Tot just fa unes setmanes consumíem amb delit les retransmissions dels Jocs Olímpics de Tòquio. Més de 200 països i regions reconeguts pel Comitè Olímpic Internacional en 46 disciplines esportives en pocs dies van generar prop de 340 esdeveniments. Difícil de digerir! Però durant els Jocs, una qüestió ens pot haver rondat constantment pel cap: és possible que, en contra de tot pronòstic, diverses nacions hagin aconseguit medalles en competicions en les quals no tenien grans trajectòries prèvies?

Trencant la monotonia de les superpotències d'altres anys, a les cerimònies de repartiment d'ors de Tòquio van sonar himnes imprevistos i quasi desconeguts. No va ser sorprenent que el tunisià Ahmed Hafnaou nedés el més ràpid els 400 lliures; que Flora Duffy, de la petita illa de Bermudes, guanyés el triatló; o que Polina Guryeva, de Turkmenistan, s'endugués una plata aixecant peses? En l'esport rei, és especialment interessant la progressiva aparició de grans atletes de països poc coneguts per la seva excel·lència en les disciplines de velocitat. Nigèria, per exemple, té un significatiu nombre d'atletes que ja han trencat la barrera dels deu segons. I nosaltres, sense resultats a penes, ens preguntem: com ho han aconseguit, aquests països?

“Per focalitzar-se en l’objectiu de pujar als podis olímpics també és important dotar-se de recerca i innovació”

Per focalitzar-se en l'objectiu de pujar als podis olímpics cal que els joves atletes passin almenys quatre anys entrenant i competint a alt nivell. Per tant, algú ha hagut de sufragar la seva estabilitat. És sabut que als Estats Units incentiven amb les beques universitàries i que compensen econòmicament els guanyadors de medalles d'or (tot i que no tant com Singapur, Rússia, Austràlia, França, Itàlia o la Xina). També hi ha països com Suècia, Noruega o el Regne Unit que reconeixen les medalles amb convenis econòmics amb associacions i fundacions. I, finalment, cal considerar aquells països en els quals bona part dels seus esportistes pertanyen a l'exèrcit o, en general, als cossos de seguretat. Entendre la productivitat comparada dels diversos models esportius nacionals és complicat. Els territoris necessiten dotar-se de vies de finançament imaginatives (incentius fiscals, fórmules de patrocini, subvencions públiques...), però també de visions estratègiques i de marcs de governança que promoguin l'acostament entre la pràctica d'aficionats i l'esport federat.

"La influència de la ciència i de la tecnologia en la nutrició i la gestió del rendiment esportiu ja és pràcticament global"

Però també és important dotar-se de recerca i innovació. Pròpia i oberta, o bé contractada. Científics com Steve Haake ens recorden que la influència de la ciència i de la tecnologia en la nutrició i la gestió del rendiment esportiu ja és pràcticament global. Més i més esportistes de tot el món es beneficien de mètodes d'entrenament d'elit. En l'article de MetaData de fa un any, titulat Tecnologia i esport: un ecosistema sofisticat, ja apuntàvem les principals tendències en aquest àmbit.

L'èxit dels velocistes que recentment apuntàvem ens ofereix un exemple il·lustratiu. Un equip de científics de la Universitat de Loughborough, líder en les ciències de l'esport, recentment investigà que la clau biomecànica de les velocitats màximes assolides pels atletes a les pistes era una distribució muscular específica al voltant del gluti major. A conseqüència de la publicació de la recerca de Sam Allen, entrenadors de tot el món ja ajusten tècniques.

“La grandesa d’un país en part depèn dels coneixements que extreu de l'ecosistema internacional de recerca de l'àmbit de l'esport”

En definitiva, l'esport és una bona propaganda de la grandesa d'un país. I la grandesa d'un país, per petit que sigui, en part depèn dels coneixements que extreu de l'ecosistema internacional de recerca de l'àmbit de l'esport que, activament, participa. De les innovacions desenvolupades arreu, que arriben als seus joves esportistes.