Aquest passat dia 6 de juliol va visitar Barcelona en Jeff Minter, un dels pioners de l’escena dels videojocs al Regne Unit just en el naixement de la indústria, quan la memòria dels ordinadors es mesurava en kilobytes. O com li agrada remarcar a ell: “Vaig néixer sis dies abans de la publicació del primer videojoc (SpaceWar!), i per tant soc més vell que ells”.

Fundador de la companyia Llamasoft, es podria considerar l’essència del desenvolupador indie incansable, amb treballs molt experimentals, plens de camells, llames o altres animalons, i música psicodèlica. La seva carrera abasta pràcticament tota la història de la indústria del videojoc. Des del dia que, per casualitat, va treure el cap per una classe i es va trobar amb un ordinador Commodore PET, fet que li va permetre descobrir que amb això es podien fer videojocs, resultant en Deflex l’any 1981, fins a la seva darrera creació publicada l’any 2023, el remake d’Akka Arrh, un joc d’Atari dels anys 80. Precisament, el març passat també es va publicar un documental sobre la seva carrera (Llamasoft: The Jeff Minter Story).

Els videojocs més clàssics van viure restriccions de tecnologia que obligaven a centrar-se en el disseny de la jugabilitat per sobre dels gràfics i la narrativa

La seva visita va ser per la ponència principal a propòsit de la jornada RUMSXPLORA’24, un aplec d’aficionats, usuaris i desenvolupadors (en ple segle XXI) dels microordinadors MSX i Commodore. En aquesta, va fer repàs de la seva carrera i va oferir algunes reflexions sobre com les coses han canviat i què hauria de fer qualsevol persona interessada en el desenvolupament de videojocs avui en dia. Sense nostàlgia, sempre tocant de peus a terra i admetent que els grans avenços en la tecnologia són genials, i que dona moltes gràcies al fet que la indústria creés els mitjans per fer que els ordinadors entressin a casa (per obra de “l’oncle Clive”, diu ell). Però, alhora, que tot està connectat, i com en tantes altres arts, és important mirar alguns aspectes del passat i aprendre’n lliçons per poder ser capaç de crear grans obres en el present i en el futur.

En aquest sentit, va fer èmfasi en l’estudi dels clàssics d’una època en què les restriccions de la tecnologia obligaven a centrar-te en el disseny de la jugabilitat per sobre dels gràfics o, fins i tot, la narrativa. Però que en aquest procés, és clar, molta gent també ho va fer malament en aquells inicis (un cop més, res de retrospeccions idíl·liques). No tots els jocs retro són clàssics simplement pel fet d’haver estat creats llavors, alerta, només un pocs mereixen aquest estatus. Els videojocs són com la música, on hi ha cançons incombustibles que han superat el test del temps. I d’altres, no tant.

El seu favorit personal, això sí, és Star Raiders (Atari, 1980), fet en 8 Kb. D’altres que va considerar que mereixen aquest estatus són Tempest (Atari, 1981) o Asteroids (Atari, 1981). Jo personalment hi afegiria el videojoc que ostenta la tercera posició a la llista dels més venuts de la història: el Tetris (Alekséi Pázhitnov, 1984). Més clar, aigua.

Divertir-se fent videojocs és clau. Quan cal desconnectar, el millor és fer-ne un de més senzill

Per tant, el seu consell principal va ser aquest: tria un joc clàssic, i intenta fer la teva pròpia versió. Llavors, compara’l a l’original i analitza perquè el teu fa pena. I un cop ho hagis fet, ara intenta millorar-lo, a veure si pots. Alhora, ser capaç de fer petits projectes d’aquesta mena, adaptant jocs molt senzills, però divertits, et permeten una petita injecció d’ego, en veure que n’ets capaç. I tot plegat amb l’ajut de les eines modernes que fan el desenvolupament de videojocs immediat i molt accessible, com els Fantasy Computer, emuladors d’ordinadors que en realitat mai han existit, però que sovint integren eines de desenvolupament ràpid. Concretament, ell va mencionar el PICO-8.

Però, sobretot, que cal divertir-se fent videojocs. I que quan està enmig d’un projecte, fent un videojoc complex, la millor manera que té de “desconnectar” és fent una pausa per posar-se as fer un videojoc més senzill. Incansable i incombustible. Com diu la frase, els vells rockers no moren mai…