Poques persones coneixen millor les entranyes de l’educació en línia a Catalunya com Albert Sangrà. El 2025 farà 30 anys que, sota la crida del desaparegut Gabriel Ferraté, va enrolar-se a l’equip fundador de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) per coordinar-ne la creació del model educatiu. “Estàvem fent història cada dia, amb els avantatges i inconvenients que això suposa”, rememora l’expert en una conversa amb MetaData en el marc de l’EdTech Congress organitzat per l’Edutech Clúster. L’actual director de la Càtedra UNESCO en Educació i Tecnologia per al Canvi Social combina la formació en Filosofia i Ciències de l’Educació amb una carrera basada en l’aplicació pràctica de la tecnologia en el món educatiu. Després de dècades d’experiència assessorant institucions d’arreu del món en la seva implantació dels models digitals, cada vegada es mostra “més convençut” que “tot es pot ensenyar online”, però alerta que sempre cal tenir en compte el context i posar l’estudiant al centre: “No hi ha respostes blanques i negres, hi ha respostes raonades i estudiades”.

El 1995 va cofundar la UOC. Quina visió es tenia aleshores de l’aprenentatge en línia?

Probablement, no es tenia cap visió, perquè no existia com a tal. Quan vam començar a parlar sobre què era l’aprenentatge virtual, sempre et sortia algú dient que l’aprenentatge no pot ser virtual, perquè ha de ser real. En aquell moment, ens vam basar en les experiències que hi havia, però també en les que no hi havia. L’ensenyament online s’havia de basar en dues coses fonamentals. Primer, en els principis de l’educació a distància, perquè estaves treballant amb persones amb qui no coincidies en espai ni en temps, i això era molt important tenir-ho sempre en compte, perquè les característiques amb què es desenvolupen són substancialment diferents a la de l’estudiant que assisteix en una institució presencial. De l’altra banda, en el fet que anàvem a fer un ús intensiu de la tecnologia. L’educació a distància sempre ha anat històricament de la mà del desenvolupament de les tecnologies, des de la correspondència, als materials en suport paper, l’ús del telèfon i del fax, els CD-ROM o els materials multimèdia. Però internet i, sobretot, els entorns virtuals d’aprenentatge, donen un salt endavant considerable a l’educació a distància, perquè permeten que els estudiants puguin parlar entre ells. Fins aleshores, l’educació a distància no ho permetia, perquè no hi havia mai coincidència ni en temps ni en espai. Potser la relació s’establia amb els docents, però no amb els estudiants. Això a nosaltres ens canvia el paradigma enormement, perquè entenem que hi ha tres elements que ajuden que l’estudiant aprengui. Un és l’acompanyament que els docents puguin donar a l’estudiant; el segon és l’ús de recursos i materials d’aprenentatge que permetin a l’estudiant accedir a aquella informació que en la presencialitat de paraula; i el darrer, la tasca d’aprenentatge col·laboratiu que es pot fer amb el conjunt d’iguals, amb els companys i companyes, qui forma part de la teva comunitat.

Quan van arribar els entorns virtuals d’aprenentatge?

En aquell moment. Quan en Ferraté em va encarregar això, vaig anar quatre setmanes a voltar per Estats Units i Canadà a veure què estaven fent. I estaven fent molt poca cosa: hi havia una experiència a la Open University al Regne Unit, en què tenien una aula que funcionava amb el que aleshores s’anomenava BBS, i al Canadà, que era el lloc més avançat, intentaven realitzar una univesitat completament virtual, a la Brittish Columbia, on estaven treballant el que posteriorment seria WebCT. Nosaltres vam començar a partir d’una eina de correu electrònic que permetia la interacció entre professors i estudiants, i també entre estudiants. Vam fer un desenvolupament propi amb què vam generar el nostre primer campus virtual i ens va permetre aquesta interacció. Abans podien parlar en fòrums, però no des de la perspectiva d’un model d’ensenyament a distància basat en una interacció i una col·laboració tan desenvolupada com sigui possible.

