Anna N. Schlegel (Olot, 1968) és la dona més influent del món en el sector TIC del 2020 per la revista Analytics Insight i enguany ha estat guardonada per la revista Ciolook com la dona de negocis més admirada del món. Llicenciada en Filologia anglesa i alemanya per la Universitat Central de Catalunya, va arribar als Estats Units fa més de 25 anys i, des d’aleshores, s’ha convertit en un referent mundial en l’àmbit de la globalització. Després de passar per empreses com Cisco, Xerox, VMware i NetApp, des del mes de maig treballa com a vicepresidenta de Producte, Mercats Internacionals i Globalització a Procore Technologies, companyia líder en el sector de Project Management. Schlegel és també cofundadora i membre de la junta directiva de Women in Localization, una associació internacional dedicada a promoure la presència de la dona en el sector de la localització, i és autora del llibre Truly Global: The Theory and Practice of Bringing Your Company to International Markets.

Com fa el salt una llicenciada en Filologia anglesa i alemanya al món de les TIC?

Tenia amigues que havien fet filologia i volien ser correctores, traductores o professores d’institut, però jo vaig voler pensar com fer que això [assenyala el telèfon] funcionés en un altre país. És per aquesta raó que la primera empresa que vaig fundar va ser de serveis lingüístics per a productes. Un dels meus primers clients va ser Silicon Graphics, un dels primers fabricants d’ordinadors. Volien vendre’ls a Alemanya i em varen agafar per fer traduccions, però jo els vaig dir que la clau no serien els textos, sinó el sistema operatiu. Pots traduir el prospecte de la medicina, però la medicina ha de funcionar. Així vaig entrar en aquest món.

Com sorgeix l’interès per un món globalitzat?

El meu pare i el meu oncle treballaven a la Nestlé, i a casa meva sempre havien vingut molts químics i executius de Suïssa, França, els Països Baixos… M’agradava molt sentir als meus pares parlar francès a l’hora de sopar, i de petita havia anat a Alemanya a visitar amics seus. A més, el fet d’haver nascut a Olot feia que anéssim a comprar tant a Girona com a França, i els estius anàvem a S’Agaró, on jugava amb nens de Bèlgica o de Suècia.

Una de les conseqüències de la globalització ha estat l’assentament de l’anglès com a llengua vehicular entre persones d’arreu del globus. En aquest context, com poden reivindicar-se llengües més minoritàries com el català?

Fent el contrari. La meva feina és que no s’utilitzi l’anglès. Les empreses m’agafen perquè les tregui dels Estats Units, i una de les primeres coses que fem és canviar els idiomes. L’anglès, el xinès i l’espanyol són els tres idiomes més potents del món i això fa que a vegades tirin tots els altres idiomes per terra. El català, que es parla molt més que el danès o el suec, s’ha de defensar des de Catalunya. De fet, Google està en català, i jo vaig ser una de les primeres persones que va treballar a corregir-ne l’idioma.

“Google està en català, i jo vaig ser una de les primeres persones que va treballar a corregir-ne l’idioma”

Sí, però aplicacions tan importants com Netflix, o tecnologies com els assistents de veu, encara no incorporen la llengua a escala d’usuari.

Tot això és política. És colonització, intentar fer que un idioma desaparegui. Hi ha molts idiomes en el món que estan reprimits, això no és únic del català. La gent que s’estima un idioma l’ha de defensar. A mi em xoca moltíssim que amics i amigues meves catalanes que treballen a Girona o a Barcelona posin coses a LinkedIn en castellà. Jo sempre els contesto en català, i és llavors quan em contesten també en català. Veig també nebots i nebodes meves que m’expliquen que a la universitat el professor canvia l’idioma perquè hi ha dues persones que no entenen el català. Jo aquest matí, a l’hotel, he baixat a esmorzar i m’han preguntat: “¿De qué habitación eres?”, i els he contestat: “De la cent-cinc-zero-vuit”. El senyor ha hagut de marxar demanant algú que entengués francès. Ens hem de posar una mica forts.

Apple va ser dels primers a oferir una integració de dispositius i un espai al núvol on desar informació. Van ser uns visionaris de l'emmagatzematge dades?

Sí que són molt visionaris, però et corregiré: NetApp, on treballava abans, va ser de les primeres empreses a passar els servidors de centres de dades al núvol. I, de fet, Apple fa servir els seus serveis. El que passa és que ara totes aquestes empreses han fet el salt. Amazon, que era una botiga de llibres, s’ha convertit en AWS [Amazon Web Services]. Microsoft Azure, Google Cloud… No són pioners, però s’estan convertint en els líders.

“Apple, Microsoft i Google no són pioners de l’emmagatzematge de dades al núvol, però s’estan convertint en els líders”

Al mes de juny, un error informàtic de Fastly va provocar la caiguda dels servidors de portals com Google, Amazon o Github. La concentració dels proveïdors de serveis de núvol pot ser un perill a llarg termini?

Sí. Una de les feines que tinc a Procore és la de cap d’infraestructures globals, i sempre estic mirant amb qui posarem les dades. Com més clients, més bases de dades necessitem, i s’ha de planificar on les hem de posar, quines alternatives tenim si cauen… Són temes molt complicats i, evidentment, si cau Google Cloud o cau AWS, cau moltíssima gent.

Ha treballat en diverses empreses, totes aposten per diversificar serveis al núvol?

Quan la tecnologia d’emmagatzematge estava basada en hardware, sí que anaves a visitar els subterranis congelats, on tenien els servidors, i veies Dell, IBM, NetApp… Als administradors de sistemes els agradava més IBM per això; NetApp, per això altre… Però quan parlem de centres de dades al núvol, la decisió va més en la línia de “serem de Google” o “serem d’Amazon”.

