“Tu ets jove, segur que ho entens millor que jo”. Moltes persones que ara es troben a la vintena o la trentena hauran rebut aquesta frase alguna vegada quan tocava configurar els canals de televisió, fer alguna gestió amb l’ordinador o solucionar un problema del telèfon mòbil. L’equiparació de les noves generacions al domini tecnològic és una creença que s’ha estès de manera generalitzada, especialment gràcies a conceptes com el de nadiu digital. Tanmateix, ja fa anys que es recullen veus tant del món educatiu com de l’empresarial que alerten que, potser, les noves generacions no controlen la tecnologia tant com ens pensàvem. 

“Estudio a l’institut ara mateix i cap dels meus companys sap fer res en un ordinador més enllà d’obrir aplicacions i fer les coses bàsiques”, comenta sorprès l’usuari AgreeableAd8687 en una publicació a Reddit. “Hem tingut un increment de [treballadors de la] generació Z [...] i estan molt poc familiaritzats amb les tecnologies d’oficina. [...] Vam haver de reordenar els nostres escriptoris, fet que suposava reconnectar tots els cables, canviar les pantalles… I no podien fer-ho. Estaven completament perduts”, explica l’usuari Babayagalleti en un altre fil. Dos testimonis als quals dona veracitat la psicopedagoga del departament d’Educació i professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Sylvie Pérez: “A nivell de competència digital bàsica, informàtica i mecanografia, no anem tan sobrats com sembla”. L’experta considera que les noves generacions són resolutives quan cal fer tasques que depenen d’un mateix, com pot ser “fer servir un GPS, editar un text, fer una trucada de telèfon o introduir dades a un Excel”, però que les capacitats s’enfonsen quan entra en joc el treball cooperatiu: “En el moment que hem de reconèixer mancances o posar-nos en una situació més empàtica amb altres, de tenir més paciència, hi ha una qüestió social que ho dificulta. Tot el que sigui compartit i global, peta”.

Aquestes percepcions externes coincideixen sovint amb les que els mateixos joves tenen de les seves pròpies capacitats. D’acord amb un estudi elaborat per investigadors de la UOC el 2022, quatre de cada cinc joves d’entre 16 i 18 anys es mostren confiats a l’hora de navegar per internet, menys del 75% sabria instal·lar i desinstal·lar aplicacions bàsiques i vora un 70% es veu capacitat per compartir contingut per xarxes o llistes de correus. Amb tot, només dos terços creu que pot treballar amb eines col·laboratives digitals i menys d’un 60% gravar, editar i publicar continguts audiovisuals. Són menys d’un 30% els que creuen que poden augmentar la seva privacitat i anonimat en línia, reparar o fer manteniment de dispositius o llegir i escriure codi informàtic, activitat que només un 19% es veu preparada per fer autònomament.

Pérez: “El concepte de nadiu digital ens ha enganyat. Han vingut generacions que comprenen més ràpidament la manipulació d’estris i, com que aprenien més de pressa, ens feia la sensació que en sabien més”

Pérez identifica bona part del problema de percepció a l’arrelament que ha tingut el concepte de nadiu digital i les seves conseqüències: “El concepte de nadiu digital ens ha enganyat. Han vingut generacions que comprenen més ràpidament la manipulació d’estris i, com que aprenien més de pressa, ens feia la sensació que en sabien més”. Però la realitat és que “no es neix sent digital, es neix sent un ésser social i amb capacitats per desenvolupar, però cap d’elles té a veure amb la tecnologia”. “Oi que no hi ha nadius lectors, però tenim la capacitat de llegir?”, insisteix.

De la formació instrumental a l’alfabetització mediàtica

En la mateixa sintonia s’expressa el director executiu de Mortensen i professor associat del departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Josep Maria Ganyet, qui creu que el concepte de nadiu digital “ha fet molt de mal”: “Hem dit: ‘Hi ha una generació que sap més que nosaltres i que ens ensenyarà a nosaltres’. T’ensenyaran l’última tecnologia o mem, però no t’ensenyarà allò que és cert o no, què és bo o no, perquè no tenen l’experiència ni el criteri format”. Aquesta manca de recorregut vital, sumat a la naturalesa canviant de la tecnologia, fa que l’expert proposi redirigir l’enfocament de la problemàtica i no centrar-se tant en els coneixements instrumentals: “Les necessitats que té cada temps i les tecnologies que les resolen requereixen unes competències. Les que eren molt importants fa 20 anys no ho eren fa 10 anys, i les que ho eren fa 10, no ho eren fa 5”.

