La veu de Simona Levi és una de les que més s’ha fet ressò per denunciar l’ús de les dades personals que fan les big tech arreu del món. El vehicle és Xnet, una plataforma que promou la reflexió sobre els drets digitals i la democràcia a la xarxa, la mateixa que ha entrat ara a les aules per aportar un programari de codi lliure i trenqui amb les dinàmiques establertes fins al moment. Aquests dies l’entitat organitza les Jornades Internacionals d’Educació Digital Democràtica i Open Edtech per “assolir una digitalització que garanteixi un ús d’eines democràtiques responsables amb les nostres dades i que no vulnerin cap dret”, afirma l’activista. Una de les bases del nou paradigma que anomena “tecnocultura” i que ha de substituir les pràctiques habituals i ja establertes en la societat.

Les jornades estan destinades a docents, famílies i estudiants que volen, afirmeu, ajudar a “omplir un buit institucional”. Què és aquest buit?

En el sistema educatiu es parla del digital com posant èmfasi primer en la part tècnica, i després es diu que és molt perillós. Sovint els cursos de capacitació digital els fan un tècnic i un policia, i s’enfoquen com si tot aquest entorn fos una part troncal de la vida que estem vivint. Sempre dic que és com si el curs el donés l’enquadernador i l’exorcista. El primer ensenya la metodologia, les eines disponibles i com solucionar-ho tot amb un dispositiu o una app; mentre que el segon alerta dels riscos i de com, potser, hauríem de posar límits a les eines digitals. Realment el que hauríem de fer és parlar del digital des del punt de vista de com ens relacionem amb ell i sense donar tant protagonisme als perills. Ara s’ensenya sobre tecnologia com si aprenguéssim el funcionament d’una cadena de muntatge.

Caldria canviar la metodologia i fomentar la reflexió sobre l’ús de la tecnologia?

Sí, però no només sobre com utilitzar-la. El digital crea un marc mental, com ja va passar amb la invenció de la impremta. Fins ara, tot ens ha portat a participar en un paradigma d’intercanvi d’informació on actuem de manera passiva; hauríem de superar això i adonar-nos que la tecnologia no l’hem de fer sevir només, sinó que ens porta a un marc cultural diferent. Ningú es qüestiona si les eines que utilitzem són democràtiques o no. Retenen les nostres dades i en fan un mal ús, així que no són democràtiques. Separem aquesta reflexió del coneixement tècnic de la tecnologia, que és el que ens falta. L’equip de Xnet m’utilitza de betatester de temes tecnològics. Si no entenc el que m’expliquen, vol dir que és massa complicat i cal fer-hi canvis. És com si tinguéssim por d’entendre el contingut dels llibres si no sabem com enquadernar-los. Encara que no entenguem el mecanisme tecnològic, podem entendre la importància dels efectes del digital i la tecnologia. Hem d’enterrar la idea que cal ser enquadernador per poder parlar de tot això. No tothom sap perquè ni com existeixen el foc o la roda, però això no impedeix que els puguin integrar en la seva vida amb els beneficis i problemàtiques que comporta. Volem que la ciutadania sigui un actor proactiu en la tecnologia des del coneixement més social i cultural.

“Encara que no entenguem el mecanisme tecnològic, podem entendre la importància dels efectes del digital i la tecnologia”

Aquest escenari és el que definitiu com tecnocultura?

Exactament. El concepte no és conegut, per això volem desmitificar la qüestió de l’enquadernador. Hi ha un munt de grups i famílies que han començat a estudiar què passa amb les dades i el contingut dels seus fills i filles a les escoles. També posem sobre la taula la cultura de copiar. El digital és copiar, i copiar i és la base de l’aprenentatge. En canvi, en la cultura digital hi ha l’obsessió de no copiar. Hem de canviar aquest marc mental i fomentar que es copiï, però bé, contrastant informació de diverses fonts i aportant alguna cosa de valor.

S’ha implementat la tecnologia i el marc digital de manera massa sobtada?

