de pausa. Tothom sap o ha escoltat algun cop que les xarxes socials i les aplicacions estan dissenyades amb algoritmes que tenen la finalitat de captar l'atenció i ens enganxen. Que si l'scroll infinit, que si continguts personalitzats... tot fa que un mateix es torni més prudent amb l'ús que en fa.

Com es pot detectar si una persona fa un ús tòxic d'una xarxa?

L'ús problemàtic s'ha llegit moltes vegades en clau de quantes hores et passes connectat a internet i això és un error. Òbviament, les hores són una variable crítica, però la vertadera variable crítica és quina interferència et genera això a la vida. En  una família, si un fill de cop deixa de fer les activitats que feia, veus que té un estat d'ànim que sembla irritable i hi ha una disminució del rendiment acadèmic, entre d’altres, faria èmfasi en la interferència que pot estar generant l'entorn digital. Hi poden haver usos beneficiosos que tenen a veure amb l'escola o amb l'oci, el que hem de veure és com impacten a escala relacional, personal, familiar, social i un llarg etcètera.

"Segons la finalitat, anirem sent cada cop més selectius amb les xarxes i les eines que utilitzem"

S'estan integrant adequadament aquestes mirades als sistemes de salut i educatiu?

En salut, som en un procés de veure com incorporem tots aquests nous temes partint de la base que també necessitem validació, que vol dir consens vers què està passant. Si no es fa, el risc és que els tractaments no vagin d'acord amb el diagnòstic de base. Per tant, s'està treballant molt en la incorporació de l'atenció de les noves tecnologies en els serveis de salut, però no només com, sinó entenent quin paper juga la tecnologia. Que només estiguin validats els videojocs i les apostes no vol dir que no atenguem altres coses relacionades amb internet. Ara bé, es diagnostiquen com un problema tecnològic o de salut mental, o es fa un diagnòstic de patologia dual perquè les dues coses són problemàtiques i van relacionades? S'està integrant, però falta la validació. A escala educativa, no és el meu camp i no m'hi vull ficar. El moment ara està molt polaritzat amb mòbil sí i mòbil no, i aquí l'únic que puc dir és que no hi ha tampoc al 100% una evidència que digui clarament quina ha de ser la política. Entenc que ara s'ha fet una política restrictiva basada a dir que es perceben els dispositius com un problema, però falta evidència per saber cap a on es dirigirà això.

Els infants d'avui tenen com a pares els que van ser nadius digitals. Viuran internet amb més consciència dels riscos i amb més prudència?

No tenim evidència per respondre-ho, però sí que estic d'acord que els nanos d'ara tenen més consciència sobre l'impacte del digital. Fa 20 anys potser ens preocupava més l’assetjament i l'addicció, i ara ens preocupa molt més la diversitat d'usos dels dispositius. I en algun moment ens haurem de replantejar què fem quan arribi la intel·ligència artificial o altres usos més complexos. Com més inserits estiguem en la vida digital, més consciència tindrem.