D’ençà que va descobrir la filosofia de les tecnologies lliures a principis de segle, Rafa Laguna s’ha convertit en un dels divulgadors catalans més actius a internet dins del món del codi obert. Amb més de 20 anys d’experiència com a desenvolupador informàtic, abraçant des de la consultoria tècnica fins a la creació de videojocs, Laguna ha promogut el software lliure des de la seva posició com a professor en institucions com La Salle Gràcia, Tecnocampus o ENTI-UB, però també a les xarxes socials, amb un canal de Twitch que supera els 15.000 seguidors. Tot i que veu el futur amb pesimisme davant el bombardeig constant de novetats, el divulgador defensa que és totalment factible viure una vida digital plenament basada en programari lliure, un camí que creu que permetria “controlar internament la indústria” i potenciar l’economia local. Això sí: per aconseguir-ho, l’educació i un canvi de mentalitat són innegociables.

Quin va ser el seu primer contacte amb les tecnologies de codi obert?

Hi ha dos inicis: el de no tenir-ne ni idea i el d’adonar-me de tot. Entre el 96 i el 97, les revistes típiques de l’època, com PCmanía o PCworld, portaven CDs de demostracions, i un dia van dur una cosa que es diu Linux. El vaig provar per primera vegada i vaig pensar “això és gratis, està fet per uns hippies hackers, és alternatiu”. Vaig aprendre una mica com funcionava el sistema, però allà es va quedar. Més endavant, sent jove, quan tenia més tarrines de CDs que jocs originals, un dia vaig trobar un joc que es diu Thief, i el vaig copiar sense donar-li més importància. Quan el vaig jugar, vaig adonar-me que era el meu joc preferit, i vaig anar corrents a la botiga per comprar-lo, però justament la botiga havia tancat per la pirateria. Aleshores em vaig adonar que tot el que tenia era piratejat, i és llavors quan vaig començar a plantejar-me per què existia el software gratuït i vaig començar a investigar. Això em va endinsar dins del món del software lliure.

Què el va convèncer per apostar per aquesta filosofia?

L’any 2000 vaig anar a la Hack Meeting 2000, una trobada de hackers totalment underground que se celebrava en un edifici ocupat d’un banc. Allà, una persona que venia d’Itàlia va explicar en què consistia la filosofia del software lliure. Les seves paraules em van fer adonar què significava realment la cultura del copyleft, que no és contrària al copyright. Tu apliques els teus drets d’autor per dir a la resta de gent que vols que pugui estudiar el teu codi, el pugui adaptar, modificar, compartir… I l’única cosa que ha de fer és tornar a obrir el codi i compartir-ho amb els altres.

Sovint s’associa el programari lliure amb la gratuïtat, però no sempre és així. Per què cal diferenciar-los?

Una cosa gratis és igual de monopolística i enganyosa que una de pagament. No saps com està feta, el dia de demà poden canviar com funciona i no tens ni veu ni vot. La gratuïtat és una trampa. Lliure és que tu pots veure com està fet. Pots col·laborar amb el projecte. Pots compartir-lo en totes les seves circumstàncies. Tens la llibertat per utilitzar-lo pel que vulguis, no té restriccions ni per raça, ni per país, ni per religió. Les coses gratis, per l’altre costat, tenen una llicència que diu les condicions d’ús. Hi ha softwares gratuïts que, si ets de determinat país de l’est, no els pots utilitzar. També n’hi ha que, internament, tenen troians. Un exemple molt clarificador és el d’Audacity, un programa per editar àudio. El grup encarregat de portar-lo va ser comprat per una empresa, i continua sent 100% obert, però ara té un interès comercial. Per treure rendibilitat al producte, van inserir un software de telemetria que deia l’ús que feies del programa. Ells juraven que no agafava qui eres, què tenies a l’ordinador… Però als usuaris no ens agraden aquestes pràctiques, i tothom es va negar. De fet, van fer una bifurcació del projecte, demostrant que podien continuar sense ells. Al final, l’empresa va treure la telemetria i van fer enquestes, mailing… és un dels mètodes habituals en la comunitat per conèixer l’ús de les aplicacions. Amb un altre software no podries saber si fa servir telemetria perquè no tens accés al codi. Quan la gent diu gratis en comptes de lliure, promou la cultura del no pagar per res. I això és una roda perquè devalues el treball de la gent. Als països llatins, veiem els donatius com una almoina, però en altres països tenen molt clar que, si volen que un projecte continuï funcionant, han de donar diners, igual que te’ls donarien a tu per fer un treball. Dient que és open source, dius molt més que gratis: té moltes dimensions de justícia, riquesa cultural i riquesa tecnològica. I si no pots pagar, és gratis, ja pagaràs quan puguis.