En aquest sentit, el professor de la UPF subratlla que “les eines cada vegada són més fàcils” de fer servir, fet que ha restat valor a aprendre els passos per editar imatges o picar codi informàtic: “Saber programar avui segurament és equivalent a saber matemàtiques fa uns anys, perquè has de tenir una noció bàsica per moure’t per la vida, però ara és molt més assequible, o accessible, per tothom, que cal no confondre-la amb democratització”. “Arribarà un moment en què podràs parlar directament amb l’ordinador, amb un ordinador invisible que et donarà resposta al moment, o fins i tot se t’avançarà”, prediu l’expert. Per enfrontar-se a aquesta nova època, cal “saber discernir allò que és nou d’allò que és bo”, un “criteri” que només s’obté a través de la pràctica i l’error: “És lògic que una persona jove, sigui en l’àmbit que sigui, no tingui el criteri prou format i no pugui distingir què li convé més”.

Ganyet: “Les necessitats que té cada temps i les tecnologies que les resolen requereixen unes competències. Les que eren molt importants fa 20 anys no ho eren fa 10 anys, i les que ho eren fa 10, no ho eren fa 5”

La clau, per Ganyet, es troba en l’alfabetització mediàtica: “El Word o les carpetes no deixen de ser mers instruments. Quan vaig començar, les carpetes eren directoris, treballava amb una pantalla negra amb una línia d'ordres. Però el concepte d’informació, de categorització de la informació, era el mateix”. L’expert proposa baixar un nivell i invertir els esforços a assegurar-se que les noves generacions saben “què són les dades, què les diferencia de la informació, què diferencia la informació del coneixement i quin coneixement ens és útil i rellevant”. “Després, com hi accedeixes, si és un Word, un Google Docs o una interfície gràfica, és la solució tecnològica d’aquell problema en un moment determinat. És purament temporal i instrumental”, remarca.

En aquesta línia, l’estudi de la UOC també pregunta els joves sobre la seva autopercepció sobre competències informacionals, i els resultats no s’allunyen molt dels coneixements més tècnics. Al voltant d’un 70% dels alumnes d’entre 16 i 18 anys es mostren capacitats a l’hora de trobar i desar informació, gestionar diferents perfils de la identitat digital i adoptar diferents comportaments en funció de les normes de cada plataforma. La xifra cau al 64% quan cal interactuar amb altres persones a internet amb autocontrol i per sota del 60% quan s’han d’identificar persones que actuen de manera provocativa. Només un 54% es veu capaç de classificar i filtrar informació autònomament, i menys de la meitat creuen que podrien comprovar la fiabilitat i veracitat d’una informació, distingir la interacció amb un bot o participar en processos de decisió en línia.

Les bretxes que cal resoldre

El focus pot dirigir-se als coneixements instrumentals o a l’alfabetització mediàtica, però en tots dos casos, Pérez subratlla un problema persistent, les bretxes socioeconòmiques: “Com més vulnerabilitat hi ha, menys competència digital hi ha, i això és un peix que es mossega la cua, fa de bloqueig d’ascensor social”. L’afirmació se sustenta en els resultats del darrer Estudi Internacional sobre Competència Digital (ICILS), un informe que avalua els coneixements dels alumnes de 2n d’ESO de 35 països d’arreu del món. Les proves situen Catalunya en una posició equivalent al tercer territori internacional amb més puntuació, només per darrere de Corea del Sud i de la República Txeca, però també assenyalen que el Principat és la comunitat autònoma amb una distància més gran en competències digitals entre l’alumnat vulnerable i la resta. La diferència entre els dos grups a Catalunya és de 77 punts, mentre que la mitjana espanyola és de 69, la de la UE de 79 i la dels països analitzats a l'estudi és de 74. Aquesta bretxa també s’observa en la puntuació dels estudiants de centres privats (542) i els d’escoles públiques (502), especialment entre els alumnes que no arriben a assolir el nivell més bàsic de competències digitals (6% en privats, 13% en públics).

Davant d’aquest context, i del “poc control parental i poca capacitat de transmissió de coneixements de pares a fills”, Pérez reclama donar a les escoles públiques la capacitat de “desenvolupar aquesta competència de manera planificada, ordenada, explicada a les famílies i avaluada”, amb un pes i un valor en l’expedient a l’alumne. “Vulguem o no vulguem pantalles, estem d’acord que aquesta competència digital és necessària per al futur. Si no l’oferim des d’altres llocs, com l’escola pública, no estarem permetent l’ascensor social des de l’educació”, reivindica la psicopedagoga i professora de la UOC.