“L’educació a distància ha anat històricament de la mà del desenvolupament de les tecnologies, des de la correspondència, als materials en suport paper, l’ús del telèfon i del fax, els CD-ROM o els materials multimèdia”

Com ha evolucionat el model educatiu des dels seus inicis fins ara?

El model UOC té un benefici que destaca poc, i és la consistència. Gairebé 30 anys després, el model continua sent vigent absolutament. I segurament això és així perquè no ens vam basar en la tecnologia, sinó en el que calia a l’estudiant. El fet de posar l’estudiant al mig i donar-li el suport. Les tecnologies poden anar canviant, però l’estructura del model és la mateixa, i aquesta és la potència fonamental. És un model pensat per l’estudiant en què no coincideix en l’espai ni en el temps amb els altres companys on, malgrat això, se li posen tots els mecanismes al seu abast perquè sigui capaç d’aprendre de manera òptima. Cada vegada millorem més les formes en què l’acompanyament es pot donar a l’estudiant, però mantenint la idea bàsica que l’acompanyament és un fet decisiu. Anem evolucionant en la forma: vam començar amb suports paper, en CD-ROMs i en disquets i cintes de vídeo VHS. Òbviament, la tecnologia ha canviat, i vam integrar-ho tot al web; com que té més capacitat, hem pogut elaborar productes més amplis, hem incorporat els vídeos i pòdcasts dins la web, etc., de tal manera que l’accés als recursos cada vegada és més ràpid i òptim. I la col·laboració entre els estudiants també ha anat evolucionant, sobretot perquè ells mateixos han comprès la importància que té, com a competència del segle XXI, el treball en equip. L’evolució és gradual, però mantenint l’essència del model, que permet posar-ho tot a disposició de l’estudiant perquè tingui la màxima flexibilitat, però garantint la màxima qualitat.

La flexibilitat és el gran avantatge?

Hi ha qui pensa que tot s'hi val per la flexibilitat, però és així sempre i quan mantinguis la qualitat d’allò que ofereixes. Et puc posar un exemple: la tendència actual, després de la pandèmia, són els models híbrids, i hi ha qui diu que el millor model és aquell en què tens els estudiants a classe i alguns estan a casa i els veus a través de la pantalla. Això serà molt flexible, si cadascú pot decidir, però qualitativament no té la mateixa solució. Mentre tu dones classe a la gent que tens davant, no fas el mateix amb qui tens a casa. La qualitat de la docència no pot ser la mateixa quan estàs intentant atendre simultàniament a dos grups de persones que no coincideixen en el mateix espai. És molt més adequat tractar cadascú en moments diferents. A vegades el model ha de fer aquest tipus de reflexions, en què allò que diu la majoria no sempre és garantia de la millor qualitat.

“L’objectiu de la tecnologia no és educar, és vendre; el que fa és menystenir el desenvolupament anterior per demostrar que el que has de fer és comprar el nou”

En els darrers 30 anys han entrat en el dia a dia moltes tecnologies. Quines han estat les que més han transformat l'educació en línia?

La tecnologia que ens va permetre fer un salt quàntic va ser internet, sens dubte. Va permetre que l’educació a distància es pogués convertir també en un procés de comunicació que abans no teníem, o que era molt lent. Internet ens marca una pauta determinant, i la creació dels entorns virtuals d’aprenentatge també determinen enormement una manera d’ensenyar i aprendre diferent de la que havíem viscut abans. A partir d’aquí, la tecnologia ara avança a marxes forçades; cada sis mesos, si no abans, tenim desenvolupaments nous que intenten ser disruptius. L’objectiu de la tecnologia no és educar, és vendre; i el que fa és menystenir el desenvolupament anterior per demostrar que el que has de fer és comprar el nou. Sempre adverteixo a tothom que, quan parlem d’educació, hem de posar les disrupcions en quarantena i valorar-les adequadament, per veure si són només fum o realment ens poden ajudar. Hi ha hagut desenvolupaments que han estat molt importants: tot el creixement de l’amplada de banda ens ha permès treballar a velocitat més gran i, sobretot, fer transitar volums d’informació més grans, que ens han permès arribar a estudiants de millors maneres. Per exemple, al començament el suport de vídeo era menor, i ara és molt més gran, perquè és molt més fàcil fer-lo arribar als estudiants.