L’educació s’ha trobat amb una tecnologia marcada i l’han aplicat. El problema és que aquestes eines tenen un full de ruta propi i amb interessos empresarials, que són legítims perquè les empreses privades han de tenir beneficis. A vegades ha estat complicitat, d’altres, ignorància, però les institucions no han reflexionat sobre l’impacte que té tot això. D’aquí a 20 anys pensarem en com les institucions ens han fet utilitzar Zoom i Meet sense qüestionar-se res i ho considerarem una barbaritat.

"D’aquí a 20 anys pensarem en com les institucions ens han fet utilitzar Zoom i Meet sense qüestionar-se res i ho considerarem una barbaritat"

Com pot facilitar aquest entorn el marc legislatiu?

Els drets digitals haurien d’estar en tots els serveis públics per anar cap a una digitalització democràtica de debò. Haurien d’estar-hi des del disseny, i això vol dir que el codi ha de ser obert sempre perquè és l’única manera de verificar que els procediments són com diuen que són. Sense aquesta transparència, no podrem saber si es retenen les dades o no, com es gestionen, com s’emmagatzemen...

Amb el codi obert, el ciutadà pot contribuir a modelar aquests drets?

És clar. A Catalunya tenim molt talent de creació de software i molta gent disposada a deixar obert el seu programari perquè el considera com una llengua, com parlar o escriure. No utilitzar codi obert és com impedir escriure. I si permet que la ciutadania escrigui, podrà ajudar les institucions a portar aquesta tecnocultura a la societat. Hi ha molt talent, però les institucions no han entès que tenen l’obligació de permetre-ho. El codi obert és com els cotxes: si impedeixes obrir-lo, impedeixes que existeixin mecànics individuals perquè estàs obligat a anar on el vas comprar per arreglar-lo. Això crea un embut i un monopoli, i impedeix la gent a emprendre en el sector i a participar i formar el nou marc digital.

Fa uns mesos vau presentar la plataforma DD per, dieu, “desgoogleritzar” l’educació. Com combateu Google?

No volem combatre Google perquè és una empresa que està fent la seva feina amb moltes capacitats i resultats de qualitat. No volem anar-li a la contra, però pensem que és una obligació de les institucions assegurar que la digitalització sigui democràtica. Per ser-ho, el codi dels serveis públics ha de ser auditable. Fins ara no existia cap software que treballés amb les dades dels petits i que fos transparent, i vam posar fil a l’agulla pe crear aquest codi amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. Ara s’utilitza en 11 centres de la ciutat, però és el futur. Al País Basc acaben d’aprovar que els seus centres educatius ofereixin també aquesta possibilitat.

“Per assegurar una digitalització democràtica, el codi dels serveis públics ha de ser auditable”

Com ha respost la Generalitat a la proposta?

Portem negociant amb la Generalitat des del 2019. Les coses han millorat amb el nou govern, abans no vam aconseguir res. El nou govern considera el pròxim curs com un curs de formació important. Els professors que participin en el programa de competència digital rebran 20 hores de formació, és un clar reconeixement del departament de la necessitat d’un debat en la capacitació del professorat davant la transformació a les aules. A nivell d’estructura, de canviar les eines que utilitzen, la Generalitat no ha dit res: ni sí, ni no.

En què es diferencia la plataforma DD de les que ja s’utilitzen?

És semblat a Google perquè hem volgut que sigui fàcil passar-se d’una a l’altra. Volen una vida digital tranquil·la, per això l’eina és fàcilment adaptable. Així ens assegurem que la corba d’adaptació i aprenentatge serà fàcil. La gran diferència que hi ha és que el nostre codi és auditable i podem saber què passa amb les dades i el contingut, i podem importar i exportar el contingut sense que res quedi captiu, com succeeix amb Google. Els formularis, per exemple, no te’ls pots emportar. Parlem sovint del copyright, però no som conscients que la comunitat educativa és un dels generadors de continguts més grans i no podem endur-nos els documents. Si no ens agrada com treballem amb una eina, no ens podem endur tot el que hem fet a una altra. Tampoc oferim un gran ventall d’eines, només les que necessitem. El poti-poti d’eines no és una necessitat de les persones, sinó de les empreses. Per això l’educació ha d’ensenyar procediments, no eines concretes.