La impressió 3D té a Catalunya un dels principals pols de fabricació del sud d’Europa: s’han creat escaioles que substitueixen guixos, calçat d’escalada personalitzat o fins i tot menjar per a persones amb problemes d’ingesta. Tanmateix, totes aquestes propostes se sustenten en processos més o menys industrialitzats, i si per una cosa destaca la disciplina, és per la baixa barrera d’entrada que té per a la gent del carrer. “El 2012 es van alliberar les patents, i això va fer que la tecnologia es posés a l’abast de tota la comunitat científica i tecnològica”, relata el director de l’Àrea Industrial d’Eurecat, Xavier Plantà. I, des d’aleshores, la fabricació additiva ha aconseguit entrar a milers de llars d’arreu del món.

A més a més de l’alliberament de patents que va desencadenar el moviment, Plantà assenyala dos moments clau en la democratització d’aquesta tecnologia. El primer d’ells, als Estats Units: “Obama va identificar la impressió 3D com una de les tecnologies rupturistes i va fer una gran inversió a escala industrial”. El segon, a la Xina, on es van invertir molts diners “perquè la tecnologia arribés a les escoles i a les universitats abans de la liberalització”. Aquests dos fets van provocar una baixada general dels preus i, a conseqüència, el sorgiment del moviment dels Fab Labs a l’Institut de Tecnologia de Massachussets (MIT). 

Avui, les impressores més assequibles se situen entre els 100 i els 200 euros, quan fa tan sols una dècada eren uns dispositius que demanaven una inversió de milers d’euros. Els murs econòmics s’han esfondrat, i internet està plena de recursos formatius sobre la temàtica, però tanta informació pot arribar a aclaparar-nos. Així doncs, què cal tenir en compte per iniciar-se en el món de la impressió 3D?

Escollir la primera màquina

El primer que cal entendre sobre la impressió 3D és que no es tracta d’un únic procés unificat, sinó que existeixen múltiples tècniques d’impressió que treballen de maneres diferents i fent servir uns materials o uns altres. A grans trets, existeixen tres branques principals: l’additiva, en què es construeix l’objecte capa a capa; la sostractiva, en què es parteix d’un bloc de material sòlid que es va modelant traient-ne l’excedent, i les de conformat, en què s’apliquen diverses forces sobre una base per alterar-la. La recomanació de Plantà és començar amb una màquina basada en fabricació de filament fos (FFF), dins de la família de la fabricació additiva, ja que és una de les més assequibles i que accepta més varietat de materials: “Tens màquines que van dels 200 als 1.000 euros que són més que suficients”.

Les impressores FFF són assequibles i accepten una gran varietat de materials, la qual cosa les converteix en una bona opció per començar

Un dels punts que subratlla el director de l’Àrea Industrial d’Eurecat a l’hora d’escollir una nova màquina és assegurar-se que es tracti de maquinària oberta i sigui compatible amb tota mena de materials no propietaris, ja que hi ha companyies que, com en les impressores tradicionals, només permeten fer servir els subministraments de la seva marca. En aquest sentit, es pot optar per comprar una impressora ja acoblada o bé muntar-la un mateix a partir d’iniciatives com el projecte RepRap. “És un exercici supermaco per aprendre com funciona i aprendre a regular-la. Hi ha una diferència de preu d’uns 200 euros més barata i té un munt d’explicacions a YouTube”, assevera Plantà. Existeixen molts models basats en aquesta filosofia, però un dels més reconeguts són els de l’empresa txeca Prusa, que també recomana l’expert.

De dissenys senzills a noves tècniques de fabricació

Amb la impressora ja a les nostres mans, és hora de començar a aprendre a fer-la servir, i la millor manera és passant a la pràctica. “Un usuari normal començarà imprimint els dissenys de demostració de les màquines, i a poc a poc anirà explorant pàgines web gratuïtes que ja tenen molts dissenys fets”, indica Plantà. Però què determina la complexitat d’un disseny a l’hora de treballar amb ell? L’expert explica que el primer pas és treballar amb objectes senzills, que facin servir un únic material —recomana començar amb plàstic PSD (Polietilè d'alta densitat)—, i a poc a poc experimentar amb objectes que incorporin parets i altres elements pels quals cal dissenyar uns suports específics a l’hora d’imprimir-los.