La IA ha encès un debat en el sector educatiu. Com s'hi ha d'adaptar?

Segurament, la intel·ligència artificial ens donarà un punt d’inflexió. Hem de veure quin, i veure què és. Perquè si fas una anàlisi de les diferents aplicacions que existien fa tres o quatre anys, ara són les mateixes, però amb IA. Tots plegats l’hem descoberta a finals de novembre de 2022 amb ChatGPT, i ara tots ens la plantegem més com a reacció que com a element proactiu. La intel·ligència artificial ens marcarà, probablement no tant com alguns pensen, però sí que serà important en el sentit que afecta una cosa que per moltes persones que es dediquen a l’educació és fonamental, tot i que no ho és per mi: l’avaluació. Quan apareix una eina d’intel·ligència artificial generativa, s’adonen que, potser, els models d’avaluació que s’han fet servir fins ara es posen en dubte. Això a alguns els fa reaccionar, donar passes enrere i anar cap a una certa involució i voler tornar a l’avaluació oral. Si fem això, li farem un mal servei al progrés en l’educació. Això és un repte, ens hauria d’ajudar a dissenyar de manera diferent els processos d’aprenentatge, els recursos que oferim als estudiants i, sobretot, els reptes i situacions d’aprenentatge. Perquè ells puguin fer ús de la intel·ligència artificial, nosaltres també, però reforçant i multiplicant el procés d’aprenentatge. És un repte que tenim al davant. No estic dient que l’hàgim resolt ni molt menys, perquè trigarem un cert temps.

“Tots plegats hem descobert la IA el novembre de 2022 amb ChatGPT, i ara ens la plantegem més com a reacció que com a element proactiu”

Veu potencial en l’ús dels xatbots com una eina d’estudi autònom?

Poden ser útils com a suport. El que em preocupa una mica és que l’aprenentatge autònom a vegades s’utilitza de manera molt alegre, sense tenir en compte el que suposa. Per desenvolupar l’aprenentatge autònom i, sobretot, l’autoregulació en l’aprenentatge dels estudiants, els has de donar eines de suport perquè creixin internament. Una eina externa que els contesta preguntes és un element més, però probablement no té en compte tots els aspectes importants. És com quan parlem des de la perspectiva tecnològica de personalització, i tothom pensa en quan vas a comprar a Amazon, que et recomana tres coses que altres que han comprat això també han comprat. Això no és ben bé personalització, de fet és massificació, perquè volen que tothom compri les mateixes coses. Personalització vol dir diversitat, donar resposta a situacions diferents… Com més diferents siguin, més difícil és que un algoritme pugui establir prediccions de cara a futur. Aquestes eines poden ajudar, però continua havent-hi una part de caràcter humà, d'entendre la situació i comprendre contextos molt diferents, que haurem de fer nosaltres.

Hi ha qui opta per fer les classes en directe, mentre que altres pengen les lliçons ja enregistrades. En quins casos és millor fer servir un model o l’altre?

