Aquest 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona, la campanya de l’ONU posa el focus en un fenomen que creix silenciosament: la violència digital contra dones i nenes. Lluny de ser un problema nou, és la traducció digital d’esquemes de control i dominació que el patriarcat ja exercia fora de la pantalla. El que avui preocupa especialment és fins a quin punt estan tan presents i integrades en l’experiència quotidiana de les joves que encara costa identificar-les com a violències.

En les converses amb adolescents i professionals, apareix un patró inquietant: allò que des d’una mirada externa pot semblar una agressió clara —accés no consentit al mòbil, pressions sexuals, enviament de contingut explícit, vigilància constant o insults reiterats— per a moltes joves és “una molèstia més” del seu dia a dia digital. Reben aquest tipus d’impactes tan sovint que acaben assumint-los com a part inevitable. Tal com recull l’estudi La violència digital contra les dones i el seu impacte entre la població jove de la Fundació Ferrer i Guàrdia, una professional explicava que moltes joves perceben que “en el moment que ens exposem a les xarxes, les dones assumim que rebrem violència”.

Les dades ho corroboren: una de cada tres adolescents ha patit violència digital en la parella; el 90% de les difusions d’imatges íntimes no consentides afecten dones; i la majoria de joves han rebut insults, pressions estètiques o humiliacions públiques. La tecnologia no només accelera aquestes pràctiques: les fa persistents, invisibles i socials alhora.

"Una de cada tres adolescents ha patit violència digital en la parella i el 90% de les difusions d’imatges íntimes no consentides afecten dones"

Quan analitzem els territoris rurals, apareixen particularitats que amplifiquen l’impacte: manca d’anonimat, pocs recursos propers, por de denunciar perquè “tothom es coneix” i un risc més alt de quedar desprotegides. Però també hi trobem comunitats fortes, associacions feministes i xarxes juvenils que actuen com a primer refugi. De fet, el recurs més immediat per a la majoria de joves no són les institucions, sinó les amigues: són elles qui valoren la gravetat i orienten els primers passos.

No és responsabilitat de les joves protegir-se: és la societat qui ha de garantir espais segurs. L’experiència digital de les adolescents mostra que sense intervenció externa, el risc es normalitza. Les polítiques públiques no poden limitar-se a delegar la prevenció en les joves ni en el seu entorn més immediat. Cal que garanteixin recursos visibles, formació adaptada, professionals especialitzades i espais segurs accessibles més enllà de les grans ciutats. I, sobretot, cal escoltar-les: les joves saben què necessiten i ho expressen amb claredat, reclamant intervencions properes, coherents amb la seva experiència i pensades amb elles, no per elles.

"Les joves saben què necessiten i ho expressen amb claredat, reclamant intervencions properes, coherents amb la seva experiència i pensades amb elles, no per elles"

En un moment en què la violència digital es percep com a “normal”, el primer pas és evidenciar aquesta naturalització. Només així l’entorn digital podrà ser un espai de llibertat, i no una extensió més de les desigualtats que el 25N ens recorda que cal combatre.