Quan la desconnexió digital és tot un plaer
El gran abast a la informació i als dispositius electrònics genera una addicció no sempre percebuda, una situació provocada per una falta de coneixement i consciència sobre els usos adequats de la tecnologia
Categories:
Les xarxes socials, internet i el món digital han generat una necessitat d’estar permanentment connectat. Això ha derivat en un comportament que té nom i no és pas nou: por a perdre’s alguna cosa (FOMO de fear of missing out). Però de la mateixa manera que el concepte ja és més que conegut i, fins i tot, ha arrelat en el nostre vocabulari, hi ha una altra idea que també està entrant fortament i n’és l’antítesi: el plaer de desconnectar (JOMO de joy of missing out). I és que la tecnologia ha ajudat la ciutadania en entorns vinculats al benestar com són la salut o l’educació, però també al gaudi d’un mateix oferint propostes d’entreteniment. Per tant, què hauria de tenir de dolent? Tot i res, això és el que consensuen els experts. El problema es troba en la sobreexposició.
Tal com assenyala el doctor en Psicologia i docent de la UOC Manuel Armayones, “la societat no ha fet un ús reflexiu de la tecnologia i mira amb incredulitat quan una persona diu que necessita desconnectar”. “Sempre ens perdrem alguna cosa, sempre hi haurà FOMO, i això és el que hem d’assumir per poder adoptar mesures que ens ajudin a desconnectar”, continua. Però com saber si algú ha arribat a aquesta infoxicació i cal parar? L’expert recomana preguntar-se a un mateix si sentiria plaer en pujar a un avió i desconnectar unes hores. Si la resposta és positiva, cal aprendre a deixar el telèfon mòbil a casa i a apagar l’ordinador per tenir més temps sense cap dispositiu a les mans o sense mirar una pantalla.
Més enllà de ser un comportament que sorgeix de forma inconscient, Armayones reconeix que l’estructura social i econòmica actual ha fet pensar que una persona no pot desconnectar perquè tindria conseqüències fer-ho. “No passa res per no respondre un correu electrònic o una trucada. Tampoc per no consultar cap xarxa social durant una estona o no mirar el TN. No ens adonem que tenim una allau d’informació que al cervell li és impossible pair”, alerta, i augura que l’esclat de la intel·ligència artificial pot agreujar la situació: “Els algoritmes tenen una capacitat enorme de generar continguts. Tindrem una allau d’informació que ens farà respondre amb la desconnexió perquè no donarem l’abast”.
Armayones: “Sempre ens perdrem alguna cosa, sempre hi haurà FOMO, i això és el que hem d’assumir per poder adoptar mesures que ens ajudin a desconnectar”
Malgrat que el també coordinador del grupo de investigación Behavior Design Lab del eHealth Center de la UOC descriu un present que pot semblar pessimista, considera que, de mica en mica, es van veient “més llibres, bolígrafs i llapis que substitueixen la tauleta o l’ordinador”. “Molta gent ha tornat a treballar amb les eines de sempre perquè precisament la creativitat i la productivitat venen de la connexió física amb la feina”, relata. I és que crear un mapa conceptual, tot un clàssic a l’hora d’endreçar idees, no és tan fàcil ni ràpid de fer amb un dispositiu.
De l’excepcionalitat a la normalització
La pandèmia va ser un punt d’inflexió. Així ho afirma Armayones, que veu molt clar com aquest moment de clausura va retornar la necessitat de contacte físic amb les persones i amb la vida que ens envolta. “Qui no recorda la fatiga del Zoom? Va generar una mandra a la hiperconnexió com a resposta”, recorda, “a tot aquest moviment només li falta més gent que presumeixi d’ell i el difongui, però per presumir, calen xarxes socials”.
Una altra acció que considera imprescindible és la d’entendre que el JOMO no és sinònim d’aïllar-se de la tecnologia, sinó de definir entorns i feines on no és necessària. Un entorn on cal aquest canvi de xip és el laboral, on estar connectat s’entén com “estar actiu i tenir més adhesió a l’empresa”. “Els directius han de dir públicament que no cal respondre missatges fora d’hores i han de fer formacions per deixar el mòbil aturat fora de la jornada laboral, coses que vam veure molt durant la pandèmia amb tantes hores a casa”, explica.
Els experts alerten que no s’ha d’entendre la necessitat de desconnectar com un aïllament, sinó com una apagada temporal de la tecnologia en uns entorns determinats
A banda de la component d’adquirir nous hàbits i reforçar una relació més sana amb la tecnologia, existeix la teoria que aquesta resposta humana sorgeix per la novetat de tot el que ens envolta. El tecnoantropòleg i professor del departament de Sociologia de la UB Jordi Colobrans es mostra convençut que és una actitud sorgida del fet que “la normalització encara no ha arribat”. “Estem aprenent a viure en la societat digital, però va massa de pressa i no tenim temps suficient per sedimentar tot el coneixement”.