A partir d’aquí, el següent pas ja seria treballar amb més d’un material al mateix temps, la qual cosa demanda una implicació i una planificació encara més activa. Arribats a aquest punt, es pot començar a plantejar l’opció fer el pas a altres tècniques: “Els usuaris molt més avançats fan servir tecnologia de fusió per llum blanca, que fa servir una resina líquida i es fa amb un eix de llum que consolida el 3D”. Les modalitats de fabricació sostractiva que menciona Plantà obren el ventall de dissenys possibles i permeten treballar amb nous materials, però tenen dos grans problemes: “Fa molta pudor i contamina força més”.

La formació prèvia per començar a fer servir una impressora 3D és mínima, segons l’expert: només cal saber operar mínimament el nostre sistema operatiu i aprendre a utilitzar un senzill programa gratuït que s’encarrega d’enviar els arxius de l’ordinador a la màquina. Per anar incrementant els nostres coneixements sobre la matèria, més que apuntar-se a cursos, recomana recórrer als recursos disponibles a internet, tant a fòrums d’aficionats com a YouTube, on assegura que hi ha vídeos “brutals” per aprendre.

Els recursos en línia que es poden trobar a fòrums i YouTube són la base de la formació en impressió 3D, que es pot complementar amb l’ajuda d’experts de Fab Labs i Ateneus de Fabricació

Una altra de les vies que aconsella Plantà és recórrer a Fab Labs i ateneus de fabricació per cercar orientació de persones més avesades en la matèria: “Són bones opcions per conèixer com funciona la màquina des del punt de vista d’un expert i que et donin recomanacions. Sí que és veritat que no tots els Fab Labs et deixen fer servir a tu mateix la màquina, però sí que et poden explicar com funciona i pots portar els teus dissenys i practicar”. A més a més de Barcelona, on es pot trobar la Xarxa d’Ateneus de Fabricació municipal, ciutats com Terrassa, Castelldefels, Sitges i Sant Cugat del Vallès disposen de Fab Labs que conformen la xarxa FABCAT.

Un mar de possibilitats

Si una cosa explica l’èxit de la impressió 3D, a banda de l’abaratiment dels seus components, és que els límits se’ls marca un mateix. “No és una tecnologia, sinó un àmbit tecnològic format per diferents tecnologies i materials, i sempre pots escollir un que compleixi amb el requisit que toqui. Es poden imprimir plàstics, ceràmica, metalls, material orgànic… fins i tot cèl·lules humanes”, assevera el director de l’Àrea Industrial d’Eurecat. Això sí, si parlem d’usuaris principiants i amb un àmbit domèstic, s’han de rebaixar les expectatives: “A escala d'usuari és més aviat un hobby. No esperis substituir qualsevol peça d’entrada, necessites un nivell més avançat”.

Amb tot, malgrat que ho etiquetem com una afició, les possibilitats continuen sent nombroses. Segons Plantà, al voltant del 80% dels usuaris no crea des de zero els dissenys, sinó que recorre a pàgines com Thingiverse o Printables i fa servir els models que han ideat altres persones. “Pots baixar-te’n qualsevol fitxer, lliure de drets, que pots imprimir i modificar com vulguis. Són lliures a disposició de la comunitat”. En aquests portals podem trobar idees decoratives com clauers, figuretes o joguines, però també estris que milloren la nostra vida diària, com targeters per SIM o SD, subjectadors per mantenir recte el mòbil o suports per aixecar l’ordinador sense que s’escalfi. Ja és qüestió de cadascú trobar allò amb què vol experimentar i posar-se mans a l’obra. Perquè qui no voldria tenir un Pikachu que ens pesca la bosseta de te de la tassa?