Fa poc es va estrenar a la plataforma 3Cat la sèrie documental Llum, foc, destrucció!  sobre els orígens de la sèrie Bola de Drac a Catalunya, aquell 15 de febrer del 1990, i a partir d’aquí, com les portes de l’anime i el manga s’obriren de bat a bat. Molt recomanable per aquells que, ehem… ja “tenim una edat”. Tot i que al documental es fa menció d’altres antigues sèries d’animació japonesa retransmeses per televisió com un pas previ necessari per assolir aquest fenomen, m’agradaria reivindicar també el paper del videojoc com un altre dels pilars bàsics. Com el propi expert Jordi Sánchez Navarro diu al documental, al primer saló del manga, celebrat l’any 1995, se li va haver d’afegir “i del videojoc” al nom, perquè no quedava clar que per si mateix la cosa tingués prou entitat.

Ara bé, sobre el rol del videojoc respecte a l’arribada de la cultura i aquest tipus d’estètiques del Japó, jo crec que la gràcia és reflexionar sobre el fenomen abans de l’“any 0 Bola de Drac” (0 BdD), i no després. Com una part més d’aquesta sopa primitiva prèvia que va contribuir a encaixar un seguit de peces a l’imaginari popular quan va arribar el catalitzador adient.

Estem a punt d’encetar la dècada del 1990 i els videojocs fa anys que paren pels nostres voltants. Un bon feix d’origen japonès. Però tot i aquest fet, només els jocs de les companyies més importants (e.g. Nintendo, Konami) travessen les fronteres, i sempre segmentant els mercats japonès i occidental a l’hora de presentar el producte. Tan sols cal comparar les portades del primer Zelda (Nintendo, 1986) versió occidental amb la versió japonesa. Una adaptació a videojoc de l’arxifamós manga El Puny de l’Estel del Nord (Hokuto no Ken; Sega, 1986) es convertia en Black Belt. O per fer encara més ràbia, les portades dels Dragon Quest (Enix, 1986), que al Japó estaven fetes per l’Akira Toriyama precisament, es convertien a occident en Dragon Warrior. En fi! Com en el documental, exportar la seva estètica els semblava un sense sentit.

"Tot el que es fabricava al Japó funcionava perfectament en un maquinari comercialitzat a Europa, cosa que no succeïa amb la gran majoria dels altres sistemes del moment"

Tot i aquest fet, l’estètica original japonesa no va passar desapercebuda en aquests anys clau, on es comença la transició dels sistemes de 8 bits a 16 bits. Aquí tindríem diferents vies d’estudi (consoles, màquines recreatives), però ja sabeu que jo tinc una debilitat, els sistemes MSX, amb un paper destacat a Espanya. Aquests ordinadors personals dissenyats al Japó tenien una característica molt significativa: el fet de ser un estàndard obert que no segmentava geogràficament. Tot el que es fabricava al Japó funcionava perfectament en un maquinari comercialitzat a Europa, cosa que no succeïa amb la gran majoria dels altres sistemes del moment.

I és en aquest context que arriba una data clau, el juny de 1988 (any -1,5 BdD). Novament de manera semblant al documental, algú s’adona que això dels “jocs japonesos” conservant la seva estètica, i no readaptats pels occidentals, pot tenir ganxo. La companyia Serma comença a importar jocs directament des del Japó. Sovint amb parts sense traduir! I les portades dels jocs, de cop i volta, comencen a canviar: Mugen Senshi Valis (Telenet Japan, 1986), Mirai the Future (Xain, 1987), Golvellius (Compile, 1987), i altres que vindrien després. Jocs de tota mena, directament des del Japó i reivindicant plenament la seva estètica i el seu origen com un factor rellevant, comencen a arribar aquí. Ara poseu-vos en el lloc d’un nen dels anys 80 que veu aquest anunci per la televisió, i calculeu el nombre de mil·lisegons que trigaria a sortir per la porta a comprar el joc. Entendre el que hi diuen, tant és. Sí que cal dir que aquesta és l’anunci per la versió de la consola de Nintendo (Famicom, ファミリーコンピュータ, al Japó).

Una altra cosa era la qualitat dels jocs, amb la tecnologia que donava de si l’època. Allò de jutjar un llibre per la seva portada. Però ara sí que aquesta estètica estava aquí, i moltes peces van començar a encaixar al cap de molts. Curiosament, tot el que vindria després en el subapartat dels videojocs és una rèplica del fenomen de Bola de Drac explicat al documental. En un moment quan no existeix internet a les cases, ni una via d’accés fàcil als productes japonesos, ni cap facilitat per aprendre el llenguatge, arriben els fanzins i les revistes com única via d’informació, les fotocopies, les traduccions “casolanes”, les trobades entre aficionats... i el Mercat de Sant Antoni com a nucli central de la infracció sistemàtica de drets d’autor (incloent-hi batudes de la policia). I la demonització del mitjà, per variar. Però sobretot, el Japó a l’imaginari popular d’una generació.

"Igual que els amics ens havíem reunit uns anys abans per veure la sèrie com acte de comunió religiosa, ara ens reuníem per estomacar-nos els uns als altres en un torneig d’arts marcials com cal"

Llavors, poc després, arribem a l’any 0 BdD i, com se sol dir, la resta és història. Però, el manga i l’anime sempre vindrien agafats de la mà dels videojocs, un complementant l’altre. Tornat al punt de partida d’aquest text, i ja en plena època dels 16 bits, l’any 1992 arribaria la consola Súper-Nintendo a Europa. I poc després, però només a Espanya i França, molt significatiu, els jocs “Dragon Ball Z: Super Butōden” 1 i 2 (超武闘伝; Bandai, 1993). Igual que els amics ens havíem reunit uns anys abans per veure la sèrie com acte de comunió religiosa, ara ens reuníem per estomacar-nos els uns als altres en un torneig d’arts marcials com cal. I cada cop que la pantalla partida se centrava en el teu personatge per preparar un “Kame Hame Ha” (o un “Final Flash”, vinga), et pujava la pressió sanguínia, i et senties com si ho fessis en persona allà al menjador.

Han passat ja molts anys, però el millor de tot és adonar-se que un dels somnis de llavors ja s’ha fet realitat, gràcies a l’evolució gràfica i tècnica dels videojocs. “T’imagines com seria jugar a un videojoc amb la qualitat d’una sèrie d’animació?”. Ja no cal imaginar-ho, ara és possible. De Bola de Drac, i molts més.