Ara ja fa un temps vaig reivindicar la importància del fet que els professionals de la indústria del videojoc disposin de l’oportunitat de col·laborar com a professorat en els programes acadèmics, tot i les dificultats que això comporta. Especialment, em centrava en els casos on no se cerca un canvi de carrera professional, sinó que es compaginen les dues activitats. Llavors, deixava “per un altre dia” explicar quines solen ser les característiques i motivacions d’aquest perfil, que viu entre els dos mons. Tot pegat era al març dels 2024. Però com se sol dir, val més tard que mai.

L’origen és un petit estudi que es va dur a terme a propòsit del “1er Simposi sobre Investigació a la Indústria Indie del Videojoc”, celebrat a Terrassa a finals del 2023 (sí, encara ens n'anem més enrere). Aquest se centrava en els desenvolupadors independents (o “indie”), especialment els pertanyents a petits estudis, sota les hipòtesis, potser una mica agosarades o tòpiques, del fet que poden disposar d’una major flexibilitat en comparació amb un gran estudi, però alhora, també motivats per aspectes purament econòmics, mentre el seu futur producte encara està en desenvolupament. Al final, la millor manera de saber les coses és preguntar-les, i si bé aquest estudi no es podria considerar decisiu en cap mesura, dona algunes indicacions interessants al respecte.

Així doncs, i ja anant directes al gra, per què aquests perfils opten per ser professors concretament com a activitat paral·lela, en lloc de perseguir algun altre tipus de projecte creatiu, molt més semblant a la seva feina principal? Sobre el paper, la literatura científica identifica clarament els aspectes habituals lligats a la vocació, la percepció de contribució a la societat i la capacitat d’autonomia. Ara bé, en els escenaris on es compagina activitat professional i docència, però on l’objectiu no és perseguir una carrera acadèmica en si mateixa, sembla que no acaba d’encaixar. Segons el que es va observar, la tasca de professor poques vegades es va iniciar purament per vocació (hi ha excepcions, és clar) i va néixer principalment com una oportunitat que es va presentar, sense haver-la anat a buscar expressament. De vegades, a través del boca-orella de companys que ja fan docència. També, confirmant una de les hipòtesis inicials, és molt rellevant el mitjà d'ingressos addicional. Finalment, i per molt que em pesi, es va veure que el fet de ser professor gairebé mai es percep com un símbol d’estatus en el seu context, i per tant la motivació no sol anar per aquí. Per tant, és llavors una qüestió merament materialista? Que això no té res de dolent, sigui dit, perquè ningú treballa gratis.

"La tasca de professor poques vegades es va iniciar purament per vocació (hi ha excepcions, és clar) i va néixer principalment com una oportunitat que es va presentar, sense haver-la anat a buscar expressament"

En termes generals, s’identifiquen quatre perfils principals, mai completament disjunts. Els dos perfils en minoria són precisament els vocacionals, i que gaudeixen intrínsecament de ser professor. Per un tipus de perfil, s’admet que aquesta tasca implica un gran esforç personal, però val la pena per la satisfacció personal que comporta. Per l’altre, ni tan sols significa un esforç! Segurament, el segon és una evolució del primer, un cop ja han guanyat en expertesa. Ara bé, els perfils principals són uns altres, encapçalats pels que valoren el seu impacte en la comunitat o com via de connexió social, tot i tenir una actitud més neutral a la tasca en si mateixa. El sou no és el factor clau, però tampoc irrellevant, evidentment. Amb cert encavalcament amb aquest, el darrer perfil sí que posa molt més èmfasi en el benefici econòmic, i simplement ho considera una feina més per complementar el seu salari. En alguns casos, fins i tot expressant que és per autèntica necessitat. La qual cosa no vol dir que faci aquesta feina a contracor o no els agradi. Però si sorgís l’oportunitat de fer una feina paral·lela més propera al seu perfil professional, abandonaria la docència sense dubtar-ho.

Potser la part interessant no és tant el motiu pel qual es va decidir començar la tasca docent, com l’evolució de la percepció sobre els seus beneficis, més enllà dels purament econòmics. Fins i tot en els casos on ser professor només es considera una activitat més, iniciada sense cap expectativa concreta, s’acaba percebent com una bona oportunitat de desenvolupament personal, especialment en les habilitats socials i interpersonals, que reconeixen com a essencials en la seva professió. Aquest desenvolupament els permet una millor integració en equips de treball diversos, independentment del seu rol. Però especialment, s’adonen que tractar amb estudiants els aporta nova perspectiva sobre com abordar la bretxa generacional en les relacions sènior-júnior a l’empresa.

"L'esforç s’acaba considerant que ha valgut la pena quan veuen que les seves accions tenen un impacte en els estudiants i les seves reaccions"

Em deixo pel final la millor, encara que potser sonarà una mica carrincló. Independentment del punt de partida, l'esforç s’acaba considerant que ha valgut la pena quan veuen que les seves accions tenen un impacte en els estudiants i les seves reaccions. Com he dit, ningú treballa gratis, però sí que hi ha altres factors rellevants.

És possible que aquests resultats s’apliquin a altres camps on professionals d’una indústria compaginen la seva tasca amb la docència. Però estrictament, aquest estudi en concret només va ser a l’ecosistema dels videojocs. I conèixer les motivacions d’aquests professionals és molt important, si és que els volem atreure des de l’acadèmia. Però, i tornant a l’article original, també cal que la indústria posi el seu granet de sorra.