Aquí s’ajunten dos paràmetres diferenciats. Un és el que ens sembla que amb una determinada tecnologia ens pot donar millor resultat, i l’altre, el que percep i el que pot fer l’estudiant. Massa sovint he sentit ‘oi que el millor model és aquell que barreja el millor del presencial i el millor del virtual?’. I jo els contesto que no ho sé. Teòricament, hauria de ser així, però a la pràctica, probablement no ho sigui. Pels estudiants que no poden assistir presencialment a una institució, no hi ha un model òptim que els demani semipresencialitat. Per tant, utilitzar la sincronia o l'asincronia dependrà dels estudiants i de les situacions. No hi ha respostes blanques i negres, hi ha respostes raonades i estudiades. El problema és que a vegades no s’estudien prou. Per exemple, si tens un grup de persones que treballen durant tot el dia i entre ells tenen horaris diferents, que potser arriben a la tarda-vespre a casa i tenen família, i després es posen a estudiar, has de valorar de quina manera ajudes més i millor a que ells aprenguin. Probablement, si els demanes que es connectin a les onze del matí o a les vuit de la tarda, sempre trobaràs gent que no podrà connectar-se. Això voldrà dir, o bé que alguns quedaran discriminats, o que, com a docent, t’hauràs de connectar diverses vegades. Això no és factible. Has de prendre decisions. Normalment, el que mana són les possibilitats que té l’estudiant. Ara, si em dius que tinc estudiants que venen a classe, i els dono opcions de fer online, sí que pots decidir quines coses fas presencialment i quines en línia. I, en aquest sentit, massa sovint les coses ‘serioses’ les volem fer presencials, i les coses que donem menys valor, en línia. I crec que és un error important, perquè tot es pot fer presencial i tot es pot fer virtual, sobretot des que podem gestionar debats virtuals, facilitar la participació, utilitzar simulacions… Una altra cosa és que hi estiguem habituats.

La pandèmia va forçar el món a adaptar-se a aquesta metodologia. Quins aprenentatges se n’han extret?

Primer, cal reconèixer l’esforç i la bona voluntat de donar resposta a una situació que ningú s’esperava i per la qual no estàvem preparats, i això s’ha d’aplaudir. El resultat podria haver estat pitjor. Dit això, lamentablement hem après molt poc. Ens va veure amb la voluntat permanent de tornar a la presencialitat quan va acabar la pandèmia, perquè no havíem acabat d’aprendre què podíem fer amb l’online. Ens vam limitar a reproduir una classe presencial a través de les pantalles, i això és pobre. Un ensenyament en línia vol dir que ensenyes en un context diferent del presencial. En educació, el context és bàsic, i si el canvies, has de canviar les estratègies amb les quals ensenyes, i això no es va fer. Es va voler que, canviant de context, tothom aprengués igual que abans. Hem desaprofitat una gran oportunitat per aprendre realment com es podia ensenyar i aprendre online. Només algunes institucions han intentat altres solucions i, ara, han integrat l’educació virtual en l’educació presencial, amb models híbrids ben fets. Però la resta continuem estant com estàvem. En alguns casos, els mateixos estudiants són els que han demanat tornar al presencial. Clar, perquè no han viscut realment una experiència de veritat i positiva d’educació online. Encara ens queda molt camí per recórrer. S’ha fet visible una manera de fer les coses malament, i això és una rèmora, perquè ara no només hem de demostrar que funciona, sinó que allò s’havia fet malament. Tenim el doble de feina. Fa 30 anys que em dedico això, i sempre he sabut que has de nedar a contracorrent, perquè la inèrcia de la majoria és molt gran. Necessitem resiliència i una gran paciència i constància per demostrar que realment pot haver-hi una educació en línia de qualitat.

“Amb la pandèmia hem desaprofitat una gran oportunitat per aprendre realment com es podia ensenyar i aprendre en línia”

És l’educació en línia igual d’apta i recomanada per a totes les edats?

