Els 1.600.000 milions d’alumnes que es reincorporen a partir d’avui a les aules —vagues a banda— no ho faran sols. A moltes de les seves escoles i instituts arribaran dispositius i pantalles de tota mena, com a part del pla per introduir la tecnologia i impulsar les STEAM (ciències, tecnologia, enginyeria, arts i matemàtiques) al sistema educatiu català. En aquest nou curs, el projecte de digitalitzar l’ensenyament segueix endavant enmig del debat cada cop més estès sobre la seva conveniència, i amb múltiples veus que dubten de la seva eficàcia. En el fons i, sobretot, en la forma.

El Departament d’Educació destinarà més de 120 milions d’euros en dotar els centres amb maquinari i ginys. L’equipament que s’enviarà consta de panells interactius, maletes audiovisuals (càmera de vídeo, auriculars, trípode i taula mescladora de so), equips de robòtica personalitzada per a cada etapa i un kit de producció format per una impressora, escàner, bolígraf 3D, microcontroladors, talladores i gravadores làser i nano ordinadors. Aquesta inversió prové del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MMR), pel qual el govern central fa arribar a les comunitats els diners dels fons europeus Next Generation.

Segons el Govern, l’objectiu de tot això és “promoure l’equitat educativa reduint l’escletxa de l’alumnat i proporcionant capacitació tècnica als docents”. L’enviament de tota aquesta tecnologia ve acompanyada de “l’assessorament del mentor digital”, figura que des de fa alguns cursos s’encarrega d’implementar i avaluar l'estratègia digital que ha de tenir obligatòriament cada centre. També s’encarrega de formar digitalment uns docents que ja s’han acostumat a lidiar amb les tauletes i ordinadors de què disposa cada alumne com a eines quotidianes en l’escola d’avui, però encara no exclusives.

Cursets de “baix nivell” per als professors

“El paper i el bolígraf no han desaparegut del tot de les escoles. Les habilitats i la perícia de cada docent marca el grau de tecnologia que s’acaba utilitzant a les aules per culpa d’una falta de directrius clares des d’Educació, que no unifica les competències i els coneixements que han d’impartir els centres ni tampoc els que ha de tenir cada professor” denuncia el consultor de comunicació i expert en ciberseguretat Arnau Rius, que els darrers cinc anys ha estat impartint classes de secundària i d’FP.

“Hi ha profes que no saben fer anar el Moodle o que coneixen les funcionalitats de Google de manera limitada. De vegades depèn de l’edat, però no és l'únic factor” explica Rius, per qui els cursos que segueixen els docents per obtenir els anomenats perfils sobre competències digitals determinades “són una presa de pèl”. “El nivell és molt baix i tot acaba depenent que els directors de les escoles vulguin contractar professionals amb un perfil digital realment bo. Com que no hi ha un control perquè les inspeccions són insuficients —i perquè els professors de la pública estan blindats i no tenen risc de perdre la feina— cadascun fa la classe a la seva manera. Qui no té prou coneixements tecnològics recorre a altres mètodes”, afirma.

“L’ideal seria disposar d’un pla ben pensat que marqués en quins moments han d’utilitzar-se els dispositius a les aules i en quins moments han de desaparèixer. Està bé que els alumnes aprenguin a desenvolupar-se amb les eines ofimàtiques, que tinguin nocions de programació i de ciberseguretat, però l’ordinador no ha d’estar present tothora”, comenta Rius, per qui la solució no és crear “aules dignes d’Star Trek a base de diners”, sinó tenir una “estratègia digital clara que acabi amb el regne de taifes de l’anomenada autonomia dels centres”.

Al Departament d’Educació defensen que el catàleg de formació en matèria digital destinada als mestres és “prou àmplia”, tot i que recorden que “no és obligatòria” i que depèn “del compromís de cada professional”. L’aposta que ha fet fins ara l’administració és dotar d’una “capacitació bàsica” fins al 80% dels professors per tal “d’anivellar per avall” i, a partir d’aquest curs redoblar l’oferta existent des de fa molt temps destinant 10.000 places subvencionades a cursos perquè s’obtinguin els nivells B i C, molt més complets.

