La irrupció de la intel·ligència artificial no només obliga els estudiants a replantejar-se com aprenen. També obliga els professors a replantejar-se què i com avaluen.

Segons diversos estudis recents, més del 90% dels estudiants universitaris ja utilitzen eines d'intel·ligència artificial en el seu dia a dia acadèmic.

Durant anys, quan un estudiant no entenia un concepte, tenia poques opcions: consultar llibres a la biblioteca, esperar a la següent classe, anar a una tutoria o passar hores buscant vídeos i apunts a Internet.

Avui pot escriure: "Explica'm les equacions diferencials com si tingués dotze anys.", "Resol aquest exercici pas a pas, però sense donar-me directament la solució." o "Fes-me un test de vint preguntes per preparar l'examen."

La IA pot resumir cent pàgines d'apunts, generar esquemes, mapes conceptuals, preguntes tipus test o adaptar una explicació fins que l'alumne finalment l'entén. I aquí apareix una gran pregunta: si un estudiant utilitza la IA per entendre millor una assignatura, està fent trampes o està aprenent de forma més eficient?

"La pregunta ja no és si els estudiants utilitzen intel·ligència artificial, sinó si la universitat està preparada per avaluar en un món on la IA ja forma part de l'aprenentatge."

També hi ha un altre element sovint ignorat: la IA no només ajuda a aprendre, també estalvia temps.

Moltes de les tasques universitàries no requereixen creativitat ni capacitat crítica; consisteixen simplement a buscar informació, ordenar-la, resumir-la o corregir-ne la redacció.

Si un estudiant dedica dues hores a buscar informació i un altre utilitza IA i ho fa en vint minuts, què estem valorant exactament: la seva capacitat d'aprendre o el temps que ha invertit?

Per la mateixa regla de tres, la calculadora no va eliminar les matemàtiques, Internet no va eliminar les biblioteques i Wikipedia no va eliminar el coneixement. Per què assumim que la intel·ligència artificial eliminarà l'aprenentatge? Potser simplement està eliminant les parts més repetitives del procés.

Però, per què volem estalviar temps? No requereix, precisament, temps l'aprenentatge? Per què vivim amb tanta pressa?

"El problema no és que la IA estalviï temps; és què decidim fer amb el temps que ens retorna."

Potser el valor de la intel·ligència artificial no és permetre'ns acabar abans un treball, sinó decidir què fem amb el temps que recuperem. Per a molts joves, el temps s'ha convertit en el recurs més escàs i valuós: temps per estudiar, però també per estar amb la família, els amics, passejar, treballar o, simplement, desconnectar.

Potser la qüestió no és si la IA ens fa anar més de pressa, sinó si ens ajuda a dedicar més temps a allò que realment importa.

Però precisament perquè és útil apareix el gran dilema. És plagi utilitzar ChatGPT per corregir faltes? I per millorar l'estil d'un text? I per resumir un article científic? I per generar un primer esborrany?

La realitat és que no existeix una línia clara. A diferència del plagi tradicional, en què es copia directament el treball d'una altra persona, la IA genera contingut nou. El problema és determinar on acaba l'ajuda i on comença la substitució del pensament.

"Potser el repte no és detectar qui ha utilitzat IA, sinó dissenyar activitats que valorin allò que una màquina encara no pot substituir."

Moltes universitats han intentat respondre a aquesta pregunta recorrent als detectors d'intel·ligència artificial. El problema és que aquests sistemes han demostrat ser extraordinàriament poc fiables.

Alguns detectors han arribat a classificar documents històrics, redactats dècades o segles abans de l'existència de la IA, com si haguessin estat generats per una màquina. El cas més conegut és el de la Constitució dels Estats Units, que diversos detectors van arribar a identificar amb percentatges molt elevats de contingut suposadament generat per intel·ligència artificial.

Si ni tan sols podem saber amb certesa si un text ha estat escrit per una persona o per una màquina, té sentit basar l'avaluació acadèmica en aquesta mena d'eines?

Potser el problema no és tecnològic. Potser és un problema pedagògic.

Sovint es diu que la IA no és creativa, però la realitat és més complexa. La IA pot generar poemes, discursos, dibuixos o melodies sorprenents. Però ho fa combinant patrons apresos a partir de milions de dades. No té experiències, ni intuïció, ni emocions, ni criteri moral.

És a dir, la IA pot escriure un poema sobre la nostàlgia, però no ha trobat mai a faltar ningú.

Pot produir textos brillants, però continua sent l'ésser humà qui decideix què val la pena dir, quina idea defensar i quin significat donar-li.

Potser el futur no consisteix a substituir la creativitat humana, sinó a alliberar-la de les tasques més mecàniques.

Aquí apareix una qüestió encara més incòmoda. Si sabem que la immensa majoria d'estudiants utilitzen IA, té sentit continuar demanant exactament els mateixos treballs que fa cinc anys?

"La intel·ligència artificial pot explicar un concepte de deu maneres diferents, però continua sent la persona qui ha de decidir què pensar, què defensar i quin significat donar-hi."

Potser el problema no és que els estudiants utilitzin intel·ligència artificial. Potser el problema és que les universitats continuen plantejant activitats pensades per a un món on aquesta tecnologia no existia.

Potser ha arribat el moment de dissenyar activitats que valorin allò que la IA no pot substituir tan fàcilment: el raonament, el pensament crític, la resolució de problemes o la capacitat de defensar una idea davant d'altres.

Ara bé, defensar l'ús de la IA en treballs acadèmics no implica defensar-ne l'ús als exàmens. Si l'objectiu d'un examen és mesurar allò que sap un estudiant, utilitzar IA equivaldria a deixar que una altra persona respongués per ell.

La discussió no és substituir l'esforç, sinó aprofitar una eina capaç d'amplificar-lo.

Possiblement, el veritable risc no és que la intel·ligència artificial pensi per nosaltres. El risc és continuar utilitzant-la només per fer més de pressa allò que ja fèiem abans.

Si la IA pot convertir-se en un professor disponible vint-i-quatre hores al dia, capaç d'explicar un concepte de deu maneres diferents fins que l'entenguem, potser no estem davant d'una amenaça per a l'educació, sinó davant de la seva transformació més gran des de l'arribada d'Internet.

Al final, potser estem fent-nos la pregunta equivocada. La pregunta no és si els estudiants utilitzen IA; la realitat és que ja ho fan. La pregunta és si la universitat continuarà avaluant competències que una màquina pot reproduir o si començarà a valorar allò que continua sent profundament humà: el criteri, la creativitat, el pensament crític i la capacitat de prendre decisions.