La intel·ligència artificial promet transformar la sanitat, però la realitat és més incòmoda del que el relat tecnològic sol admetre: el sistema encara no està preparat per fer-la funcionar a escala. I no per manca de capacitat computacional, ni per absència d’algoritmes sofisticats, sinó per una qüestió molt més elemental i, alhora, més difícil de resoldre: les dades.

El seu desplegament dins del Sistema Nacional de Salut ja és una realitat. Hi ha aplicacions en diagnòstic per imatge, en suport a la decisió clínica i en l’optimització de processos administratius que comencen a mostrar el seu potencial. Però aquest impacte és encara fragmentari, desigual i, sobretot, incipient.

“La gran limitació de la intel·ligència artificial en sanitat no són els algoritmes, sinó la fragmentació de les dades.”

Perquè la intel·ligència artificial no opera en el buit. Necessita informació estructurada, coherent i, sobretot, comparable. I aquí és on el sistema sanitari mostra una de les seves principals limitacions estructurals: la fragmentació de la dada clínica.

Avui, la informació sanitària es troba dispersa en sistemes heterogenis, sovint no interoperables, amb criteris d’ordenació i qualitat que varien entre territoris, centres i fins i tot especialitats. Aquesta realitat, que durant anys ha estat tolerable en un entorn analògic o parcialment digitalitzat, es converteix en un problema crític en l’era de la intel·ligència artificial.

Perquè la IA no interpreta només dades: les necessita connectades. Sense aquesta connexió, els models esdevenen locals, limitats i difícilment escalables. Es poden obtenir millores puntuals, però no transformacions sistèmiques.

“Sense dades connectades i comparables, la IA pot generar millores puntuals, però no transformar el sistema sanitari.”

En aquest context, el debat sobre la sanitat digital tendeix sovint a centrar-se en la tecnologia: quins sistemes s’implementen, quines eines es despleguen o quins projectes pilot són més innovadors. Però aquesta mirada és incompleta. La pregunta essencial no és què pot fer la intel·ligència artificial, sinó si el sistema està preparat per alimentar-la correctament.

La veritable transformació no és algorítmica, sinó organitzativa. Implica redefinir com es recullen les dades, com s’estandarditzen, com es comparteixen i sota quins criteris es garanteix la seva qualitat. Sense aquest treball previ, la intel·ligència artificial corre el risc de convertir-se en una capa sofisticada sobre una base desordenada. I en aquest escenari, el resultat és inevitable: molta tecnologia, poc impacte real.

“Potser la pregunta no és quan la IA transformarà la sanitat, sinó si la sanitat està preparada per transformar-se abans.”

La promesa de la intel·ligència artificial en sanitat no depèn només de la seva capacitat de predicció o automatització, sinó de la capacitat del sistema per generar un llenguatge comú de dades. Sense aquest llenguatge, la IA no pot aprendre. I sense aprenentatge, no hi ha transformació possible.

Potser, doncs, la pregunta no és quan transformarà la sanitat la intel·ligència artificial, sinó si la sanitat està disposada a transformar-se a si mateixa abans.