El passat mes de maig, representants de 175 països es van reunir a París per tal d’avançar en un tractat que vol posar fi a la contaminació per plàstics, un dels grans reptes mediambientals que, avui dia, sembla impossible d’assolir. L’ambiciós objectiu que plantegen és acabar amb aquest fenomen el 2040. Malgrat la urgència i criticitat d’aquesta qüestió, no hi ha unanimitat en com abordar-lo, però la realitat és que la majoria dels residus generats per plàstic acaben embrutint els nostres oceans. I de moment, no hi ha aturador.

Cal afegir, a més, l’augment nivell del mar com a conseqüència directa dels efectes del canvi climàtic. Per a països com el nostre, amb una gran extensió litoral, aquesta pujada té efectes greus: el retrocés de la línia de costa, la pèrdua de platges i, fins i tot, la desaparició de poblacions per l’increment de la força marina. Tenim el mar més brut, més càlid i més descontrolat que mai.

Per sort, conceptes com l'economia blava s’han anat consolidant en els darrers anys, plantejada com un enfocament sostenible per al desenvolupament de les zones marítimes i costaneres. La digitalització i l'ús de tecnologies avançades han de jugar un paper fonamental per salvar aquest medi natural. A les següents dues recomanacions literàries d’avui, el mar es veu impactat de manera directa per l’ús que en fem els humans.

Embrutant el mar

Actualment, hi ha cinc grans illes de plàstic que ens envolten i que són el resultat de més de sis dècades d'abocaments a l'oceà de manera descontrolada. La Xina ha estat considerada un dels països que més productes plàstics hi llença, i aquest territori entronca directament amb l’escenari de L'home dels ulls compostos, una novel·la de Wu Ming-Yi amb traducció de Mireia Vargas Urpi i il·lustracions d'Elisa Ancori. 

Es tracta d’una novel·la coral on l’Alice, que ha perdut el marit i el fill en un accident a la muntanya, ja no té esma per viure. Resideix al costat d’un mar furiós i rabent que, amb grans onades, es va menjant la costa i casa seva. L’’Atrie, per la seva banda, ha de fer-se a la mar per complir amb el ritu dels segons fills de l’illa de Wayo-wayo i arriba sense voler a un illot desconegut. Ambdós semblen condemnats a morir, però una catàstrofe mediambiental a la costa de Taiwan provocarà que es coneguin i aquesta trobada donarà un nou sentit a les seves vides.

L’home dels ulls compostos parla de la pèrdua, de com gestiona cadascú el dol, de les tradicions, del destí marcat per les creences ancestrals i, sobretot, de la muntanya que batega (i s’empassa aquells que la desafien) i del mar revoltat pel maltractament al qual el sotmetem els humans, que fa que esborri la costa amb la seva fúria.

El llibre és una delícia per aquells que gaudeixen de les històries que recullen moltes veus i diferents punts de vista, així com de les trames que van endavant i endarrere. Amb una prosa poètica rica en matisos —que traspua un realisme màgic de l’estil llatinoamericà en les llegendes taiwaneses que inclou— i un potent missatge ecologista que no ens hauria de deixar indiferent, captiva des de la primera pàgina, tant per la seva prosa com per les il·lustracions, que són una meravella.

Empoderant el mar

Tot i patir l’impacte dels humans, el mar és un dels elements més meravellosos que tenim, font d’inspiració de milers d’històries, mites i llegendes com la que explica Els fils del mar, d’Inés Macpherson i  editat per Specula. La història se centra en la Janira, una de tantes noies a qui se’ls ha prohibit entrar a l’aigua d'acord amb unes llegendes sense fonament en les que viu ancorat un poble, abandonat pels seus habitants, diuen que per culpa d’un mar furiós que ja no els prové d’aliment ni de vida.

En aquesta vil·la no ensenyen les nenes a nedar i els prohibeixen banyar-se. Només els homes tenen aquest privilegi. Quan elles s’hi apropen, les castiguen lligant-les al llit a les fosques. “Les dones són terra, i han de tenir arrels. Res d’aigua”, els diuen; aquelles que incompleixen la norma són torturades. La Janira, tot dansant entre la transgressió i la llibertat, anirà recuperant la memòria i reconstruint diversos capítols de la seva infantesa: la misteriosa desaparició de la Jana (buscada incansablement per la seva mare i la seva germana), la mort d’’Alix i l’Eire, acusades pels homes de ser bruixes del mar i obligades a morir com a tal, el record de la seva amiga Ona...

Els fils del mar posa l’accent en el control patriarcal que vol a les dones atemorides, dominades i sense voluntat, sotmeses a base de mites, i torturades si incompleixen les normes establertes. Però, sobretot, homenatja el mar, poderós i enèrgic, que imposa el seu domini per sobre dels desitjos dels simples mortals. Es tracta d’una obra escrita amb un llenguatge molt poètic que ens bressola com les onades que descriu, indicada per anar llegint a poc a poc i per anar-s’hi enganxant.

El mar, al cap i a la fi, és una de les grans riqueses naturals que tenim i no n’hem tingut la cura que es mereix. La tecnologia ha de ser una gran aliada per aturar la situació límit on l’hem dut i ha de ser dels humans la responsabilitat de reconduir-lo per a garantir un futur el més blau possible.