"La gratuïtat és una trampa. No saps com està feta, el dia de demà poden canviar com funciona i no tens ni veu ni vot"

Com es coordinen les comunitats?

Una comunitat és un conjunt de gent que pot cobrar o fer-ho per amor a l’art, i també d’empreses. Els projectes de programari obert s’organitzen mitjançant uns serveis que s’anomenen repositoris, on està el codi penjat i hi ha llistes de correu, incidències, necessitats de què serà el pròxim que faran… Absolutament tot el que es fa i es farà està planificat, i té algú assignat. I si no el té, pots anar i demanar col·laborar, o fins i tot, fer-ho i enviar-ho pel teu compte. Allò ho revisaran i, si està bé, ho fusionaran amb el projecte. Moltes vegades, els requisits acaben esponsoritzats per empreses, que paguen diners perquè una cosa de la llista estigui ja disponible. Microsoft, Oracle, Amazon, Facebook, Apple… Hi ha petites coses que necessiten un software determinat i empreses molt grans paguen per donar-li prioritat. En algunes comunitats també es fan votacions per decidir què és més important per tothom per decidir quines tasques es fan primer.

Avui dia, es pot viure una vida digital plenament basada en tecnologies lliures?

Sí que es pot. Jo només utilitzo software lliure i open source que sigui multiplataforma i portat per una comunitat, excepte dues coses: Steam, que és una plataforma d’entreteniment, i no una eina; i Discord, que és un programa on es fan comunitats i s’utilitza molt per xerrar. Com que també utilitza protocols oberts, el faig servir. Però si fos molt estricte, podria no fer-los servir. El que passa és que hi ha moltes empreses com Microsoft que, tot i que amb una mà fan servir software lliure, per l’altra fan el de sempre: pacten amb empreses perquè els drivers o el hardware tinguin certa exclusivitat amb ells. Per exemple, l’ordinador que m’he comprat fa poc, en el moment d’obrir-lo per instal·lar Linux, em demanava Windows 10. T’ho dificulten sempre una miqueta. Es pot fer? No és fàcil, però també hi ha empreses que volen que sigui més difícil, i és amb el que s’ha d’intentar lluitar.

Com a societat, estem preparats per abraçar l’ús massiu del codi obert?

Cal molta educació en tots els àmbits. Podríem fer el pas totalment, de la mateixa manera que la gent fa el pas de Windows a Mac, però necessitem educació. Tenim més facilitat mental per passar de Windows a Mac que per passar a una cosa de hippies que “és molt de hackers”. I no és veritat: el meu pare té 84 anys i fa gairebé 20 anys que treballa amb Linux. I l’utilitza per a tot el que faria cada dia. Podríem fer el pas, però abans hem de fer molta formació, perquè les petites diferències de treball i de filosofia són importants. I sí que és cert que un dels problemes que té el software lliure és que a vegades és molt vetust i no és el més amigable possible, perquè l’ha fet gent per cobrir unes necessitats concretes, no per a tot el món. El software més privatiu intenta mirar que funcioni per a tothom, perquè tenen interessos comercials. Però també és una qüestió d’adaptació: la gent està tan acostumada a Mac o a Windows que, quan mira Linux, les mateixes coses els pot semblar estranyes, encara que siguin igualment usables.