Per entendre el moment actual, es remunta a moments històrics com la màquina de vapor, la qual assenyala que va “sobrepassar la gent fins que es va adaptar i la innovació es va introduir en el dia a dia”. També pren com a exemple la democratització dels mòbils intel·ligents: “Al principi, la gent no feia més que posar-lo i treure de la butxaca. I havia de respondre el WhatsApp tan bon punt arribava un missatge, ara això ha anat a la baixa”. Arribada d’una innovació tecnològica, por al canvi, una resposta exagerada i, finalment, adaptació. Aquesta és la progressió, segons Colobrans, per la qual ha passat la humanitat al llarg de la història abans d’incorporar qualsevol novetat. Per això, veu aquesta nova necessitat de desconnectar com “un mecanisme per domesticar la tecnologia nova”. “Si te’n vas al camp o a la muntana, aniràs amb el mòbil a la butxaca. Si et truquen, l’agafaràs, però un WhatsApp no el miraràs”, proposa, fent referència al procés pedagògic pel qual passar per identificar els usos més adequats de la tecnologia. I no es tracta només d’una ciutadania capaç de posar límits, sinó que implica els fabricants de tecnologia i els posa els deures de crear solucions adaptades a les necessitats reals. “Això se’n diu tecnologia centrada en les persones i no té res a veure amb la pressió mediàtica i comercial actual en què si et poden vendre 10 coses, te les vendran”, critica.
Colobrans veu la necessitat de desconnectar com “un mecanisme per domesticar la tecnologia nova”
Ser un bon exemple per a les futures generacions
Habitualment s’associa el concepte de benestar digital a una societat amb accés als recursos tecnològics i competències per fer-ne ús adequat. Tanmateix, aquesta idea també ha de concebre la desconnexió, ja que hi ha un consens generalitzat al voltant que aquesta passa enrere en certs entorns i moments és el resultat d’una bona capacitació. A Catalunya, la Generalitat treballa en aquest apoderament a través de la Carta catalana per als drets i les responsabilitats digitals, la qual replanteja els drets humans acceptats de forma universal per afegir-hi la component de digitalització que caracteritza les societats actuals. Fixa les bases per a elements com l’accés universal a internet o un model de governança obert inclusiu, fins a la protecció de les dades i la innovació digital, entorns en què el coneixement és l’eix principal. “Volem una ciutadania crítica amb els entorns digitals i això té a veure amb una higiene digital que ens permet aplicar uns usos beneficiosos i saludables a les noves eines i entorns”, apunta la directora general de Societat Digital, Liliana Arroyo.
Partint de la base de l’adquisició d’habilitats i competències digitals com a eina per identificar quan, on i com desconnectar, Arroyo es qüestiona si aquesta desconnexió no és també “un privilegi”. “Reflecteix desigualtats en el sentit que pots estar sobreexposat i no ser-ne conscient, com podem veure en persones grans que no saben gestionar la informació o en infants sense un adult per acompanyar-los en la incorporació positiva i progressiva de la tecnologia”, exposa, i insisteix: “Hi ha una escletxa de coneixement que cal corregir”.
Europa ha alertat en nombroses ocasions que cal formar perfils digitals. És un repte que les universitats i centre educatius han entomat amb noves propostes en forma de graus, cicles formatius i cursos, però tot són programes que apel·len directament a edats adultes i amb una mirada centrada en el món professional. “Estem perdent de vista com desenvolupem el talent de futur en el sentit que no garantim la formació adequada perquè les criatures siguin ciutadans digitals amb ple dret i coneixement de causa”, lamenta Arroyo. Des del seu punt de vista, cal una reflexió a escala social sobre què vol dir “equilibri digital”: “Té a veure amb el volum d’hores o amb el tipus d’usos i propòsits que tens o amb què? No és el mateix entrar a YouTube per veure què em proporciona l’algoritme que entrar-hi per buscar un tutorial. L’impacte és diferent i, en conseqüència, els hàbits que això ens generarà”. La directora general també alerta que la tecnologia s’ha dissenyat “des de la psicologia conductual”, fet que fonamenta que els algoritmes, la immediatesa i l’allau d’informació que tenim a l’abast hagin estat més forts que “la intuïció” a l’hora de definir com utilitzem els dispositius. Per això, té clar que mecanismes com la Carta catalana per als drets digitals i les responsabilitats digitals, o l’Estratègia Nacional per a la inclusió sociodigital impulsada pel govern de Catalunya, han d’incidir directament en l’escletxa de coneixement que defineixen com ens comportem davant l’entorn i les solucions tecnològiques.
Arroyo: “El que es prohibeix, no s’acompanya, i és clau que puguem acompanyar els infants en la introducció progressiva de la tecnologia per definir com es comportaran amb ella”
En el debat, la responsable de Societat Digital també afegeix el replantejament actual sobre la inclusió dels mòbils, tauletes i altres dispositius a les aules. “Quan hi ha tendències prohibicionistes o alta restricció, que són converses que hem de tenir, podem trobar estratègies que van en detriment d’un bon acompanyament”, reflexiona, “el que es prohibeix, no s’acompanya, i és clau que puguem acompanyar els infants en la introducció progressiva de la tecnologia per definir com es comportaran amb ella”. Altres mecanismes impulsats per la Generalitat per abordar aquest context són el Manifest dels drets digitals de la infància i adolescència de Catalunya, elaborat amb estudiants del territori per demanar més comunicació, acompanyament i protecció, i menys restriccions; i el festival Tech & Play, celebrat el passat abril juntament amb la Mobile World Capital amb més de 40 activitats diverses per implicar els més joves en l’ecosistema tecnològic. Una de les iniciatives presentades va ser un joc de cartes que presenta situacions conflictives al voltant dels usos de la tecnologia i genera espais de reflexió per abordar-ho.
Ciutadania, universitats, indústria, administració pública... “Tothom té un paper clau en el moment de debat en què ens trobem perquè és una qüestió estructural”, conclou Arroyo. El resultat final, afirma, ha de ser “una societat digital equitativa, justa i democràcia” on la disparitat en el coneixement digital generi situacions tan habituals com un mal ús dels dispositius que ni tan sols permet desconnectar-ne.