L’ecosistema de la cultura digital català té reservada cada any al calendari una visita ineludible a les Terres de l’Ebre. I és que des dels seus inicis el 2012, l’Eufònic s’ha convertit en un dels punts candents de la creativitat del país. Un esdeveniment que, en paraules del director, Vicent Fibla, no és (només) un festival de música, sinó que dona la benvinguda a tota expressió artística i mescla de gèneres sempre que “tinguin coses a dir”. Això fa possible trobar-hi espectacles de dansa amb dispositius tecnològics, instal·lacions de realitat augmentada o fins i tot actuacions sonores creades a partir de clementines en estat de putrefacció. No en va, el certamen va ser distingit el 2023 pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) amb el reconeixement més elevat del país: el Premi Nacional de Cultura. Amb una forta vinculació amb el territori, que entén les Terres de l’Ebre com un “context metropolità”, Eufònic celebra la 13a edició entre els dos caps de setmana del 4 al 14 de juliol amb una idea clara: no es pot entendre l’art sense vincular-lo al seu context paisatgístic. O, en paraules de Fibla: “Un festival sempre és un calidoscopi de propostes, i el públic és la suma de les diferents cares del poliedre”.

Eufònic es defineix com un “festival d’arts excepcionals en la seva més àmplia accepció”. Què voleu dir amb això?

Que Eufònic no és un festival de música, tot i que ho sembla moltes vegades, sinó que inclou totes aquestes disciplines i trasbalsos entre estils que fa que puguem parlar d’arts en moltíssimes de les seves accepcions. Hi ha molta música, per descomptat, hi ha molt art sonor, un component experimental claríssim, hi ha arts visuals… Però també accions sonores, performances, propostes de dansa, algunes que es vinculen molt amb la veu i altres amb la música, que a vegades no saps en quin calaix posar. Totes aquestes propostes que tenen un interès, que neixen des d’una perspectiva contemporània, amb la preocupació per anar endavant, i que poden sorgir des de moltíssimes funcions diferents.

A què es refereix, quan parla de perspectiva contemporània?

Que, evidentment, estem parlant de propostes que naixen des de la contemporaneïtat. Sempre tenen aquesta visió sobre com revisitar propostes que han existit fins ara. Hi ha moltes propostes que naixen des del folk, o de revisitar qüestions de la memòria històrica o, fins i tot, del patrimoni material i immaterial. Sempre és des d’aquest punt de vista, mai des del punt de vista conservador, voldria pensar que quasi tot el que hauríem de fer tots és això.

La combinació de disciplines artístiques és la norma entre els artistes i instal·lacions del festival. Què sorgeix d’aquests encreuaments?

El fet de creuar disciplines provoca que apareixin propostes que a vegades xoquin entre elles i a vegades es complementin. Hi ha propostes, com una de dansa, de l’Eneritz Tejada, que clarament és dansa, però té la vinculació des de la investigació de la tecnologia, de com qüestions immersives poden funcionar i complementar la proposta de dansa. O la de Humanhood, que estrenem aquest any la peça de multivers, pensada només per dues persones simultàniament, amb passis cada 15 minuts, on porten unes ulleres de realitat virtual i viuen una experiència de dansa. Li posem l’etiqueta de dansa, però li podríem posar una altra: instal·lació expandida, per exemple, o una performance de realitat virtual. De fet, beuen de diferents fonts. En el món de les instal·lacions passa el mateix: sovint diem instal·lació sonora, potser perquè la pulsió que l’ha fet créixer és des del punt de vista sonor, però hi ha altres vegades que són artistes visuals amb una vinculació amb el món sonor molt gran i un pes molt important dins del seu treball, llavors acaben sent instal·lacions artístiques que, a vegades, etiquetem com a sonores o audiovisuals. No és fàcil!

“Cada cinc anys hi ha elements nous i eines noves, i això ho afecta tot: la part visual, la part sonora i tots aquells qui treballen des dels algoritmes”

Des dels inicis heu apostat fermament per propostes de cultura digital. Com han anat canviant les instal·lacions a mesura que ha evolucionat la tecnologia?

