La intel·ligència artificial (IA) s’ha convertit en un element indissociable del món musical. Així ho demostra part de la programació d’enguany del Sónar+D, que se celebra del 13 al 15 de juny. Durant aquests tres dies, músics, investigadors, artistes i acadèmics explicaran els seus projectes amb IA. Un d’ells és Yoko Ono’s Suite, desenvolupat pel grup d’investigació EKHO de la Universitat de Barcelona (UB). En reflexionem amb la catedràtica i investigadora de la UB, Magda Polo Pujadas: “Ara com ara, les màquines s’entrenen a partir del que ja existeix, però s’està avançant tan ràpidament que ja no caldrà en un futur que s’alimentin de menjar creatiu del que existeix, sinó que partiran de quelcom nou”.

Un dels eixos centrals de les últimes edicions del Sónar+D ha estat l’impacte de la intel·ligència artificial a les arts. Com s’està deixant veure fins avui en la producció musical?

La intel·ligència artificial està fent passos de gegant i cada dia està penetrant més en el món artístic, concretament en el món de la música. Sobretot, ho està fent en l’àmbit creatiu. Amb el grup de recerca EKHO, de la UB, estem usant diferents programes d’aprenentatge automàtic i treballant la clonació de veu. Realment la IA és una oportunitat per portar-nos a camps inexplorats fins ara en l’àmbit de la música. No ho considerem com una amenaça, perquè en les nostres produccions la intel·ligència artificial és un element més, que està combinat amb el paisatge sonor i la música electrònica. Amb aquesta combinació arribem a un producte musical final molt ric.

En el marc del Sónar+D 2024 presenteu un projecte basat en la Yoko Ono: Yoko Ono’s Suite.

Aquest any hem decidit retre homenatge a la Yoko Ono, ja que la volem desestigmatitzar com aquella persona que es va aprofitar dels Beatles i de John Lennon per crear-se una fama, quan tothom sap que ja era una artista consolidada. La IA l’hem aplicada en uns crits molt semblants als de l’artista. Jo mateixa i una sèrie de dones es van entrenar a fer aquests crits i es van enregistrar per tal que el sistema escollís aquells que més s’assemblaven a l’original. Així doncs, hi ha una part creativa, que és concebre per què es farà servir la tecnologia, i després la utilització d’un procés tecnològic que ens va molt bé per crear artificialment un producte d’aparença real. Però sempre amb una pàtina artística, perquè no sigui una cosa copiada ni una imitació. A més, obrirem un debat al Sónar+D sobre la qüestió ètica d’aquesta tecnologia i les qüestions legals. Encara estem molt a les beceroles del que realment es pot fer, a condició que s’entengui com un recurs més que es pot usar per a la teva creativitat, no perquè ella mateixa vagi pel seu propi camí.

“Encara estem molt a les beceroles del que realment es pot fer, a condició que s’entengui la IA com un recurs més que es pot usar per a la teva creativitat, no perquè ella mateixa vagi pel seu propi camí”

En quin lloc deixa la intel·ligència artificial la propietat intel·lectual dels creadors?

Quan un artista fa tota una peça amb IA, aquí el percentatge dels drets d’autor se’ls hauria d’emportar la màquina, ja que és la que ho ha fet absolutament tot. Una altra cosa molt diferent és si entenem la intel·ligència artificial com aquella que es va entrenant a partir d’una sèrie de continguts, aquí ja hi ha una obligació de reconèixer aquesta part de la propietat intel·lectual. En el fons, s’alimenta dels inputs que nosaltres li donem i hem fet. No és el 100% creativa i, en aquest sentit, s’ha de respectar. Aquí hi ha d’haver una legislació que permeti reconèixer que el sistema artificial no ha sortit del no-res, sinó que aquell producte final ha estat creat amb tota una sèrie de coneixements humans previs.

Els sistemes artificials, tot i que hi ha qui els considera com a creatius, fins a quin punt són innovadors pel fet de basar-se en continguts ja fets?

Hi ha una associació de creativitat amb l’ésser humà. L’humà és qui pot ser creatiu. Les màquines s’entrenen a partir del que ja existeix, però s’està avançant tan de pressa que ja no caldrà en un futur que s’alimenti la màquina de menjar creatiu, sinó que senzillament podrà anar pel seu compte i treure un producte totalment independent del que seria la creativitat de l’ésser humà. Amb això soc bastant incrèdula, si bé crec que la tecnologia ens pot ajudar en diferents àmbits, som les persones les que fem que aquesta avanci i hem de tenir un cert control d’aquesta.

“Les màquines s’entrenen a partir del que ja existeix, però s’està avançant tan ràpid que ja no caldrà en un futur s’alimenti la màquina de menjar creatiu existent, sinó que senzillament podrà anar pel seu compte”

Si aquest vincle entre humà i creativitat és tan fort encara ara, a què es deu que hi hagi tantes veus d’artistes que temin aquesta tecnologia?

Sincerament, crec que és per una qüestió crematística de la pressió que genera la competència. Si la intel·ligència artificial és capaç de fer un tema musical de tres minuts en deu segons, nosaltres ens podem passar quatre mesos. Això és un problema, ja que el concepte del temps en l’àmbit de la creació està canviant. L’ésser humà necessita un temps per anar madurant les coses, fer assaig i error, mentre la IA aquest temps no el necessita. Llavors, si la indústria musical preveu treure una quantitat concreta de singles en una setmana, la tecnologia ho pot proveir. Mentrestant la creativitat humana estarà limitada per si troba o no la inspiració o per si defineix l’estructura coherent que li vol donar a l’obra, per si troba els recursos pertinents o per si en té una idea clara del que vol aconseguir.

