Una de les notícies que va inaugurar 2026 —en terreny tecnològic— va ser que ja no tenim més dades per entrenar la IA: pràcticament, tot el contingut que està disponible a internet ja s’ha fet servir per entrenar tota mena de models. És possible que encara quedin coses per ficar? Segurament. Però ara ens trobem en un impàs on hem de ser nosaltres els que cream dades sintètiques.

Com si es tractés d’una recepta de cuina o d’un laboratori, tornem a ser les persones qui creem noves mètriques sintetizant compostos de la realitat. No obstant això, més enllà del mateix consum de recursos o de dades que actualment necessiten els algoritmes per funcionar, servidor es vol centrar en un actor que fa tres anys va voler canviar les regles del joc de l’entrenament.

“Pràcticament tot el contingut d’internet ja s’ha utilitzat per entrenar la IA: el límit de dades és més a prop del que sembla.”

Si ara ja no tenim dades, és possible que els gegants de Silicon Valley es quedin encara amb menys marge de maniobra. Estem parlant de la demanda històrica del New York Times a OpenAI i Microsoft l'any 2023. Tres anys després, no tenim sentència definitiva i el judici oral continua obert. No hi ha previsions d’acords a curt termini, però el que és cert és l’argument del mitjà dels EEUU: aquestes empreses s’han emparat en el fet que els continguts són a internet i, amb finalitats d’investigació, han agafat milions d’articles per l’entrenament.

Ni el New York Times ni cap persona treballadora ha rebut un cèntim. Més INRI, també emfatitzen que aquest mateix contingut ara els fa de competència, a causa de les noves formes de visualitzar les dades que els diferents agents d’IA i cercadors ofereixen.

Deixant de banda els aspectes legals —no soc advocat—, el que em duu a pensar tota aquesta qüestió, és que, en el cas que la justícia doni la raó al mitjà, els gegants tecnològics hauran de reescriure les regles del joc que ells mateixos havien posat sobre la taula. I potser, tant de bo vegem un gir Tarantinnesc de les coses. D’aquesta premissa, trec dos futuribles escenaris.

Escenari u: Els mitjans tenen una nova font d’ingressos

Si les grans companyies no poden accedir a determinats continguts de mitjans de comunicació per l’entrenament d’algoritmes, llavors encara tendrèn menys dades. O això, o comencen a establir acords de col·laboració i remuneracions històriques per tal d’accedir a aquest contingut. —Podria ser, fins i tot, que el que han perdut en visites els mitjans per culpa de la IA ara sigui retornat en forma de retribucions com a permís per poder emprar el contingut?—.

“Si la justícia dona la raó als mitjans, els gegants tecnològics hauran de reescriure les regles del joc que ells mateixos van fixar.”

Són molts els casos de mitjans que diversifiquen activitats: assessorament de dades, lloguer d’espais, productores. Per què no treure rèdit del que es publica cada dia? Però igual aquest cas és matar moscards a canonades.

Escenari dos: Els mitjans ess converteixen amb la nova IA.

També podria passar que els mitjans de comunicació arreu del món agafin la iniciativa i siguin ells els que paguin APIS per crear els seus propis assistents, però fer-ho a un nivell molt més bèstia —Vera (El País), Ask The Post (The Washington Post) o Ask Financial Times (Financial Times) són alguns exemples—. Aquests controlen ells la seva base de dades amb el seu entrenament. Tot queda dins l’ecosistema. Les subscripcions ja no són únicament per accedir a informació, ara són les eines qui comencen a guanyar protagonisme.

Passa que ara ens estem acostumant al fet que no tots els agents serveixen per al mateix. I si ens posem en la tessitura de les notícies, qui som lectors i consumidors habituals i fidels, pot ser la idea que sigui el nostre diari el qui ens expliqui les coses quan nosaltres no les podem llegir.

Amb el potencial de la generació del llenguatge automàtic —o de la veu, fins i tot—, em pregunto: què passaria si, de la mateixa manera que el paper es va convertir en web, ara siguin les webs qui es converteixin en agents? Virar i fer entendre als lectors que si volen consumir i cercar notícies, ja no és a Google on han d’anar, o no han de cercar a ChatGPT. És una reeducació molt forta? Sí. És arriscat? També. Però a llarg termini la idea seria que els xatbots deixessin de ser quelcom complementari i passessin a ser part central.

“El futur potser no és navegar per webs, sinó parlar directament amb la informació.”

O, fins i tot, un xatbot que aglutinés diversos mitjans o capçaleres. Temàtics i generalistes. El canvi radical seria com es disposa la informació. Passaríem de navegar per la web a parlar directament amb els continguts. De la ràdio a la tele. De la impremta a la web. I de la web a l’assistent.

Tal vegada hem de deixar de pensar en els assistents com quelcom que està integrat dins una web i comencem a pensar en els assistents com una cosa en si mateixa: el mitjà no canviaria, però sí que canviaria el mitjà en tant a suport. Perquè, en el fons, la IA no deixa de ser el que és: una plataforma de tecnologia, de la mateixa manera que ho ha estat internet.

He de dir que m’agrada molt aquesta tessitura: les dades serien suficients, els agents d’IA estarien hipercentrats en una sola tasca i tecnològiques i mitjans rebrien la seva part del pastís.

Mentre que res de tot això passi, necessitam saber quin tipus de precedent assentarà el judici entre New York Times i grans tecnològiques. O, si més no, decidim agafar el timó i construir la nova seu de la informació, i amb les eines que les tecnològiques ens permeten emprar, tot i que sigui pagant.

Hi hauria molts CEOs que aixecarien una cella? Sí: si sortís bé, la gent que vulgui notícies, deixaria de banda ChatGPT per anar-se’n a un producte de la competència, sorgit de la tecnologia que la competència ha brindat —donem-li la volta—.