"Tenim més facilitat mental per passar de Windows a Mac que per passar a una cosa de ‘hippies’ que ‘és molt de hackers’. I no és veritat: el meu pare té 84 anys i fa gairebé 20 anys que treballa amb Linux"

Quines són aquestes diferències?

Realment, hi ha molt poca diferència. En el passat obries línies de comandaments, però avui dia no cal gairebé per a res; potser el que falta és polir algunes interfícies. I també la comparativa: la gent està acostumada a una manera de treballar. Ara, a Mac, s’instal·la tot des d’un software, la botiga virtual. A Linux, des del 98 es fa així. Tenim software que, amb una comanda, selecciones el que vols i s’instal·la automàticament. Però clar, és un tema que cal que t’ensenyin com funciona.

Vostè és professor d’universitat i fa divulgació a través de Twitch, YouTube i altres xarxes. Són targets molt diferents?

Es nota moltíssim. A la universitat i, sobretot, als cicles formatius, molt pocs dels alumnes hi van per vocació, hi van perquè han de fer alguna cosa més. A Twitch ve la gent que em vol escoltar i es queden les 100-130 persones perquè els interessa el que explico. Sí que és veritat que a Twitch ho explico una mica diferent: faig més show, tinc les meves eines… Però a classe, tot i que en els últims cinc anys he intentat adoptar algunes de les eines que faig servir en directe, qui hi ha darrere moltes vegades no té interès. I per molt que tu facis… Sempre aconsegueixo captar l’interès d’algú, però cada any és pitjor. No sé per què, en els darrers anys, els estudiants tenen força poques ganes de fer res.

"A la universitat i, sobretot, als cicles formatius, molt pocs dels alumnes hi van per vocació. A Twitch ve la gent que em vol escoltar i es queden perquè els interessa el que explico"

La tecnologia és sovint percebuda com una matèria massa difícil per a no iniciats. Com es lluita contra aquest bloqueig?

Precisament els meus directes van d’això: no tinc ni idea del que estic fent. A mi m’agraden els reptes, i el que faig és demostrar cada dia que no passa res per provar coses noves. De fet, tinc un taller d’electrònica sense tenir-ne ni idea. Vaig aprenent amb el que llegeixo a internet i vaig consultant, provant… I, si es crema alguna cosa, és un condensador de 30 cèntims. Explico temes de seguretat, com has de fer servir el soldador… Per començar, ho has de fer amb una cosa molt, molt petita, i si tens algú que t’acompanya, millor. Molts dels meus directes es basen en això: ajudar gent en projectes molt petits i, si tenen algun problema, debatre’l al xat, al Discord… El millor és no tenir idees molt grans, o bé aprendre a dividir-les en parts molt petites i començar a fer-les a poc a poc.

En la darrera enquesta anual de Stack Overflow es diu que el mètode d’aprenentatge més habitual entre desenvolupadors informàtics són els vídeos, fòrums i blogs d’internet. Quina rellevància té el contingut generat per usuaris en la formació tecnològica?

Al final, vulguis que no, estàs dins del món del software lliure, estàs compartint idees. És molt estrany que algú que ha après de gent que ha compartit idees digui “no veig això del software lliure’” Doncs per no veure’l, ha estat tot el dia dins, i l’està utilitzant, vulgui o no. És totalment rellevant, avui dia, que aprenem dels altres. Quan dono classe ho faig perquè és la meva vocació, perquè vull compartir. Podria estar fent jocs o directes a Twitch, però m’agrada molt donar classe.

Les plataformes audiovisuals són un dels grans espais de formació, però la majoria d’elles són privades. Hi ha espai per una plataforma així basada en tecnologies obertes?