Arnau Rius: “L’ideal seria disposar d’un pla digital ben pensat que marqués en quins moments han d’utilitzar-se els dispositius a les aules i en quins moments han de desaparèixer”

Formació a banda, part del professorat expressa un certa sensació de desamparament. Al sindicat ASPEPC, que aplega professors de secundària, assenyalen que existeix un “desconcert i un petit caos” a l’hora d’aplicar aquests equipaments a la pràctica docent, un cop arriben a l’aula. “No hi ha una planificació didàctica que ens digui a quines matèries has de fer servir certa tecnologia i per a què has de fer-la servir. A més, molts instituts tenen una connexió i una xarxa wifi penosa, i això és una trava a solucionar en primer lloc”, opina el secretari general de l’entitat i catedràtic de filosofia a l’institut Mediterrània d’El Masnou, Xavier Massó, qui no creu que la tecnologia hagi de millorar necessàriament la manera com s’imparteixen els coneixements a totes les assignatures per igual. Massó advoca per “una implantació progressiva de les eines digitals i no pas una immersió, fet que ja desaconsellen diversos estudis”. L’ésser humà no és digital de naixement. Som analògics, i s’ha de mirar amb molta cura com pugem aquest esglaó”, sosté.

L’exemple de Suècia

El dubte de si s’està recorrent un camí equivocat està prenent cada vegada més cos en moltes esferes del sector educatiu. Malgrat això, l’entrada massiva de la tecnologia a l’educació és un mantra que segueixen la majoria de països a Europa. L’excepció notable és el cas de Suècia, on la ministra d’Educació, Lotta Edholm va anunciar al maig que deixava en suspens l’estratègia de digitalització de les aules que l’Agència Nacional d’Educació havia aprovat mig any abans. La ministra va sol·licitar informes a una seixantena d’experts i totes les organitzacions consultades van concloure que les investigacions del cervell en nens mostren que no es beneficien de l’ensenyament basat en pantalles, segons va fer públic l’Institut Karolinska.

“Les transformacions educatives necessiten temps, reflexió i consens, ben al contrari del què hem tingut aquí. La necessitat de connectivitat per fer classes durant la pandèmia i la urgència per aprofitar els fons Next Generation han accelerat un procés que no s’està podent pair i que topa amb un professorat molt cansat i saturat” explica el doctor en ciències de l’educació i director d’Equitat digital de la Fundació Bofill, Hector Gardó. el laboratori de recerca i propostes en l’àmbit de l’ensenyament de referència al país.

“El cas de Suècia ve marcat per un govern conservador que té unes demandes legítimes de tornar a un cert tipus d’educació més tradicional i on la figura del docent recuperi prestigi. El fet d’aturar-se a revisar si funciona no és una mala mesura i aquí seria bo entendre també la digitalització com una prova que s’haurà d’avaluar al cap d’un temps. Però em temo que ens farà por que una generació de nens sigui presa com una mena de conillets d’índies”, afegeix.

Aquesta frenada i replantejament és possible que es produeixin a Catalunya? Des del departament d’Educació es mostren receptius, com a mínim, al debat. “Estem oberts a identificar millores i entomar les crítiques que siguin necessàries”, afirma el director general d’Innovació, Digitalització, Currículum i Llengües, Joan Cuevas, que considera que “no es podia deixar passar l’oportunitat d’aprofitar els fons Next Generation, però això no ha d’equivaldre a posar màquines i prou”.

Per Cuevas, Catalunya “ha arribat tard a la incorporació de la tecnologia a l’ensenyament” i l’objectiu d’aquesta acceleració del procés, arran de la pandèmia, és que vingui acompanyada “d’una transformació metodològica, és a dir, una avaluació continuada, més reflexió a les aules i aconseguir que tots els alumnes siguin crítics i autònoms digitalment”. “Tots els estudis rellevants en la matèria apunten cap aquí i conclouen que si la digitalització no serveix per canviar el sistema de les classes magistrals tradicionals, acaba sent innòcua. I és cert que per fer-ho cal temps i certa pausa”, afegeix.

Una via per controlar els punts forts i les mancances d’aquest procés és l’auditoria que realitza l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (IVÀLUA), amb uns informes on, de moment, valoren de manera positiva la feina dels mentors digitals i el guiatge que aporten a les escoles per tal de desplegar els seus plans digitals.  

A Suècia, però, un dels senyals d’alarma per pitjar el fre va ser el retrocés en el nivell de comprensió lectora entre els infants registrat al darrer informe PIRLS, i que els situa en novena posició amb un descens d’11 punts (544 en total) respecte al realitzat quatre anys enrere. A Catalunya, aquests mateixos indicadors han estat molt pitjors. Els resultats dels estudiants catalans que cursaven quart de primària el 2021 va baixar 15 punts fins a arribar als 507, molt per sota de la mitjana de l’OCDE (532) i de l’espanyola (522). De fet, només Melilla i Ceuta estan més avall en el rànquing per autonomies.