El fet de parlar de cultura digital implica parlar d’un constant moviment i d’una sèrie de coses que van canviant, com tot. Cada cinc anys hi ha elements nous i eines noves, i això ho afecta tot: la part visual, la part sonora i tots aquells qui treballen des dels algoritmes, fins i tot. Amb la qual cosa, des de fa 13 anys que vam començar, moltes coses van canviant, però és que canvia sempre. La tecnologia és una eina, i va condicionant i afectant el treball dels artistes. La idea del digital està present en moltes propostes. Hi ha vegades que les podem etiquetar com a cultura, treball o proposta digital, i altres vegades potser no tenen un pes tan gran i no ens cal, però crec que està present en molts llocs. Evidentment, si hi ha un artista amb una guitarra i un pedal, no li podem dir digital, però després n'hi ha molts que sí que estan treballant en la intersecció d’allò digital i allò analògic, i que perfectament poden formar part dels dos camps.

Quina classe de discursos són més habituals en aquestes obres?

Moltes de les propostes tenen una preocupació per què està passant ara mateix, i això es manifesta de moltes maneres. Des del moment que estàs parlant, per exemple, d’automatitzacions i algoritmes, com el cas del BotCamp, les colònies digitals que fem aquest any el primer cap de setmana, s’obren les portes a parlar dels bots i a com influeixen, de deepfakes… Després, hi ha propostes artístiques, formalitzades en una instal·lació, que també estan posant sobre la taula diverses qüestions. Recordo l’any que hi havia la instal·lació de la Kathy Hinde, una artista escocesa al Centre d’Art Lo Pati, amb una peça que reflexionava sobre l’emergència climàtica, i d’això fa quatre anys. Ara, aquesta peça s’hauria d’accelerar, i en comptes de tenir glaçons de gel que s’anaven fonent a la velocitat a la qual girava el vinil, segurament ara haurien d’anar molt més ràpidament. 

En aquesta edició teniu des d’actuacions de dansa amb dispositius tecnològics fins a una reinterpretació digital d’El Jardí de les Delícies. Quines són les propostes més innovadores que heu trobat?

És difícil triar dues o tres propostes d’entre 77. Per una banda, potser em quedaria amb la peça d’Edwin van der Heide, que és la instal·lació de nova creació que fem al Centre d’Art Lo Pati, anomenada Phasing Air, on es proposa treballar a partir de vàlvules d’aire comprimit en comptes de treballar a partir del so generat. La peça d’Edwin serà una de les instal·lacions més complicades que haurem fet a Eufònic. Per la part musical, potser Odalie em semblaria una proposta que està al límit de què és l’electrònica i la neoclàssica, que es vincula amb instrumentacions analògiques, perquè inclou les cordes. És molt interessant on arriba i d’on ve. I en l’àmbit de la poesia, res_és_nostre és poesia i música, en què a vegades és més música que poesia, i a vegades més poesia que música. És una relació bidireccional entre els dos, i és una proposta que em va encantar quan la vaig veure. 

“Tant és si és una qüestió musical o una acció amb realitat augmentada: el que demanem a les propostes és que tinguin coses a dir”

Com a curadors del festival, què prioritzeu a l’hora d’escollir projectes amb tanta diversitat artística i tecnològica?

És complicada, la part del comissariat, però al mateix temps és molt plaent, ens ho passem molt bé. Som un grup de sis comissaris, i aquest any s’ha incorporat una figura nova, que és un noi de 13 anys, que va néixer amb el festival, i ens encantava la idea que pogués proposar coses. Tots els comissaris som de perfils diferents, amb un grup paritari de tres homes i tres dones, i sorgeixen propostes que a vegades compartim, i altres en què saps perfectament que a una li interessa molt més un tipus de proposta que a un altre. El que els demanem és que tinguin coses a dir. Tant és si és una qüestió musical o una acció amb realitat augmentada com la que farem amb Blanca Regina a partir de la sirena de la Càmera Arrossera.

La intel·ligència artificial és en boca de tots, en part per la poca transparència de les dades amb què s’han entrenat. Com ho afronteu des d’Eufònic?

Qualsevol tecnologia nova provoca sempre blancs i negres. Una cosa és com es crea o com s’enriqueix, i d’aquí la idea d’absorbir, per dir-ho de manera fina, les dades a partir dels humans. Però, per altra banda, no deixa de ser una eina que funciona a partir del que li manem, i en la qual el llenguatge passa a ser el codi. I la idea que el mateix prompt és el que realment mana fa que la intel·ligència artificial sigui una eina molt poderosa i volàtil. I, com a tal, pot provocar obvietats com dir-li “vull que em facis una cançó que soni a Michael Jackson”, i que el resultat soni exactament així. Però potser el més interessant és intentar jugar que soni a Michael Jackson, i després continuar treballant allò i que acabi sonant com Arca.

