Fa temps que sonen alarmes sobre el futur de la televisió. Després d’un creixement rellevant durant el confinament, el sector va tancar el 2022 amb el menor consum històric de televisió tradicional des de 1992, de 190 minuts per persona al dia —tres hores i 10 minuts—, segons les dades de l’informe anual de Barlovento Comunicación. Les xifres de 2023 no semblen haver millorat pas, d’acord amb la mateixa consultora: el consum del passat mes de setembre ha estat de 172 minuts per persona al dia, un 1% menys que el 2022. La irrupció, primer, de les plataformes sota demanda, i després, de portals digitals en streaming com Twitch, ha augmentat la competència pel temps de la gent, alhora que ha obert noves perspectives sobre com pot ser l’entreteniment audiovisual. En aquest context, quin camí ha de seguir el mitjà visual per excel·lència per mantenir la rellevància?

Per la professora dels Estudis de Comunicació i Informació de la UOC Elena Neira, les dades d’audiència s’han d’interpretar amb certa prudència: “Tot i que Kantar —la principal empresa d’estadístiques del sector— ha corregit el sistema de monitoratge amb una variable que permet avaluar el consum sota demanda, hi ha una part que queda fora del mesurament, ja que es pensa en el directe i els set dies posteriors. Tot el consum fora de l’òrbita no queda reflectit, i té un paper rellevant”. Així i tot, és un fet que el mitjà ha perdut tracció, especialment entre les noves generacions: la franja d’edat d’entre els 25 i els 44 anys té una mitjana de consum diari de 94 minuts, i els joves d’entre 13 i 24 anys només hi dediquen 55 minuts. “La televisió ja no pot confiar en la inèrcia que tradicionalment li garantia que els fills heretaven els hàbits de consum dels pares”, incideix Neira.

Neira: “La televisió ja no pot confiar en la inèrcia que tradicionalment li garantia que els fills heretaven els hàbits de consum dels pares”

La ficció, la gran damnificada

Aquest trencament, motivat per internet i les bretxes tecnològiques associades, ha vingut acompanyat per diverses onades que la televisió ha surfejat amb major o menor traça. I una de les principals ha estat el canvi dels programes. “Quan només hi havia una televisió es feia un tipus de continguts; amb l’aparició de les privades, no era el mateix preparar un contingut per TV3 que per Antena 3, i ara, evidentment, no és el mateix preparar per Movistar, Atresmedia, HBO Max o Filmin, perquè tenen unes línies editorials molt concretes”, explica el productor a Imagic TV i president de la Federació de Productores Audiovisuals (PROA), Jordi B. Oliva. “Ara mateix, el contingut és susceptible de viatjar no només a altres països, també a altres clients i plataformes”, afegeix la professora de la UOC, un factor que augmenta la competència per a les televisions.

En aquest context, la ficció és el camp on la televisió ha perdut més pistonada. “La fórmula que exploten els sistemes de vídeo sota demanda és molt més amable que veure-ho setmana a setmana, i ho veiem en les xifres: no han desaparegut de la graella ni molt menys, però han deixat de ser un element característic de la televisió”, assegura Neira. Aquest trasbalsament es deu, en bona part, a l’èxit de les sèries, la “joia de la corona del consum” segons Oliva, que s’han adaptat com l’anell al dit al consum sota demanda i que fins i tot han influït en altres gèneres, com el documental: “Fins fa no gaire, eren peces unitàries, que tenien un inici i un final, i en què s’explicava una història d’una manera. Des que hi ha les plataformes, hi ha la capacitat de fer sèries documentals. La mateixa història s’explica de manera diferent, amb cliffhangers que t’enganxen”.

La ficció ha perdut pistonada en la televisió en favor de les plataformes, però els continguts informatius i els esdeveniments en directe encara tenen força al lineal

En canvi, on sí que es mostra resilient la televisió lineal és en els programes vinculats a la màxima actualitat, com els esdeveniments en directe o els esports, i també en matèria informativa. “La televisió continua sent el mitjà predilecte per a determinades coses, sobretot en formats més relacionats amb l’experiència”, sintetitza Neira.

La interacció com a fórmula de retenció

La poca tracció de la televisió entre les noves generacions s’acostuma a vincular directament a les noves alternatives audiovisuals. De les OTT se’n subratlla la llibertat de consumir quan i on es vulgui, mentre que Twitch s’associa a la interacció directa i amb la proximitat amb l’espectador. Però realment la televisió manca d’aquesta darrera qualitat? “El que fa Twitch no deixa de ser res que no s’hagi fet abans de manera canviada: la interacció sempre ha tingut a veure amb la capacitat tecnològica amb la qual l’espectador podia interaccionar amb els programes. Les primeres interaccions eren les votacions a través d’SMS, i van ser una bogeria”, recorda el president de PROA, que anomena Eufòria com a clar exemple que la televisió lineal és compatible amb aquestes dinàmiques.

Jordi B. Oliva: “El que fa Twitch no deixa de ser res que no s’hagi fet abans de manera canviada: la interacció sempre ha tingut a veure amb la capacitat tecnològica amb la qual l’espectador podia interaccionar amb els programes”

De fet, la interacció amb el públic dels programes de televisió és una constant des de fa anys que s’ha vist potenciada amb l’aparició dels smartphones. Segons dades, novament, de Barlovento Comunicación, només tres de cada 10 espanyols veu la pantalla del televisor sense cap altre dispositiu a mà, mentre que un 56,6% ho fa amb el telèfon mòbil. “Les televisions aprofiten el consum asíncron per crear una emissió en paral·lel al programa. El Benidorm Fest, a l’hora d’escollir el representant espanyol per a Eurovisió, va transformar la votació des de la llar en una de les pedres angulars del programa. Això fa que la gent faci les seves pròpies campanyes a les xarxes i que el programa tingui un ressò molt potent”, exemplifica la professora de la UOC.