Tot i les pors, quina és la principal demanda tecnològica per part dels artistes de la branca musical?

La principal demanda que es fa a la tecnologia és la neteja de sons. Tot i això, hi ha altres demandes que es fan a la intel·ligència artificial com la separació entre la part instrumental i la veu, la possibilitat de clonar la veu del cantant o directament l’elaboració de lletres per a cançons.

Un dels contrastos d’aquesta tecnologia és que, tot i el paper d’element democratitzador, al final està en poques mans.

El fet que actualment hi hagi moltes plataformes d’accés obert i que es pugui accedir al ChatGPT i altres recursos de manera gratuïta i lliurement té a veure amb el món de la globalització, que tothom pugui accedir a una sèrie de recursos pel fet d’estar connectat. El que succeeix és que la democratització dels recursos de la intel·ligència artificial passa perquè uns determinats segells, empreses i discogràfiques deixin de controlar i limitar el seu ús. Tard o d’hora es trencaran les fronteres i l’accés obert passarà a ser una realitat, perquè, per exemple, des de l’àmbit acadèmic ja estem experimentant que els articles que més es valoren són els que tothom hi pot accedir, però fins fa quatre dies tothom havia de tenir una subscripció o pagar. Aquesta globalització serà real, malgrat que sempre hi haurà un grup d’empreses que ho intentin controlar. El que és clar és que hi haurà una versió democratitzada, malgrat en romangui una altra de premium.

“La democratització dels recursos d’intel·ligència artificial passa perquè uns determinats segells, empreses i discogràfiques deixin de controlar i limitar el seu ús”

Tornant al marc dels festivals, quin paper juga el Sónar en la difusió d’aquestes novetats tecnològiques?

Festivals com el Sónar són un puntal molt important com a aparador per a les persones que fem recerca en aquests àmbits en els quals s’està experimentant un gran canvi amb la incorporació de les noves tecnologies. Ens serveix per donar a conèixer les novetats d’allò que hem arribat a fer i fer realitat la transferència de coneixement. I no només això, sinó que a partir de les estrenes es genera un debat amb tota una sèrie de tecnòlegs i pensadors que poden enriquir el futur d’aplicacions com la de la intel·ligència artificial en l’àmbit de la música. Per tant, el Sónar no només és un lloc on pots escoltar música i ja està, sinó que també pots rebre un retorn per part d’especialistes que poden obrir nous camins. La música cada cop necessita més acostar-se al seu públic i saber quines són les seves inquietuds o necessitats.

I com s’utilitza la tecnologia per apropar-se a aquesta audiència?

La música en viu és un clar exemple d’això, però quan s’usa intel·ligència artificial per una escolta acusmàtica —sense cap referent visual— el que volem és que el que estigui escoltant la peça presti el màxim d’atenció a tots els detalls sonors que apareixen allà. Alhora, se’ns fa necessari generar una proximitat amb el públic i hi ha diferents maneres de fer-ho. Per exemple, en el projecte de la Yoko Ono convidem a les dones perquè puguin enregistrar un crit semblant i, a partir d’aquí, cada cop que s’escolti l’obra serà diferent perquè s’hauran incorporat aquestes veus noves a l’obra i, per tant, mai sonarà igual i sempre es podrà veure modificada en una de les seves parts, la de la intel·ligència artificial. El que la IA pot fer és facilitar la connexió entre el públic i l’artista i fer que el primer participi d’aquest aspecte col·laboratiu.

Catalunya disposa actualment de dues càtedres de música i IA. Quin paper juguen les universitats catalanes en el camp de la innovació tecnològica en el marc de la indústria musical?

La intenció és que tot això vagi creixent, fins al punt que tots els aspectes creatius i experimentals de la música tinguin un espai específic on poder desenvolupar-se. Per això és molt important intentar avançar-nos al que la societat demandarà. El paper de les universitats és explicar per què es compon la música del present, però també plantejar escenaris de futur en els quals la música tingui un paper important i utilitzar la intel·ligència artificial com una de les aliades en la creativitat. La principal funció d’una càtedra de música és com la d’un centre de recerca i és la d’atiar la investigació i els avenços en el coneixement i la creació de la música. Aquesta també és la funció del grup que dirigeixo a la Universitat de Barcelona, el grup EKHO. Per fer-ho, necessitem que empreses i institucions apostin per aquest tipus de recerca, teòrica i aplicada, perquè la música pugui trobar fonts de finançament per avançar-nos en escenaris de futur.

“El paper de les universitats és explicar per què es compon la música del present, però també plantejar escenaris de futur en els quals la música tingui un paper important”

Com es consumirà la música d’aquí deu o vint anys?

En deu o en vint anys, crec que només pensant en allò que voldrem escoltar, el nostre cervell activarà un tipus de música. Per tant, pronostico que hi haurà, si manllevem una expressió molt agustiniana, una música interior que, en funció de l’estat d’ànim o de l’emoció que nosaltres tinguem, el mateix cos activarà algun mecanisme que farà que la nostra ment la senti. Així doncs, serà com una música silenciosa, que, malgrat pugui semblar contradictori, serà una música que escoltaré jo, però que, segurament amb l'avenç de les noves tecnologies podré compartir amb d'altres persones. Tot dependrà del pensament i de la nostra voluntat.