El problema és que aquestes infraestructures requereixen molts diners. Moltíssims. Un directe meu pot ocupar tranquil·lament 8 GB només emmagatzemar-lo. Imagina’t això a temps real. Últimament, a Twitch li agrada ser passiu-agressiu, i fa poc va dir “que sapigueu que un retransmissor de 100 espectadors ens costa 1.000 dòlars al mes’”, amb el que venien a dir que si cobres poc, que no t’estranyi. Per altra banda, això ens permet adonar-nos de quant costa una infraestructura com aquesta. És complicat. El que passa és que sí que hi ha petits moviments i eines que et permeten fer coses més descentralitzades. Pots muntar un servidor propi, que es posi en contacte amb els altres i tingui una visibilitat més global, que és el que es coneix com sindicar. Organitzes el teu propi o bé t’allotjes en un servidor d’altres persones, i compartiu les despeses entre tots, juntament amb les donacions. El que passa és que amb el costum del tot gratis, si a més has de pagar per una cosa que és una mica més incòmode, acabem tots a YouTube.

Amb la polèmica dels darrers mesos de Twitter es va popularitzar força Mastodon com una alternativa descentralitzada, però feia anys que existia. Per què les plataformes de codi obert no tenen tanta popularitat?

Els falten diverses coses. La primera és equiparar-se a escala de funcionalitat. Mastodon és una xarxa en què pots posar missatges, seguir a gent… molt similar a Twitter. L’única diferència és que també és molt similar al mail. I què vol dir? Que hi ha servidors, com els de mail, i tu envies missatges al servidor, i altres servidors es poden posar de contacte entre si per veure també els dels altres. La filosofia és una miqueta diferent i difícil d’entendre, però un cop ets dins, t’és igual. El que passa és que la barrera d’entrada ja és una, encara que sigui molt baixa, i la gent, quan està acostumada a alguna cosa, és molt difícil fer-la canviar, per molt intel·ligent que sigui. Una cosa bona que té Mastodon és que si tu ets a un servidor i desapareix, perquè no té diners o pel que sigui, la resta de la xarxa continua. Sí, tu estaràs putejat, però quan cau Twitter, tothom està putejat. Cal que la gent entengui que moltes barreres són petits costums, i també falta massa crítica. És un peix que es mou la cua. Tota la vida ha estat així: “No vaig a Linux perquè no hi ha jocs”, però és que si no hi ha gent, les empreses no creen jocs. Ha de començar a haver-hi un canvi cultural i hem de començar a entendre que no podem dependre d’una única empresa. Per què tothom té un correu diferent i tothom es pot comunicar, siguis de l’arrova que siguis? Perquè és un estàndard, un protocol que utilitzem tots. Aquesta mateixa llibertat és la que hem d’aplicar a la resta de situacions.

"La gràcia de la cultura lliure és que és aplicable a tot. La diferència és el nivell de dificultat a l’hora d’aplicar-ho"

Quina és la situació en el món de la telefonia mòbil?

La gràcia de la cultura lliure és que és aplicable a tot. La diferència és el nivell de dificultat a l’hora d’aplicar-ho. Un software el pots fer en una tarda, no necessites ni tan sols un ordinador, amb paper i llapis pots dissenyar un programari que funcioni en una tarda. Amb el hardware és més complex, necessites una fàbrica. Jo a casa tinc un laboratori, i faig coses, però són coses petites. Podrien ser més grans si tingués temps i coneixements, però tot això necessita una escala de fabricació i una inversió econòmica molt gran. Tot i això, hi ha empreses que fan hardware lliure. Librem té com a objectiu fer mòbils lliures, amb hardware lliure i pagant el que es mereix la gent que treballa. També existeix una cmpanyia que ha creat uns microprocessadors lliures que es diuen RISC. Fins ara estaven més pensats per catxarrets, més propers a un Arduino que per executar software. Però en els últims dos anys la comunitat i les empreses s’han bolcat en aquesta arquitectura i l’han fet créixer. De fet, estan començant a sortir dispositius que poden executar un sistema operatiu, i comencen a haver-hi avanços molt grans. Així que sí: necessitaràs una fàbrica per produir tot això, però el disseny és un esforç comunitari. Si tinguessis els diners o la infraestructura, podries fabricar aquests xips sense dependre d’un únic proveïdor.

Pot la impressió 3D, a través de projectes comunitaris com els Fab Labs, encarregar-se de la producció d’aquest hardware?