L'explotació del big data està més desenvolupada als Estats Units, on hi ha un marc legal més benevolent. Europa ho ha fet bé?

El big data no és res més que moltíssimes dades sobre un tema en particular, sigui sobre una malaltia, sobre el canvi climàtic o sobre la quantitat de gent que compra unes sabates. Els algoritmes els pots desenvolupar des d’aquí, des dels Estats Units o des d’on sigui, són bastant iguals. De fet, molts venen de l’Índia. El que necessita la intel·ligència artificial són les dades, i depèn del client o del consumidor si vol donar accés o no a aquestes dades. I aquí, a Europa, hi ha regulacions molt més fortes que als Estats Units. Jo crec que la Unió Europea ho està intentant regular, però cada país mira pel seu propi bé. Perquè clar, quan en una empresa com Procore estudiem on instal·lar un nou centre de dades, tenim un equip que treballa cada dia amb advocats per veure on hem d’anar.

Com es viu una decisió com aquesta des de dins de l’empresa?

Hi ha molta por i moltes coses que no són veritat. Les empreses pensen que han de mantenir, per exemple, el nom i els correus dels clients, i no és veritat, l’únic que diu la regulació és que han de guardar els fitxers de les empreses. Però tot això està canviant, i ara hem de posar molta més potència per tenir el teu nom desat només aquí, i no als Estats Units. Europa té unes recomanacions que cada vegada són més fortes. El problema és que no diuen “have to”, sinó “the guideline is”. I això confon molt a la gent. I et parlo d’executius.

“Com més permisos cedeixes, més exposat estàs a què et vinguin a buscar”

Com a usuaris, què comporta acceptar totes les cookies? Hem de ser selectius o hem d'acceptar que la cessió de dades millora l'experiència al web i el consum de productes?

No. Mai. No s’ha d’acceptar res. El big data neix perquè la gent ho accepta tot, i si vols que no t’empipin, que no et vinguin a buscar, que no et segueixi el vestit que no has comprat a Facebook… Llavors has d’anar molt amb compte. Si vols, pots no participar en aquest cercle.

Quines són les conseqüències més greus que pot patir una persona que cedeix les seves dades de manera indiscriminada?

Això ja és entrar una mica en la distopia. Als Estats Units, per exemple, als supermercats Target els van robar dades de milions i milions d’americans. Tothom va tenir una por bestial, i van començar a canviar totes les contrasenyes, encara que fos el Facebook. Com més permisos cedeixes, més exposat estàs a què et vinguin a buscar. A més, això és una cosa que els passa molt als joves de 13 i 14 anys, que donen molta informació a Facebook, agafen les targetes de crèdit dels pares i es deixen enganyar sense saber-ho.

En alguna ocasió ha comentat que a Silicon Valley veu molta gent sense xarxes socials.

Sí, bastant gent n’ha sortit ja, perquè no cal. Jo hi estic perquè m’agrada molt veure què està passant a diversos països. Segueixo molta gent a Kènia, a Catalunya, a França, a Dinamarca… M’agrada saber què estan pensant i què està passant, perquè la meva feina és estar deu passes per davant de tothom. Però hi ha dies que ho engegaria tot.

Tenim aparells intel·ligents a les ciutats, a la llar i fins i tot al nostre cos. Quin és el següent pas?

No tinc clar quin serà el següent pas. Quan treballava a Cisco ja estaven parlant sobre una nevera que et diria “demà has d’anar a buscar llet”, tot i que no van acabar aquest projecte. El dia abans de venir a Barcelona, vaig demanar una cosa a Amazon i me la van portar el mateix dia. Podem demanar més luxe que això? El que ve és passar del hardware, del metall i dels servidors, als centres de dades de núvols, que ja està passant. També vindran digital wallets, tot i que és difícil perquè la gent té molta por a les criptomonedes; cotxes elèctrics i automatització de tot, com un cotxe que vingui a casa teva sense conductor per portar-te a l’aeroport; drons que porten coses; la impressió 3D, que aquí a Catalunya està bastant desenvolupada... El deep learning és el futur, perquè cada vegada hi ha més i més dades i la gent les dona. Vas a un hospital i et demanen de tot. Però els hospitals ara també tenen caps d’intel·ligència artificial, que estudien les dades i potser veuen que en una zona hi ha un problema i poden detectar que l’aigua del poble no està bé. Tot això està molt bé, però ha d’estar rodejat de moltíssima seguretat.

“No s’ha d’anar a Harvard per arribar a ser la dona més influent del món de la tecnologia, però sí que s’ha d’anar estudiant i tenir molta curiositat”

Taxis automatitzats, drons… No deixen de ser feines que, encara ara, fan persones. D’aquí a 10, 20 o 30 anys, com creu que s’afrontarà aquesta automatització del treball?

Aquest matí en parlava amb el taxista que m’ha portat a l’hotel. Els taxistes segurament ja no existiran. Per això és tan i tan important l‘educació. Potser els taxistes haurien de treballar en com fer taxis supersegurs. Però és molt difícil, no tothom té accés a l’educació ni els diners per educar-se superbé. Jo als Estats Units explico que vaig anar a una universitat pública i vaig fer el postgrau en una universitat de l’est, però sempre he seguit estudiant. No s’ha d’anar a Harvard per arribar a ser la dona més influent del món de la tecnologia, però sí que s’ha d’anar estudiant i tenir molta curiositat. El món està canviant encara que no vulguem. Això sempre ha passat, les coses han canviat moltíssim, però abans predeies els canvis de les feines a vint anys. Ara està canviant tot cada cinc anys.