Ull al passat, orella al futur

Una de les tendències que s’han pogut observar en els darrers mesos és com les cadenes han fet una mirada a programes d’èxit del passat. El gran exemple és possiblement RTVE, que després de 18 anys ha recuperat aquest estiu El Grand Prix amb un gran èxit d’audiències —ja està confirmada una nova edició el 2024—. El concurs ha passat per una nova capa de pintura i una adaptació als nous temps, però la base continua sent la mateixa. I és que, segons Neira, això es deu al fet que aquest moviment és sovint una “garantia d’èxit”: “Són programes molt transversals, en què la nostàlgia pot aconseguir que la televisió sigui l’entreteniment de la llar, que es vegi amb diverses persones”. Per Oliva, la interacció amb el públic hi juga novament un paper clau: “La gràcia que tenen els concursos és el que succeeix a Twitch quan mires les competicions de videojocs: el gamer, quan veu a un altre jugar, pensa que també ho podria fer, però vol veure qui juga millor, vol aprendre del més bo”. A més, apel·len a dos públics diferents: el nostàlgic que menciona Neira, que vol reviure experiències del passat, i el que es pot reenganxar en l’actualitat. “El Quien quiere ser millonario, que entra i surt de la graella a Espanya, data del 1998 i se n’han fet 178 versions”, recorda el president de PROA.

Però aquesta classe de propostes són més “l’excepció que la norma”, segons la professora de la UOC, i les cadenes se senten obligades a parar atenció a les tecnologies que més relació tenen amb el món audiovisual per trobar noves fórmules que connectin amb el públic. A TV3, per exemple, han experimentat amb la realitat virtual i les emissions en 360° amb actuacions de castellers i amb el ja mencionat Eufòria, però també amb la realitat augmentada en especials com els programes dedicats a les Eleccions. “El secret rau en el fet que no hem d’insistir només per un mateix camí, sinó que n’hem d’obrir molts de diferents. Ens entenem no com una televisió, sinó com una generadora de continguts que té moltes maneres de crear-los”, explicava el realitzador de la televisió pública, Marc Sansa, en un reportatge de MetaData.

La intel·ligència artificial, ja present en els algoritmes de recomanació de les OTT, és un dels camps de batalla més disputats pel futur de l'audiovisual

Per Oliva, la tecnologia a la qual cal parar més atenció en l’actualitat no és altra que la intel·ligència artificial, una tècnica amb què ja treballen des de fa anys les plataformes sota demanda a través de les recomanacions personalitzades: “La capacitat analítica d’allò que mirem, allò que ens agradava, les coses que s’assemblen al que mirem, el que ens trobem directament en la primera pàgina del menú… La pàgina principal està configurada amb la IA d'acord amb els usos directes de consum”. Moltes cadenes televisives han intentat equiparar-se a Netflix, HBO Max i companyia en aquests serveis, i això ha provocat el sorgiment de companyies com la barcelonina Konodrac, una start-up especialitzada en big data que ofereix serveis de segmentació d’audiència i personalització de l’oferta audiovisual destinada al món televisiu, tant per smart TV com per a plataformes OTT. “El gran dubte és saber com interferirà a partir d’ara la IA amb nosaltres, i quina serà la capacitat reactiva dels productors i dels emissors per trobar un model que funcioni”, planteja el president de PROA.

Les cartes de joc de la televisió

Amb unes noves generacions poc avingudes, la pèrdua de tracció d’alguns formats i una cursa tecnològica en marxa, la televisió no es troba en la bonança de què havia gaudit dècades enrere. Tanmateix, això no vol dir que el medi no disposi d’eines per capgirar la situació. “La televisió necessita reivindicar el paper que ha tingut sempre, la vocació de ser un medi que connecta les persones amb coses que passen en temps real i, sobretot, com l’únic mitjà democràtic que queda, perquè tothom hi té accés”, reivindica Neira, que considera una “pèrdua de temps” competir amb les OTT amb les seves mateixes particularitats. “La televisió té unes estadístiques de penetració a les llars que altres medis només poden somniar”, insisteix l’experta, i un ingredient clau: el favor de la publicitat. “Altres mitjans, tot i que són molt prometedors, els anunciants no se’ls acaben de creure”, comenta.

Neira: “La televisió necessita reivindicar el paper que ha tingut sempre, la vocació de ser un medi que connecta les persones amb coses que passen en temps real i, sobretot, com l’únic mitjà democràtic que queda, perquè tothom hi té accés”

Des de PROA, Oliva remarca la importància de ser flexibles: “Si considerem la televisió com la caixa del menjador on un emissor ens envia què volem veure i no podem triar, això és un model que anirà desapareixent de mica en mica, perquè només es manté avui en dia per una població envellida. Si considerem la televisió com la caixa, però on puc interactuar i demanar allò que vull en cada moment, la televisió no morirà mai”. I és una línia que, defensa Neira, només es pot aconseguir a través d’una programació de qualitat: “Les televisions han de buscar punts per convertir-se en alguna cosa rellevant en la vida de la gent, i això probablement comença a Twitch, a xarxes socials i a serveis de vídeo sota demanda. Però entendre que la televisió serà la reina del mambo, si el contingut no connecta ni té flexibilitat en el consum, em sembla una utopia”.