Els resultats de les darreres proves PIRLS de comprensió lectora dels alumnes han situat Catalunya 25 punts per sota de la mitjana de l’OCDE, i només per sobre de Melilla i Ceuta

Les darreres proves de competències bàsiques realitzades la primavera de 2022 tampoc van ser massa més esperançadores. Els alumnes de 4t d’ESO van obtenir la puntuació mitjana més baixa en matemàtiques des que es fan aquests exàmens al final de l'etapa secundària obligatòria, i els resultats en llengua catalana van caure quatre punts a Primària i 2,4 a l’ESO.

“De la davallada en l’Índex comprensió lectura a Catalunya no crec que en tingui tota la culpa l’ús de les tecnologies. O en tot cas, no només l’ús que se’n fa a l’escola. Els xavals tenen el cervell trinxat per la dopamina generada pels centenars d’impactes que reben diàriament a través de les pantalles mentre són al carrer o a casa. No estan preparats per suportar una explicació de mitja hora seguida”, explica Arnau Rius, que apunta a l’arribada de nens nouvinguts provinents de famílies immigrades com un biaix molt important en els resultats d’aquestes proves. “Lògicament, tenen moltes dificultats amb la llengua”, aclareix.

El llibre ‘reclama’ més hores a les aules

Una mesura que posa d’acord gairebé tothom és incrementar les hores de lectura a classe, també en veu alta. Dedicar sessions on el llibre sigui l’única eina que s’utilitzi i on es generin preguntes i reflexions a l’aula i es redactin textos sense l’ús de cap dispositiu. “A Ciències Socials vaig adonar-me que ja no podia demanar més deures a casa des de la irrupció del ChatGPT. Vaig fer la prova i, en dues setmanes, alumnes que no la rascaven em presentaven treballs molt ben escrits”, recorda Rius.

“És veritat que des del Departament no hem donat cap instrucció específica sobre l’ús del ChatGPT als centres. Estem recollint informació sobre tots els aspectes que implica la IA i preveiem oferir formacions, però no podem prohibir-lo ni validar-lo de manera general perquè això atemptaria contra l’autonomia dels centres”, manifesta el subdirector de Cultura General i Recerca, Jordi Serarols, qui recorda que molts ja han regulat aspectes tan candents com l’ús dels mòbils a l’hora del pati o per finalitats no didàctiques. “Cada centre ha de fer la seva pròpia reflexió i actuar amb autonomia pedagògica dins les directrius generals del currículum, que sí que existeixen”, recalca.

Precisament sobre l’abús d’eines tan llamineres pels més joves alerta el sindicat docent ASPEPC, que veu un clar perill de “convertir el mòbil o l’ordinador en instruments fetitxe que els estudiants saben manejar com usuaris, però dels quals no en comprenen realment el funcionament”, explica Xavier Massó. “A molts centres, a més, s’han tancat biblioteques escolars i s’han llençat llibres a les escombraries amb el permís i el vistiplau del Departament i d’Inspecció”, denuncia. Per pal·liar aquesta circumstància, el govern ha anunciat un pla de rescat de 50 biblioteques infrautilitzades o directament eliminades, amb una dotació de 2.000 anuals per a la renovació del fons de cada centre, i un equip de sis professionals que recorreran el territori per ressuscitar aquests espais cada cop més oblidats.

Google vs codi obert, més que una simple elecció

“Hi ha, almenys, dos grans models d’escola possibles avui dia: convertir-les en un oasi on no entri la tecnologia i els infants puguin desconnectar —pensant que ja hi tindran prou contacte fora— o bé aprofitar la inversió en digitalització per fomentar esperit crític i ensenyar-los a destriar informació i fins i tot a sospitar del que trobin a la xarxa”, assegura Héctor Gardó, que des de la Fundació Bofill veu aquest fenomen com “una oportunitat”, sempre que no es limiti a convertir les aules “en mers magatzems de tècnica” i els estudiants en “persones molt competents digitalment però buits de coneixement”.

En aquest aspecte, l’elecció d’unes eines digitals en detriment d’unes altres genera un nou punt de fricció entre la conselleria i molts agents educatius, que veuen en l’ús de les aplicacions de grans companyies una lògica comercial més que no pas unes raons pedagògiques. “La majoria de centres públics treballen amb Google Classroom i el paquet de Gmail, que no deixen de ser empreses a les quals cedim les dades, en aquest cas les dels alumnes” recorda la investigadora al grup ARGET de tecnologia a l’educació, Mireia Usart, que també és professora en mètodes d’investigació i avaluació educativa a la Universitat Rovira i Virgili.

