En ple 2026, tenir accés a una connexió de qualitat és cada vegada més imprescindible per estudiar, treballar, fer tràmits amb l’administració o mantenir les relacions socials. Però disposar de cobertura de fibra en un municipi no significa necessàriament que totes les llars hi estiguin connectades.

Aquesta és una de les principals denúncies de Som Connexió, cooperativa de telecomunicacions sense ànim de lucre, que alerta que les xifres agregades de cobertura poden amagar una realitat molt diferent en masies, habitatges disseminats, urbanitzacions i petits nuclis rurals.

“Estar desconnectat equival a estar exclòs de l’educació, la feina, la gestió administrativa i la vida social”, explica a MetadataDídac Canals, tècnic de Som Connexió. Per a la cooperativa, la connectivitat ja no es pot entendre únicament com un servei comercial, sinó com una infraestructura essencial per garantir la igualtat d’oportunitats.

Una cosa és tenir cobertura i una altra, estar connectat

Catalunya presenta unes xifres elevades de cobertura de fibra, però aquestes dades no sempre permeten veure què passa a l’última milla, és a dir, en el tram final que ha de connectar la xarxa amb cada habitatge.

Segons Canals, una part del problema és precisament la manera com es comptabilitza la cobertura. “Les estadístiques oficials solen ser un miratge perquè comptabilitzen municipis o codis postals com a ‘coberts’ pel simple fet que la fibra arriba a l’ajuntament o a la plaça major”, assenyala.

Un municipi pot tenir fibra sobre el paper mentre algunes llars disseminades continuen sense una connexió de qualitat.

Aquesta situació fa que hi hagi municipis que apareixen com a connectats mentre determinades llars continuen sense fibra o depenen de connexions de menor qualitat.

El problema és especialment evident en zones amb baixa densitat de població, on desplegar infraestructura per arribar a poques llars pot tenir un retorn econòmic molt reduït. “Tirar un parell de pals fins a casa seva no entra en els càlculs dels grans operadors”, apunta Canals.

Quan el mercat decideix on arriba la fibra

Per a Som Connexió, aquesta és la principal contradicció del model actual: la infraestructura que permet participar plenament de la societat digital continua depenent, en bona part, de criteris de rendibilitat empresarial.

“El lliure mercat ha demostrat ser un fracàs per garantir la universalitat perquè la seva única brúixola és el benefici econòmic a curt termini, no la cohesió territorial ni la justícia social”, afirma Canals.

A les zones urbanes, on hi ha una elevada concentració d’usuaris, diverses operadores poden trobar incentius per desplegar les seves xarxes. En canvi, en determinades zones rurals el càlcul és diferent. Com menys llars hi ha per quilòmetre de xarxa, més difícil és recuperar la inversió. I això pot deixar fora precisament les persones que viuen en els punts més dispersos del territori.

Un monopoli de facto en alguns municipis

La manca d’infraestructura també té conseqüències sobre la competència. En alguns petits municipis, segons Som Connexió, l’existència d’una única xarxa disponible limita de facto la capacitat de les famílies per escollir operador.

Mecanismes reguladors com NEBA, impulsats per facilitar que diferents operadores puguin utilitzar xarxes existents, poden afavorir la competència, però tenen una limitació: només funcionen allà on la infraestructura ja existeix. “L’accés a internet a les zones rurals està lluny de ser un escenari de lliure elecció”, resumeix Canals.

La baixa rendibilitat del desplegament fa que les grans operadores deixin fora habitatges aïllats i petits nuclis rurals.

Per això, la cooperativa considera que el debat no s’hauria de limitar a quantes operadores ofereixen serveis, sinó també a qui desplega, controla i gestiona la infraestructura física.

Una xarxa per a tothom

Som Connexió defensa avançar cap a un model de xarxes obertes i compartides, en què la infraestructura física sigui neutral i pugui ser utilitzada per diferents operadors. “Defensem un model on la xarxa física sigui una infraestructura neutral de titularitat pública o mancomunada, com les carreteres”, explica Canals.

La proposta separaria la infraestructura de la comercialització dels serveis: una mateixa xarxa podria donar servei a diferents operadores, que competirien en les seves ofertes sense haver de construir infraestructures paral·leles.

Som Connexió reclama que la connectivitat es tracti com una infraestructura essencial i no només com un negoci.

Per a la cooperativa, aquest model també permetria reduir la duplicació de cables, pals i equipaments. “És un despropòsit absurd i insostenible duplicar o triplicar infraestructures paral·leles”, considera Canals. Al seu parer, la infraestructura hauria de ser “única, neutral i d’accés comú”.

Diners públics, però zones encara desconnectades

El desplegament de fibra també ha rebut importants recursos públics durant els darrers anys, però Som Connexió considera que caldria fiscalitzar millor quin impacte tenen aquestes inversions sobre les zones més desateses.

La cooperativa critica que determinades infraestructures públiques arribin als municipis sense resoldre necessàriament la connexió dels habitatges més allunyats. “Hi ha diners i tecnologia, però falla la voluntat política de planificar des de la base”, defensa Canals.

La cooperativa aposta per xarxes obertes i compartides que permetin connectar més territori sense duplicar infraestructures.

En aquest sentit, reclama que els ajuntaments disposin de mecanismes més àgils per identificar les anomenades zones grises, on la cobertura és insuficient, i reclamar actuacions concretes.

També demana un control més estricte dels fons destinats a reduir la bretxa digital. “Ha faltat un rigor extrem en el seguiment de l’impacte real”, afirma.

El satèl·lit com a últim recurs

Quan la fibra no arriba i la cobertura mòbil tampoc ofereix una alternativa suficient, les connexions per satèl·lit poden convertir-se en l’única opció per a alguns habitatges rurals.

Per a Som Connexió, això planteja una nova dependència: serveis essencials per a la cohesió territorial poden acabar en mans de grans corporacions globals.

Canals parla de “feudalisme tecnològic” per descriure una situació en què les persones que viuen en zones rurals depenen d’empreses externes per accedir a una connexió que consideren bàsica.

Per reduir la bretxa digital, Som Connexió demana més planificació pública i un control més rigorós de les inversions.

El debat, per tant, no és només sobre el preu de la connexió, sinó també sobre la sobirania i el control de les infraestructures digitals.

De la resistència a una alternativa

Davant d’aquest escenari, Som Connexió reivindica l’experiència de projectes d’economia social i solidària com Guifi.net, Punt d’Accés i la mateixa cooperativa.

Aquestes iniciatives han intentat donar resposta a territoris on el mercat no trobava prou incentius per desplegar infraestructura. “L’economia social i solidària és capaç de portar la fibra on el capitalisme no vol arribar”, afirma Canals.

El repte, segons la cooperativa, és aconseguir que aquestes experiències deixin de ser una resposta puntual i puguin formar part d’un model estructural de connectivitat. Per això reclama més planificació pública, infraestructures compartides i participació de les comunitats locals.

En un moment en què cada vegada més activitats depenen d’internet, el debat sobre la bretxa digital rural ja no és només una qüestió de cobertura. És la diferència entre aparèixer connectat en un mapa i poder estar realment connectat des de casa.