Suposo que un dels tipus d’història que ens crida més l’atenció és la del petit creador independent que, en el context d’una indústria amb peixos grans que mouen pressupostos milionaris, és capaç de fer el seu somni realitat. Crear un producte fidel a la seva visió artística, a partir de pocs recursos i, així i tot, assolir un gran reconeixement del públic. I perquè no, un bon grapat de vendes. Aquesta idea que tenim de “l’obra d’autor”, unit una mica al concepte que els anglesos diuen l’”underdog“. En el camp dels videojocs n’hi ha uns quants exemples, des d’Undertale (Toby Fox, 2015) fins a Stardew Valley (Eric Barone, 2016), per dir-ne només dos de significatius.

Un dels darrers dins d’aquesta nissaga d’autors en solitari que han fet el salt a la fama, és, sense cap dubte, LocalThunk, pseudònim del creador anònim canadenc del videojoc Balatro (2024). Un salt no només referendat per la seva recepció positiva per part dels jugadors, sinó que també pel nombre de vendes, amb més de 5 milions de còpies a inicis de 2025, o amb premis, com el de joc de l’any al 25é Game Developers Choice Awards. La simplicitat del concepte és la recepta de l’èxit: un joc de solitari usant cartes del pòquer, però amb esteroides. I aquests esteroides són les interaccions que tenen dins el joc els comodins (“jokers”). Si he de ser sincer, doncs sí, molt divertit.

Els detalls del joc i el perquè de tot plegat s’han explicat en millor detall en altres llocs. Per la part que a mi m’interessa, el que més m’ha cridat més l’atenció és la polèmica sorgida al cap de poc temps de guanyar aquesta rellevància. Un bon dia, i per la seva sorpresa, el creador es va trobar que la qualificació per edats PEGI havia canviat a majors de 18 anys, amb totes les seves conseqüències (prohibició en alguns països, limitacions a l’accés a vídeos de gent jugant-hi, etc.). Aquest és un cas interessant, ja que, tot i que està molt clara la meva posició davant certes pràctiques dins la indústria en l’abús de símils amb els jocs d’apostes, em sembla certament un cas en què els arbres no et deixen veure el bosc, o es vol ser més papista que el Papa. Cal regular i, sobretot, informar, però alerta amb l’excés de zel.

"Em sembla certament un cas en què els arbres no et deixen veure el bosc, o es vol ser més papista que el Papa. Cal regular i, sobretot, informar, però alerta amb l’excés de zel"

A parer meu, hi ha 4 dimensions on es pot estudiar la situació per establir si calia una qualificació tan exigent. Les dues primeres són les més senzilles: la iconografia i les mecàniques de joc. A priori, ambdues cauen pel seu propi pes, si s’avaluen de manera combinada, ja que és evident que es tracta d’una baralla francesa sobre la qual s’apliquen regles de combinacions d'acord amb les jugades tradicionals del pòquer (doble parella, escala, etc.). Però no és el joc del pòquer estrictament, ja que també incorpora elements que no tenen res a veure, i són els que li donen la gràcia. Aplicar una qualificació per edats tan restrictiva per aquests dos factors em sembla força onerós, ja que si vaig a Internet i cerco llistes a Internet sobre “jocs de cartes per jugar amb nens”, trobo jocs com el Burro, o el Mentider (i més…), basats tant en la baralla tradicional francesa com l’espanyola. Alhora, mecàniques de combinacions d’aquesta mena també es poden trobar en altres jocs, com pot ser el Yatzhee (recomanat a partir de 6 anys). De fet, si no recordo malament, fins i tot el famós kit de supervivència a Finlàndia diu d’incloure un joc de cartes, com a part de l’estratègia de resiliència psicològica. Si hi ha cartes, aparteu les criatures! Bé, cadascú pot tenir la seva opinió sobre quan greu són aquests dos elements, és clar.

Però les dues dimensions anteriors per mi són els arbres que no deixen veure el bosc. Ja des de l’informe inicial dels Països Baixos l’any 2018 fins a un repàs per l’extensa literatura científica sobre les pràctiques basades en jocs d’atzar o apostes als videojocs, s’identifica que el quid de la qüestió són els sistemes de pressió psicològica per incentivar un ús problemàtic del joc, o en el pitjor cas, les despeses. Aquestes són les dues dimensions clau, i les que, entre d’altres, per mi haurien d’enviar un joc a PEGI 18 directament. O sigui, si es tracta d’un joc d’apostes, sigui de manera literal, o simulant d’alguna manera el seu comportament (simulated gambling). Però aquí ens trobem amb un joc de solitari, sense component en línia, presentat com un producte complet sense compres dins l’aplicació, i on en realitat no hi ha cap mena d’aposta, simulada o no. Si bé s’utilitza la paraula “aposta”, aprofitant de nou l’imaginari del pòquer, en realitat és sinònim del nivell de dificultat, no una equació compromís-recompensa, que és el punt problemàtic. De fet, ni tan sols inclou elements artificials d’atzar, més enllà dels que són orgànics d’un joc de cartes per crear incertesa donada una estratègia de joc, sigui a l’UNO o al Piou-Piou.

“Els sistemes de pressió psicològica per incentivar un ús problemàtic del joc o les despeses són dues dimensions claus que haurien d’enviar un joc a PEGI 18 directament”

El cas és que la controvèrsia va acabar amb un “ni per tu, ni per mi”, i una limitació a partir dels 12 anys, incloent-hi un descriptor a part de “El joc presenta temes i elements utilitzats en els jocs d'atzar tradicionals”, que és exactament el cas i considero adient. I tot i que PEGI 18 penso que va ser un gra massa, tampoc crec que ningú vulgui morir al turó del fet que sigui necessari que un nen de 5 anys pugui jugar-hi. En qualsevol cas no deixa de ser estrambòtic que, mentrestant, alguns jocs anomenats explícitament a la literatura científica sobre l’impacte dels mecanismes d’apostes, reals o simulades, als videojocs (a l’apartat de referències deixo dos exemples, només per començar) segueixen tan panxos amb qualificació PEGI 3. I com les coses sempre són complicades, què fem amb un Super Mario que té com a extra un casino, ara sí, amb apostes simulades?

Al final Balatro “va de pòquer”, a la seva manera, ni tan sols pura, però podria haver funcionat igual amb qualsevol altra metàfora. Això no impedeix que, de totes les opcions possibles, l’autor va triar el pòquer. Però cal una reflexió una mica profunda abans de disparar a la babalà, i certa coherència, o el missatge acabarà perdent tota credibilitat, que no és el que volem. O per ser pràctics, potser simplement tenim al davant una bona oportunitat de recerca. De fet, hi ha metodologies més acurades que les quatre pinzellades que he donat aquí. Però ja avanço que, si les apliquem, segurament el resultat no serà gaire diferent.

Referències:

Li, W., Mills, D., & Nower, L. (2019). The relationship of loot box purchases to problem video gaming and problem gambling. Addictive behaviors, 97, 27-34.

Wieczorek, Ł., Bujalski, M., & Dąbrowska, K. (2024). ‘I Can Tell You It’s a Bit of a Gamble’: A Qualitative Analysis of How People Who Engage in Gaming and Gambling Understand a Link Between These Two Behaviours. Journal of Gambling Studies, 40(2), 859-871.