A Barcelona, 11 escoles i instituts municipals van treballar el curs passat amb la plataforma DD (Digitalització Democràtica), de codi obert, dissenyada i impulsada per XNET, xarxa dedicada a la lluita pels drets digitals

Usart es mostra partidària de treballar amb aplicacions de codi obert per la “privacitat i seguretat més gran que garanteixen” i perquè atorguen una “major llibertat” als docents en ser plataformes en constant desenvolupament: “He comprovat que resulta més flexible i enriquidor treballar amb sistemes de gestió de e-learning (LMS) com Moodle o Blackboard perquè permeten un millor disseny de les classes i ofereixen més recursos a l’hora de configurar-los. Són sistemes en constant desenvolupament”.

A Barcelona, 11 escoles i instituts municipals van treballar el curs passat amb la suite educativa DD (Digitalització Democràtica) dissenyada i impulsada per la plataforma XNET, dedicada a la lluita pels drets digitals i liderada per l’activista Simona Levi. Aquesta prova pilot va comptar amb la col·laboració d’Associacions de Famílies Federades de Catalunya (AFFAC), que ja des de 2020 es va preocupar que els alumnes tinguessin una alternativa al programari de Google i Microsoft a l’hora de fer classe, un cop l’ús de dispositius es va consolidar com la realitat del dia a dia les aules, i també durant les tardes i els caps de setmana a les llars.

La capacitació dels docents preocupa a les famílies

“Moltes mares i pares creuen que no estan prou capacitades per opinar sobre el procés de digitalització. En canvi, existeix un grup de famílies cada cop més sensibilitzades que es pregunten si, amb l’ús d’aquestes eines, els seus fills s’estan saltant processos cabdals en l’aprenentatge i que volen que desenvolupin un esperit crític vers les tecnologies” explica la presidenta de l’AFFAC, Lidón Gasull. “Poder formar uns futurs ciutadans digitals com cal és clau avançar en l’anomenada sobirania digital i fugir de les aplicacions imposades per les grans corporacions, però fins i tot aquells col·legis convençuts que han volgut apostar decididament pel codi obert han hagut de recular per manca de recursos i de suport de l’administració”, confirma.

Per treballar i mantenir aquestes aplicacions a la mida de les necessitats de les assignatures cal una inversió i, sobretot, un guiatge de docents que dominin el llenguatge i l’eina, a diferència de la facilitat en l'ús i l’aparent gratuïtat dels recursos del paquet educatiu de Google Classroom, més limitat però a la pràctica més senzill.

Mireia Usart (URV): “Mesurar la competència digital dels professors és molt difícil perquè no hi ha dades fiables. Caldria crear un observatori per monitorar-les i obtenir evidències qualitatives”

“Mesurar la competència tecnològica dels professors és molt difícil perquè no hi ha dades fiables i posar molta responsabilitat en la figura dels mentors pot ser perillós, ja que no deixen de ser també professors, especialitzats en aquest cas, i la seva tasca ha de ser acompanyar els centres i adaptar-se a la complexitat de cadascun” manifesta Mireia Usart, que reclama col·laboracio amb les universitats per tal de crear  “un observatori que servís tant a l’administració com a les escoles per monitorar les competències digitals dels mestres i obtenir evidències qualitatives”.

La percepció que no s’està formant adequadament els docents i que els mentors digitals estan sobrepassats —“a alguns els demanen que reparin aparells avariats en el temps que haurien de dedicar en capacitar els mestres”, desvelen des de l’AFFAC— sembla preocupar més als pares que no pas el risc que els nens digitals acabin aprenent menys coses o tinguin una menor preparació que generacions precedents. “La societat actual demanda que les TIC siguin presents a l’escola, hi estem a favor i no creiem que els nostres fills sàpiguen menys coses; segurament en sabran algunes de diferents”, opina la presidenta de la FAPAES, Patricia Sarrias.

Aquesta entitat, que agrupa famílies de centres públics d’ensenyament secundari, posa l’accent en la necessitat de garantir que totes les llars on hi hagi un menor escolaritzat tinguin una bona connexió a internet i considera que la matèria curricular hauria d’abordar aspectes com el ciberassetjament, la petjada digital dels més joves a les xarxes socials o el risc de desinformació i d’un accés precoç a continguts com la pornografia. El repte, a tots nivells, és gran.