La intel·ligència artificial ja no és una promesa. Tampoc una sorpresa. Al Sónar+D 2026, la sensació dominant no és la fascinació tecnològica que havia caracteritzat algunes edicions anteriors, sinó una pregunta molt més profunda: què fem ara que aquestes tecnologies ja formen part de la nostra quotidianitat?

La nova seu de la Llotja de Mar, amb les seves sales històriques i els seus passadissos de pedra, accentua aquesta sensació. El contrast entre un edifici que acumula segles d'història i unes instal·lacions que especulen sobre futurs possibles converteix el recorregut en una mena de viatge temporal. Aquí, la tecnologia no es presenta com una exhibició de múscul innovador, sinó com una excusa per pensar.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by MetaData (@metadatacat)

I això és precisament el que diferencia el Sónar+D d'altres congressos tecnològics: les màquines hi són presents, però el centre del debat continua sent l'ésser humà.

Quan la IA deixa de ser una eina i es converteix en interlocutora

Una de les peces que millor sintetitza aquesta idea és 2147: A Voice from the Future, desenvolupada per QS Ventures. A primera vista, sembla una cabina telefònica abandonada, coberta de molsa i recuperada d'un futur postindustrial. A l'altra banda del telèfon, però, espera una intel·ligència artificial que encarna la veu del planeta.

La proposta permet mantenir una conversa íntima amb una entitat que representa la natura. Els visitants poden fer preguntes, confessar inquietuds o demanar consell. El resultat és una experiència estranya i suggeridora que converteix la IA en un canal per dialogar amb allò que habitualment no té veu.

Més que una demostració tecnològica, la instal·lació planteja una pregunta incòmoda: necessitem crear una intel·ligència artificial perquè la natura ens escolti?

Aquest mateix plantejament apareix en altres peces on la IA deixa de ser un instrument productiu per esdevenir una mediadora entre persones, entorns i idees.

La revolta contra les pantalles

Si alguna idea travessa bona part de les instal·lacions d'enguany és la necessitat de recuperar la dimensió física de les experiències digitals.

El programa oficial l'ha batejat com a Beyond the Screen, però la sensació és més profunda. Molts dels projectes semblen reaccionar contra dues dècades d'internet dominades per pantalles, interfícies i notificacions.

La intel·ligència artificial hi apareix menys com una eina de productivitat i més com un material creatiu, crític i especulatiu per qüestionar el futur digital.

A Liberated Frequencies, de l'artista japonès Keigo Yoshida, una IA processa sons naturals a partir de l'activitat cerebral dels visitants. Un sistema EEG registra les seves reaccions mentre l'algorisme transforma els sons originals allunyant-los progressivament d'allò que resulta familiar o agradable. L'obra planteja una qüestió fascinant: què passa quan una intel·ligència artificial decideix portar-nos la contrària?

En lloc d'optimitzar l'experiència de l'usuari —la lògica dominant de les plataformes digitals—, la peça genera fricció i desconcert. Obliga a escoltar d'una altra manera.

La mateixa voluntat d'explorar allò tangible apareix en instal·lacions que treballen amb el cos, el moviment o la percepció física com a matèria primera. En molts casos, la tecnologia desapareix visualment per deixar pas a experiències sensorials que difícilment podrien existir sense ella.

La computació quàntica també necessita poesia

Entre les propostes més sorprenents hi ha les desenvolupades pel Barcelona Supercomputing Center (BSC), que aconsegueixen una cosa poc habitual: convertir la física quàntica en una experiència artística.

A Quantum Compass, els conceptes de superposició i observació deixen de ser fórmules abstractes per transformar-se en una tipografia on allò vertader i allò fals poden coexistir simultàniament. La instal·lació parteix d'una de les idees més desconcertants de la física moderna: la realitat no és independent de qui l'observa.

La computació quàntica, la música generativa i les interfícies experimentals comparteixen protagonisme en una edició marcada pel diàleg entre recerca científica i creació artística.

Aquesta aproximació artística a la computació quàntica encaixa perfectament amb l'esperit del Sónar+D. Allà on altres esdeveniments expliquen la tecnologia a través de les seves aplicacions econòmiques o industrials, aquí s'explora el seu impacte cultural, filosòfic i fins i tot emocional.

Internet com a infraestructura invisible

No totes les obres miren cap al futur. Algunes prefereixen examinar críticament el present. És el cas de RECEIPTS, de les artistes Eliza Struthers-Jobin i Araya Wongwan. La instal·lació materialitza físicament els interminables termes i condicions que acceptem cada dia a internet.

El resultat és una massa gairebé infinita de paper imprès que ocupa l'espai expositiu mentre una pantalla destaca algunes de les clàusules més problemàtiques. La pregunta és tan simple com contundent: què significa consentir alguna cosa que ningú no llegeix?

L'obra connecta amb un dels grans fils conductors d'aquesta edició: la necessitat de fer visibles les infraestructures digitals que condicionen la nostra vida quotidiana però que sovint romanen ocultes.

No és casual que diverses propostes qüestionin el model actual d'internet, les plataformes centralitzades o els sistemes de vigilància invisibles que sostenen bona part de l'economia digital contemporània.

Els ordres invisibles que governen la matèria

També hi ha espai per a una mirada més científica i contemplativa. HIDDEN ORDERS_Microstructural Machine, de SHIO, transforma estructures microscòpiques de la matèria en paisatges visuals en moviment. Inspirada en experiments vinculats a la cristal·lització i l'autoorganització física, la peça revela patrons invisibles que existeixen molt abans de la intervenció humana.

En certa manera, funciona com un contrapunt a les obres centrades en la IA. Si aquestes exploren sistemes creats per les persones, Hidden Orders recorda que la natura ja disposava dels seus propis algoritmes molt abans de l'aparició dels ordinadors.

El futur de la creativitat no sembla una substitució

La intel·ligència artificial també ocupa un espai central en l'àmbit musical. Google DeepMind presenta diverses eines de generació sonora i co-creació musical capaces de produir pistes d'àudio a partir de text o imatges, generar veus en múltiples llengües i facilitar processos de composició col·laborativa.

Tanmateix, el discurs dominant al Sónar+D no gira al voltant de la substitució dels creadors humans. Al contrari.

Més que anticipar el futur, el Sónar+D reivindica el paper de l’art i el pensament crític per entendre els impactes socials, culturals i humans de les tecnologies emergents.

La majoria de projectes semblen interessats a explorar la col·laboració entre persones i màquines, no la competència. La pregunta ja no és si la IA pot crear, sinó quin tipus de creativitat emergeix quan artistes i algoritmes treballen conjuntament.

Un laboratori per imaginar futurs

Passejar per la Llotja de Mar deixa una sensació curiosa. Tot i la presència constant de la intel·ligència artificial, la computació quàntica o les noves interfícies digitals, el missatge final no és tecnològic. És profundament humà.

El Sónar+D 2026 no sembla obsessionat amb predir el futur. Està més interessat a imaginar com volem habitar-lo. I potser aquesta és la reflexió més valuosa que deixa aquesta edició: en un moment en què la tecnologia sembla accelerar-ho tot, parar-se a pensar continua sent un acte radical.