S’ha començat a fer servir massa d’hora?

És que no tenim més remei. Qualsevol tecnologia naix i després s’han de regular coses. L’invent del sàmpler va revolucionar el hip-hop. Quan va aparèixer, mostrejar fragments de música d’altres persones era un escàndol i, finalment, va acabar regulant-se, acabar perdent part de l’interès i funcionant de diverses maneres. Qualsevol tecnologia provoca això sempre, però això és polaritzar. És reduir-ho a un efecte entre sí i no. Crec que és bastant més útil que tot això. Evidentment, hi ha una qüestió d’ètica pel mig, però crec que tot i els perills que pot comportar, és una eina com qualsevol altra, i depèn de l’ús que fa l’artista.

“L’invent del sàmpler va revolucionar el hip-hop. Quan va aparèixer, mostrejar fragments de música d’altres persones era un escàndol i, finalment, va acabar regulant-se, perdent part de l’interès i funcionant de diverses maneres”

L’any passat vau perdre a última hora el suport per part de la Ràpita i vau haver de cancel·lar les actuacions planificades al municipi. Com us n’heu refet enguany?

Eufònic estava plantejat, des del principi, en dues poblacions, de manera que la idea d’anar passant coses entre diverses poblacions i espais naturals, tant del Delta com de l’interior, és una cosa que està a l’ADN del festival. Tampoc té una forma definida, pot anar canviant les vegades que facin falta perquè s’anirà adaptant al que vulguem dir com a creadors i creadores que som. Aquest any som 12 poblacions, però pot passar en nou, o en set, i pot passar que un espai agafa més pes un any. Durant els últims anys, havia anat agafant forma a partir d’una població concreta, la Ràpita, en una sèrie d’espais. Tot això anirà agafant una forma diferent que s’anirà adaptant en funció dels interessos i segons les propostes artístiques de les quals vols parlar. Això és important: no estem parlant d’un festival que passa en un espai tancat, en un o diversos escenaris amb quilòmetres de distància entre ells, sinó que va agafant forma a partir dels inputs i les relacions que es creen amb la comunitat i el context.

Què motiva aquesta deslocalització del festival?

Perquè Eufònic està creat des de Terres de l’Ebre, i Terres de l’Ebre és un territori. I com a territori que és, quatre comarques amb 180.000 habitants, compartim moltíssimes coses: El poble de la Ràpita és a 10 minuts del d’Amposta, a 15 de Tortosa i d’Alcanar, i a set d’Ulldecona. Eufònic sempre s’ha plantejat sota la idea que Terres de l’Ebre és un context metropolità, i ens movem de manera orgànica. De la mateixa manera que a Barcelona agafes el metro per anar a Fabra i Coats, que a tothom li sembla superlluny des de Plaça Catalunya, aquí agafes el cotxe, vas a Vinaròs i tornes. Aquesta manera de relacionar-se és molt orgànica i és com som. Quan parlem del context, també parlem de la manera en què ens relacionem i movem, no només del paisatge. D’aquí que les poblacions, que estan separades per aquestes distàncies, funcionin com un tot.

Això també s'observa en les activitats planificades, que tenen un fort lligam amb el territori.

De fet, hi ha una sèrie de propostes que són creades des de i per a l’espai, i altres són proposades, sigui per afinitat o context, a l’espai al qual hi van. Pot haver-hi una actuació-concert de Maria Coma en una església d’un castell templer, que podria passar aquí o als Pirineus, i per l’altra banda, el que comentava abans de la sirena de la Càmera Arrossera, que és patrimoni immaterial i l’última que queda al país, que es va tancar durant uns dies a la primavera arran d'una denúncia d’un veí. Estem parlant de coses que no és que siguin ‘molt nostres’, sinó que formen part de la manera com som i funcionem, i que moltes vegades es relacionen amb la memòria històrica. És el cas de Francesc Torres, que mostrarà una peça creada a partir de la batalla de l'Ebre. I després hi ha altres coses que sí que són diferents, que les adaptes, les portes, les col·loques, penses com funcionaran en aquest context i moment… És la combinació de les propostes la que forma el calidoscopi del festival. Perquè un festival sempre és un calidoscopi de propostes, i el públic és la suma de les diferents cares del poliedre.