Podria funcionar amb totes les edats, però l’esforç de plantejament que suposa és molt important, i potser no seria recomanable. Una cosa és que pugui funcionar en una situació d’urgència, i una altra, que s’hagi de fer permanentment així. És com quan em pregunten si es pot ensenyar tot online. Cada vegada més estic més convençut que sí, però una altra cosa és si hem de decidir que sigui així, que potser no. En el cas de les edats, com més petits, més complicat, i potser en els nens i nenes en edat de creixement, en què s’ha de valorar molt la socialització i la interacció física, és important no fer-ho. Això no significa que no es pugui utilitzar de manera intensiva la tecnologia, i que no es pugui utilitzar amb mecanismes síncrons i asíncrons. Però potser un model completament virtual no seria l’adequat. A mesura que creixen, més possibilitats hi ha d’anar intercalant més activitat en línia. El que és molt important és que hauríem d’incrementar la capacitat d’autonomia de totes les persones: nens, joves, tots. Perquè, probablement, estan per sota del llindar que podrien arribar a tenir. A més capacitat d’autonomia, més coneixement i facilitat per aprofitar les situacions en les quals has d’aprendre pel teu compte. Si ens preocupéssim per fer-los créixer en autonomia, ens adonaríem que, probablement, l’edat en què podríem integrar l’educació online seria molt més aviat del que ens imaginem ara.

Sovint es qualifica les noves generacions de nadius digitals per la seva relació amb els mòbils i les xarxes. Pot provocar això que donem per suposades les competències digitals bàsiques?

En el món educatiu, això no passa, però en la ciutadania, sí. Es pensen que si toquen aparells, ja en saben. I no, el que saben és fer servir la tecnologia amb la finalitat amb què ha estat creada, que és comunicar-se, mostrar-se, etc., però no saben utilitzar-la per aprendre. Quan ara es fa tota aquesta discussió de si a les aules ha d'haver-hi els dispositius digitals, es diu que a l’escola, no, però, en canvi, a casa i al carrer estan tot el sant dia utilitzant-los amb finalitats no formatives. És a dir, hi ha un grup de pressió que intenta que en els espais on es podria aprendre a utilitzar adequadament aquestes eines, no es facin servir, però sí a fora, que és quan es fa el mal ús. El concepte de nadiu digital ja s’ha demostrat que no existeix: no en saben més perquè hagin nascut ara o abans, simplement estan més exposats i ho veuen com una cosa més natural, però aprendre, s’ha d’aprendre igualment. Pujar res a TikTok no vol dir que sàpigues aprendre amb ell, si és que serveix per això. Però, en canvi, que puguis entrar en un espai amb informació, la sàpigues filtrar, criticar, utilitzar… Això és el que sembla que volem evitar, i a vegades em pregunto quina raó última hi ha.

“El concepte de nadiu digital ja s’ha demostrat que no existeix: no en saben més perquè hagin nascut ara o abans, simplement estan més exposats i ho veuen com una cosa més natural, però aprendre, s’ha d’aprendre igualment”

Quines estratègies hi ha per mantenir l’atenció durant les classes en línia?

Els motius pels quals els alumnes no estan atents són molt diversos, i donar una única resposta és molt agosarat. A vegades tens gent amb problemes personals, que no coneixes, i són els que determinen el fet que estiguin pensant en una altra cosa. I ho dic perquè a vegades demanem el que en castellà diuen peras al olmo, volem resoldre coses sense saber el problema de fons. A classe, el professor pensa que els estudiants estan atents i motivats. Ningú diu que sigui veritat. Encara més, en la majoria dels casos, no és veritat. Hi ha qui pensa que, només que estiguin davant teu a classe, ja aprenen. Això és fals. Perquè llavors als exàmens tothom trauria la màxima nota. Fem uns supòsits que, en la majoria de casos, són erronis, però quan ho traspassem al món digital, aleshores sí que som més puristes. Si als estudiants, a classe, els motivo d’una manera, en l’entorn online ho hauré de fer d’una altra. Per exemple, fent que el projecte que han de desenvolupar sigui veritablement reptador i interessant, que els plantegi coses que els interpel·lin. També que els facin treballar amb grups, perquè així, a qui s’adorm, ja no el punxo jo, sinó els altres. Aquesta motivació ha de venir de manera més intrínseca en allò que estan fent, i no en el fet d’escoltar-me a mi mentre parlo.