De ben petita ja m'agradaven tant les coses relacionades amb les ciències i la tecnologia, com amb les lletres. També tot allò que tingués a veure amb l'esport, i al mateix temps allò que tingués alguna vinculació amb l'art. És per això que prendre decisions sobre el meu futur com a estudiant em va costar molt. Tot més o menys m'agradava i em generava inquietud, però és clar: quin és el camí correcte? Al final, la balança es decantava per allò que creia que podia ser més difícil de tirar endarrere.

Així fou que, quan vaig fer el pas de l'ESO a batxillerat, em vaig encarar més cap al cientificotecnològic, que no pas per un de lletres. M'havien dit, i així ho considerava, que si agafava el camí de lletres i després volia fer marxa enrere, seria menys feixuc. Al final, el missatge era: si em perdia un any de mates, em costaria molt remuntar-ho. En canvi, a l'inrevés, tal com està plantejat el batxillerat de llengües, em seria més fàcil, dins de la complexitat, de refer camí.

"No ens podem permetre creure que la nostra feina serà la nostra passió"

Amb el grau vaig fer més o menys el mateix: un grau que tingués mates i que fos considerat versàtil, amb opcions d'especialització diferents. Fins aquí tot genial. A la universitat, tot i la complexitat d'una carrera com telecomunicacions, m'ho vaig passar bé. Les assignatures m'agradaven més o menys, però m'entretenia i em permetia tenir el cap actiu. Ara bé, tot es va fer una mica més difícil un cop em vaig trobar al món laboral. A les meves primeres pràctiques hi vaig entrar creient que podria endinsar-me en ambients tecnològics i tècnics.

Finalment, tot i que les vaig aprofitar molt i vaig aprendre en molt sentits, de temes tècnics nus i crus, poca cosa. Després vaig anar canviant de sector, vaig fer el Treball de Final de Grau en una altra empresa i va estar bé, però tampoc res per tirar coets, o si més no, així ho sentia jo. I un cop vaig haver acabat la carrera, vaig estar treballant en una nova empresa durant uns mesos (tenia un contracte temporal). Quan se'm va acabar el contracte, vaig buscar alguna cosa una mica més definitiva.

Amb tots aquests canvis i en aquests llocs diferents que he pogut provar, la sensació sempre s'ha vist allunyada del missatge que jo tenia entès: "Fes que la teva feina sigui la teva passió i no treballaràs mai". Amb tot això, no vull pas dir que no hagi estat bé on he treballat o que no hi hagi pogut aprendre, el que plantejo és que les expectatives que jo tenia del món laboral i la meva passió, no eren, crec, prou realistes. I aquesta és una realitat molt estesa. Així, malgrat molts dels missatges que hem donat com a certs sobre el món laboral, a hores d'ara s'han anat desmitificant. Per exemple: cal treballar moltes hores encara que sigui escalfant la cadira; qui més s'esforça millors resultats obté; la presencialitat a la feina és vital per obtenir resultats; etc. La idea que la nostra feina ha de ser la nostra passió, encara és molt present.

"És necessari treballar en el món on vivim, però més necessari és no passar-nos la vida buscant una cosa que potser no trobarem mai"

Crec que comença a ser hora que aquest missatge deixi de formar part de la nostra manera de viure. Amb això no vull dir pas que consideri que no sigui important tenir una feina on poder estar a gust, al contrari. És fonamental tenir una ocupació on et sentis bé, des d'on t'incentivi a mantenir-te activa durant les hores de feina (tenint en compte que no tots els dies seran igual de bons) i que et permeti superar alguns reptes. Ara bé, no ens podem permetre creure que la nostra feina serà la nostra passió. I si bé hi haurà persones que així ho sentiran, aquest missatge no ha de ser generalitzat.

La forma com està enfocat el sistema laboral fa que creguem que aquesta idea és certa, perquè al final a la feina hem d'estar-hi moltes hores. I hi ha la por que si no ens ho creiem, serem menys productives. Simplement, penso que l'enfocament ha de ser diferent: és necessari treballar en el món on vivim, per molts motius, però més necessari és no passar-nos la vida buscant una cosa que potser no trobarem mai. I encara que m'he passat molt de temps sentint culpabilitat per no trobar aquesta passió, amb pensaments com que potser no soc prou bona, que no estic buscant bé, que m'he equivocat de camí..., vull creure que la nostra passió, en el meu cas així ho sento, ara com ara, pot trobar-se també en les coses que fem fora de l'horari laboral. I això és completament vàlid.