Un dels hàbits diaris que tenim la majoria de les persones treballadores és revisar el correu electrònic de manera sistemàtica, al llarg de la nostra jornada laboral. A primera hora de matí, amb el mòbil fent el primer cafè i, constantment, durant tot el dia, fins i tot a la tarda i el vespre per a revisar els nostres temes personals: les notificacions del banc, els recordatoris de l’escola dels fills, les ofertes de viatges, les vacances... Tota la nostra vida queda registrada a través dels milers de mails que rebem diàriament.

Segons un informe publicat el 2021, enviem més de 300.000 correus al dia. Una xifra que, ara com ara, segur que s’haurà superat llargament. Probablement, rebem més mails dels que són necessaris i seria bo que ens plantegéssim si caldria anar-los reduint dràsticament. Però, de tant en tant, enmig d’aquesta marea, també en rebem algun que no esperem i que ens alegra el dia o, fins i tot, que ens pot arribar a canviar la vida, com passa a les dues novel·les següents.

Admiradors a les xarxes

Abans de les xarxes socials era força complicat tenir el contacte d’alguna celebritat. Avui, en canvi, la majoria posen a disposició un perfil públic i es mostren més oberts. Evidentment, no tots ho volen i són, gelosos de la seva privacitat. D’això i de molt més, parla la novel·la juvenil Inbox, de Care Santos, editada el 2020 per Edebé.

La història comença amb un correu electrònic que l'Alexia, una jove de 16 anys, envia a un escriptor molt famós que admira moltíssim: en Benedict Woodward. L'Alexia el vol convidar a la llibreria de la seva millor amiga, Delmira, i també vol esbrinar quan traurà la seva nova novel·la, ja que fa prop de 4 anys que no publica res. En Benedict, estranyat en veure que una seguidora té el seu correu personal, decideix respondre-li; vol saber d'on l'ha tret, perquè no figura a cap web i això atempta contra la seva privadesa. L’Alexia, però, només pretén que li doni consells per escriure.

Un dels encerts del llibre rau en el fet que els capítols siguin només els correu electrònics que l'Alexia s'intercanvia amb l'escriptor. Això dona molta agilitat a la novel·la, fa que sigui fàcil i àgil de llegir. De fet, un cop comences, ja no pots parar. Vols saber com acabarà la història.

L'autora juga amb el mite de l'escriptor turmentat per generar interès i misteri i, sobretot, per mostrar-nos a una Alexia perseverant i optimista que no es deixa intimidar. La relació entre persones de diferents edats està abordada des d’un enfocament positiu i enriquidor, alhora que fa reflexionar sobre el concepte de família (sigui de sang o no).

Enamorar-se a les xarxes

Les xarxes socials ens generen una gran quantitat de connexions amb persones d’arreu; no m’atreviria a dir que es facin veritables amistats, però potser el fet de no trobar-te cara a cara amb algú ens permet ser més oberts. L’anonimat pot facilitar la sinceritat entre dues persones que no s’han vist mai i, en alguns casos, pot derivar en un veritable amor. D’això parla Contra el vent del nord, de Daniel Glattauer, amb traducció al català de Carme Gala i publicat per La Campana.

En Leo rep per error per un mail d’una desconeguda, l’Emmi. Una anècdota que podria acabar amb un senzill mail de disculpa, inicia una relació virtual que no té marxa enrere. Ambdós volen mantenir l’anonimat i, a poc a poc, intenten descobrir entre línies els secrets que amaguen: l’Emmi és casada i en Leo es recupera d’un fracàs amorós. Tots dos es consideren amics virtuals, però no poden passar ni un sol dia sense parlar. Un bon dia decideixen quedar per conèixer-se en persona, però, a l’hora indicada, l’Emmi no apareix al lloc on havien quedat.

L’obra és una narració epistolar —o millor dit, ciberepistolar— força original. A partir dels correus electrònics anem seguint la història de l’Emmi i en Leo, amb un llenguatge fresc i vivaç que té la capacitat de mantenir-te atrapada en tot moment. L’anàlisi de la relació que estableixen els protagonistes en un món on la virtualitat cada vegada té més pes és força encertada. Malgrat que potser resulta repetitiva o una mica embafadora en algun moment, la història té ganxo i manté un bon ritme fins al final.

És evident que cada vegada hi ha més relacions que comencen a les xarxes, tant personals com professionals. El secret, segurament, és saber distingir quines d’aquestes serien molt millors si, en lloc de mantenir-se en el món virtual, es mantinguessin en el món físic.