“Un festival sempre és un calidoscopi de propostes, i el públic és la suma de les diferents cares del poliedre”

Un bon percentatge dels artistes provenen de l’estranger. Com gestioneu l’equilibri entre producció local i internacional?

Un artista internacional no és diferent d’un de nacional, simplement viu a més quilòmetres de distància. Cert que, quant a presència d’artistes de fora del país, sol estar sempre entre el 20 i el 25%, Eufònic tampoc és un festival que jugui amb la idea de posar el país darrere del nom de l’artista. Però no és gaire diferent. Blanca Regina és de Santander, però viu a Regne Unit des de fa molts anys. Xavier Bonfill és català, però està establert a Dinamarca. Odalie, en canvi, és francesa, i Novi_sad és grec. També és cert que a Eufònic no hi ha caps de cartell, és un programa que es configura a través de la suma de tots aquests noms. Ara posarem en marxa una residència artística entre Catalunya i el Quebec, durant tres anys, precisament per treballar amb aquesta idea de l’intercanvi, de veure què ens uneix i què ens separa. L’any que ve hi haurà artista del Canadà? Sí, és clar. Però som un festival que no funciona amb la lògica de rendibilitat d’un festival de música, sinó que amb la compaginació de propostes que podrien existir en uns contextos de rendibilitat, i altres que és el context de l’art.

Quin paper juguen els espais naturals en la programació d’Eufònic?

Els espais naturals tenen un paper molt important. No el principal, perquè és una conjunció de coses, però sí importantíssim. Aquest any, hi ha un passeig per part de l’escriptor Gabi Martínez a l’illa de Buda de la desembocadura del Delta, on va escriure un llibre. Hi proposem un recorregut de 45 minuts que acaba amb una actuació poètico-sonora per part de l’artista aragonès Gustavo Giménez. Això té sentit d’aquesta manera, i el mateix passa amb altres coses. Potser una actuació de vermut musical al migdia a la vora del riu és bastant estàndard, però una acció sonora d’això, en un camp d’oliveres centenàries, o la d’Albert Barqué-Duran, amb les clementines en putrefacció en un parc natural, són coses molt úniques pensades i creades específicament per ser vistes en aquell espai. Moltes vegades, això fa despertar l’espurna per pensar quina proposta o quin artista li podríem dir “ei, ens encantaria que pensessis una proposta per aquest lloc”. I això també trasllada l’ADN no del festival, sinó de la proposta i del context que l’acull.

Com s’adapten les propostes amb un caràcter més tecnològic a aquests espais?

Hi ha propostes que passen en espais naturals que inclouen aquest component tecnològic, però és que crec que una cosa no exclou l’altra. Potser exclou més el dia i la nit que no la tecnologia i l’espai natural. Aquest any, una de les coses que implementem és fer servir generadors ecogreen de bateria elèctrica, que ens està costant, perquè sempre hem anat amb els generadors habituals de gasoil. Però tenim clar que el Delta és un espai fràgil i que està incorporat dins de les coses que fem, i allà on cal electricitat, intentem que vingui per aquesta part. Perquè la sostenibilitat no és només aquesta cosa arran del paisatge; vam posar en marxa, l’any que ve farà cinc anys, una convocatòria que es diu Eufònic STNBL precisament per afrontar la sostenibilitat creativa. En un món on tothom vol les propostes més noves, i en què quan una cosa ja s’ha vist en un poble de Lleida, ja no la vol ningú en un poble al costat de Granollers, nosaltres el que volem és recuperar propostes que ja s’han vist dues o tres vegades, que ja estan produïdes i que l’artista pugui rendibilitzar l’esforç creatiu. Això, que sembla una ximpleria, és importantíssim, perquè si no, només parlem de la sostenibilitat des d’un vessant. La idea de la tecnologia als espais naturals s’ha fet de la mateixa manera orgànica que deia abans. L’acció sonora en el camp d’oliveres és d’un artista digital, amb un component visual molt gran, amb una part d’interacció i una de sonora.