Quan s'apropa la nit de difunts, la castanyada o Halloween, com més us agradi, és tradició tenir ja preparada una bona història de por. Llavors, sempre m'agrada acudir a la companyia japonesa de videojocs Konami, creadora de jocs com Castlevania, on has de derrotar a Dràcula al seu castell encantat, o Silent Hill, on lluites contra els teus fantasmes personals en una vil·la envoltada en la boira. Em refereixo a fer una bona partida com cal? Podria ser, però per mi l'autèntica història de por és la de la mateixa companyia i de com els seus fans vàrem topar amb la freda realitat de com funciona el món.

Són els anys 80 i els ordinadors de 8 bits imperen a Europa. Espanya i Holanda són llocs una mica especials, ja que guanyen rellevància els ordinadors d'un estàndard japonès, l'MSX; també passa al Brasil, no som els únics. I una companyia fa jocs per aquest sistema que simplement ultrapassen amb escreix tot el que existeix en qualsevol sistema de 8 bits existent en aquell moment: en el color, la música, i fabricats en cartutx (res de cintes de casset, càrrega instantània!). Es diu Konami. Entre els meus favorits, un joc anomenat Metal Gear (1987) d'un tal Hideo Kojima, pels ordinadors MSX-2. També Konami és allà ben present a les sales recreatives i a les consoles de Nintendo, creant franquícies que duraran dècades (Contra, Gradius/Nemesis, etc.).

“Konami tenia una franquícia de gimnasos i Nintendo va intentar expandir el negoci venent fideus”

Un viatge al Japó durant els anys 90. Al carrer hi ha un gran un edifici on posa Gimnàs Konami. Quina gràcia! Potser és casualitat i és un nom comú. Però en aquest cas, resulta que realment una empresa de videojocs té una franquícia de gimnasos. Això tampoc és estrany dels conglomerats japonesos, que diversifiquen els negocis – Nintendo fa uns anys va intentar expandir el negoci venent fideus - o fins i tot amb hotels amb habitacions per hores (no sé si m'explico...). Guaita tu.

Dels 90 anem avançant cap al nou mil·lenni. Konami segueix allà, ara especialment de la mà de les consoles Playstation, les grans guanyadores de la seva generació. Sèries de videojocs antigues reneixen (Castlevania: Symphony of the Night, Metal Gear: Solid) o n'apareixen de noves (Silent Hill). Totes es converteixen en clàssics instantanis que inspiraran a les noves generacions de creadors.

Però un bon dia passa una cosa inesperada. Contradictòriament, la secció de videojocs ja no és la que mou més diners, amb relació a d'altres (que no vol dir que vagi malament). Konami, com a gran conglomerat, es guanya millor la vida amb els seus gimnasos. O espera, també amb la seva secció de pachinkos, la versió japonesa de les màquines escurabutxaques. El negoci és el negoci, i té sentit maximitzar les seccions que guanyen més en detriment de la resta, és lògic. Progressivament, tots els seus personatges de videojocs passen a ser només l'embolcall d'aquests jocs d'apostes dins sales plenes de gent sota un soroll eixordador de boletes de metall caient per un laberint (tot un panorama entrar-hi). Els grans autors van sortint rebotats a poc a poc, com el mateix Kojima o Koji Igarashi (dels Castlevania).

"Els seus personatges de videojocs van passar a ser només l'embolcall dels jocs d'apostes dins sales plenes de gent sota un soroll eixordador de boletes de metall caient per un laberint"

El 2021 Konami anuncia que dissol les seves divisions de producció de videojocs per centrar-se en d'altres. Només deixa l'associada a simular el model de màquines recreatives amb el mòbil. Literalment, pagues per cada partida que vols fer. L'insert coin de tota la vida. A menys que t'agradin els pachinko o les reedicions de jocs antics, per als fans dels seus personatges, és un adeu per sempre? O només cal veure l'esforç que han dedicat a la darrera iteració de jocs de futbol (eFootball), que en una sola setmana ha batut el rècord de joc pitjor valorat a la plataforma Steam. Això també ha fet por. Si un dia Nintendo guanya més diners amb el seu parc d'atraccions, podria considerar deixar de banda els seus jocs? Fa 100 anys bé que només fabricava cartes i els videojocs van començar com una aventura per diversificar el seu model de negoci (o sigui, com els fideus).

Però les històries de por no sempre acaben del tot malament. La llum retorna amb els nous projectes dels antics creadors de Konami. Així neixen jocs com Bloodstained, gràcies al crowdfunding dels fans, o Death Stranding. El primer, tot un recull ple d'indirectes passives agressives cap a Konami. I és que, citant a Jurassic Parc, la vida sempre troba un camí. I si no, sempre ens quedarà la sèrie de Netflix de Castlevania (renovada una nova temporada).

I deixarem per un altre dia la història d'Activision/Blizzard, perquè una cosa és una petita història de por, i una altra, tenir els malsons i flaixbacks garantits durant mesos.