Es poden imprimir circuits amb tècniques d’impressores 3D, i es poden fer coses de la mateixa filosofia, però els microprocessadors treballen amb nanòmetres i, ara per ara, domèsticament, és completament inviable. Podríem fer microcontroladors que portin maquinari d’alguna manera o, fins i tot, comprar aquests microprocessadors lliures a l’empresa que ens doni la gana, perquè qualsevol podria fabricar-los. Però continuarem depenent sempre de processos industrials per fer-ho a una escala econòmicament viable i, sobretot, eficient. Està molt bé que puguis imprimir a casa invents teus, però no és sostenible, perquè gastes moltíssima electricitat.

Quin paper ha de jugar l’administració en la divulgació i l’expansió del programari lliure?

El principi dels anys 2000 va ser molt maco pel software lliure a Espanya. Espanya va ser una potència mundial en Linux. A Extremadura es van adonar que, tot i que volien promoure una economia de quilòmetre zero, els sistemes operatius i l’ofimàtica se’n va tota als Estats Units, a empreses que no paguen impostos aquí. Per crear un comerç intern van crear una distribució de Linux anomenada LinEx. El van implementar i anava increïble. Van fer coses molt bé, i algunes molt malament. I el que van fer molt bé va ser l’educació: van fer llibres, classes als col·legis, als professors… I durant uns anys va tenir molta potència, però va canviar el govern i es va tornar a Microsoft. Però això va afectar a tota Espanya, i a Catalunya van sorgir CÀTix i Linkat, dues distribucions totalment traduïdes al català que la Generalitat movia bastant, i que avui dia es continuen mantenint. La cosa més increïble és que Alemanya va imitar Extremadura, i va agafar la seva distribució per excel·lència i la va implementar, i avui dia, molts dels ordinadors del govern alemany continuen amb distribucions Linux. Extremadura va contribuir a Linux; Catalunya, també; Alemanya sencera, també… I si tots contribuïm, tots ens beneficiem, i es crea un canvi cultural molt gran. A més, ens permet controlar internament la indústria. Els governs poden encarregar els canvis o millores a empreses locals, en comptes de fer-ho a una empresa externa que és una caixa negra. I si s’inverteixen molt bé els diners, podem avançar molt més ràpidament que qualsevol sistema privatiu. És possible, es va demostrar que sí, però interessos externs van decidir que millor que no.

"El 'software' lliure ens permet controlar internament la indústria. Els governs poden encarregar els canvis o millores a empreses locals, en comptes de fer-ho a una empresa externa que és una caixa negra"

És optimista amb el futur del software lliure?

Cada dia la gent té menys ganes d’aprendre coses noves, perquè els estan acostumant a tenir poques ganes. Els estan acostumant a escala empresarial: et venen que el seu producte és el millor. El que volen és tenir la comunitat que tenen, sense pensar si hi ha alternatives millor. La gent està cada vegada més cansada per culpa del bombardeig continu de novetats: fa quatre anys era el metavers, fa tres anys eren les criptomonedes, fa dos anys els NFT, ara la intel·ligència artificial… La gent està cansada, i cada vegada sent que li és més igual tot. I això també va en detriment dels teus drets i del teu coneixement, i et converteix en més manipulable. Em provoca molta llàstima. La cosa podria anar millor, però és molt complicat amb empreses tramposes. Microsoft aplica des dels anys 90 la filosofia de ‘Embrace, extent, extinguish’ [adoptar, estendre i extingir]: agafen software d’altres empreses, l’incorporen i després el fan desaparèixer. I la gent es deixa portar. Aquest any ha estat la primera vegada en la vida que un alumne ha vingut i m’ha dit ‘és que des de ben petit, tinc la sensació que les coses van massa ràpid’. La gent no té temps d’assimilar res, com per preocupar-se si el programari que utilitzen és lliure o no. Soc optimista per la part que em toca, però a nivell social… Si no hi ha un canvi i la gent no comença a escoltar i lluitar una mica pel que fa servir en el dia a dia, la cosa va malament. I no només pel software lliure, sinó per moltes altres coses.