Quan l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) va constituir el Fab Lab Barcelona el 2007, només hi havia uns 10 centres d’aquestes característiques al món; 15 anys més tard, la xarxa ja supera els 2.000 Fab Labs. La democratització de la impressió 3D ha donat embranzida a la cultura maker, una sèrie de valors i pràctiques que ajuden a “aconseguir una societat més resilient”, segons defensa el director executiu del centre, Guillem Camprodon. La cooperació i la comprensió de la cadena de producció són idees claus en unes institucions que volen assegurar la pluralitat i l’empoderament ciutadà: “Hi ha tants models de negoci com Fab Labs hi ha al món”.

D’on sorgeix el concepte de Fab Lab?

La xarxa de Fab Labs sorgeix del MIT, del Center for Bits and Atoms (CBA), a principis dels 2000. El CBA és un centre d’investigació que forma part del Media Lab on sempre han estat treballant la idea de com es relaciona la informació digital amb la informació física. Des d’idees que a vegades oblidem, com que les teves fotos a Google estan guardades en un disc dur i aquest disc dur són coses físiques, fins a què passa quan pots agafar una cadira i enviar-la per internet; igual que una fotografia, i acabar-la imprimint en lloc d’anar amb paper, amb una impressora de plàstic. Per provar aquesta idea de cara a la societat, i sobretot per fer difusió del que estaven fent, van decidir agafar algunes de les màquines de fabricació digital. Estem parlant de principis dels 2000. Són màquines molt cares, no hi ha una indústria de baix cost perquè la fabricació digital en aquell moment és una tecnologia que utilitzen les grans corporacions, no existeix la idea de fabricar des de casa. En aquest sentit, posen aquestes màquines, caríssimes, enmig de Boston, en una àrea deprimida econòmicament, i s’adonen que la ciutadania, a través de formació, s’involucra per fer el que ells anomenen fabricació personal. Amb aquesta idea, el Neil Gershenfeld, que és el director d’aquest centre, comença a convèncer gent perquè ho apliqui. I aquí arribem nosaltres el 2007, a l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), fundació privada enfocada a l’educació, la tecnologia i l’arquitectura, que decideix emprendre l’aventura de construir un Fab Lab.

Com va ser la posada en marxa del Fab Lab Barcelona?

Amb recursos propis, l’IAAC agafa una sala i posa algunes màquines de fabricació digital; algunes de segona mà, algunes noves, seguint una cosa que des del principi ha estat molt clara en el món dels FabLabs, que és que hi ha d’haver un inventari compartit: la idea que, quan jo dissenyi una cosa en un taller, la pugui replicar en un altre taller. Amb aquesta idea de pràctiques compartides i de xarxa comencem el 2007. Sempre diem que som el primer de la Unió Europea perquè n’hi havia un a Noruega, gairebé al Pol Nord. És el mateix any que es funda el Fab Lab d’Amsterdam, en aquell moment al món hi ha menys de 10 Fab Labs. Ara mateix, 15 anys després, som 2.000 Fab Labs. Però els espais que segueixen la cultura maker, hacker spaces o com vulguem dir-li, jo crec que representen un volum important de centres, molts més que els 2.000 registrats.

De quina manera ha evolucionat el Fab Lab en aquests 15 anys?

Nosaltres comencem sent un centre de fabricació dins de l’Institut, per tant, els nostres primers projectes tenen molt a veure amb l’arquitectura, com la Fab Lab House, la primera casa fabricada amb la idea de fer-la de manera distribuïda, amb un disseny que es modificava segons la ubicació que tenia. A Barcelona ens dedicàvem a donar serveis de producció, i globalment, a ajudar a establir altres Fab Labs construint sinergies que ens permetessin fer créixer la xarxa. Arriba un moment en què ens adonem que no és tant la idea que nosaltres fabriquem per altres, sinó que comencem a tenir els nostres propis projectes. Aquí sorgeixen coses com Smart Citizen, una iniciativa que neix perquè no acabàvem d’entendre molt bé què eren les smart cities, veiem que el rol del ciutadà estava gairebé relegat a ser un consumidor de dades amb el seu dispositiu mòbil i crèiem que el ciutadà podia ser també productor; que amb tècniques de crowdsourcing, com la Viquipèdia o el YouTube, podia contribuir coneixement a la smart city. En aquest punt veiem que el Fab Lab també té una visió política sobre com creu que la tecnologia ens pot importar. Això que estàvem fent és innovació, i és llavors quan comencem a migrar més cap a la recerca, amb la intenció de donar sentit a la xarxa, que aleshores ja voltava els 1.000 Fab Labs. Ens trobàvem que cada cop més el que tenia la gent eren sales amb màquines, però no hi havia metodologies o projectes. Aquests últims anys ens hem dedicat més a donar idees. Hem començat a entendre que el rol d’un Fab Lab ja no és tant el d’un productor, sinó més aviat el d’una xarxa que posa en connexió la recerca, la indústria i la ciutadania, mai perdent de vista l’empoderament tecnològic, però entenent que no va tot d’una sala amb moltes màquines.

"Hem començat a entendre que el rol d’un Fab Lab ja no és tant el d’un productor, sinó més aviat el d’una xarxa que posa en connexió la recerca, la indústria i la ciutadania"

Aleshores, podríem dir que un Fab Lab no té un enfocament concret, sinó que és una amalgama de pensaments i objectius?

El més important de la xarxa de Fab Labs és la diversitat. Anant una passa enrere, el que conforma la xarxa és que els laboratoris comparteixen un inventari de processos compartits, i això és molt important per a la idea del disseny distribuït. Els Fab Labs es constitueixen com a tal perquè s’han registrat a la xarxa Fablabs.io, on s’acrediten mitjançant fotos i documentació a través d’un procés peer to peer com el dels articles científics. Això és la base, el que permet que la xarxa funcioni, però cada Fab Lab ha de tenir el seu posicionament basat en el context on està. I no només el posicionament, a vegades ens demanen quin és el model de negoci d’un Fab Lab, i sempre diem que hi ha tants models de negoci com Fab Labs hi ha al món: hi ha Fab Labs a universitats, hi ha Fab Labs que són dues persones, hi ha Fab Labs fundats pels governs que funcionen com biblioteques públiques, com els Ateneus de Fabricació de l’Ajuntament de Barcelona… De fet, nosaltres vam ajudar a arrancar la xarxa d’Ateneus de Barcelona entre 2011 i 2015, i per nosaltres va ser un punt molt important, perquè ens va treure la responsabilitat com a centre privat d’haver d’ajudar sols a impulsar totes aquestes iniciatives. Si parlem del context local, han ajudat que cadascú vagi trobant el seu rol. Que cada taller i cada laboratori, sota el seu context local i els seus interessos, acabi trobant quina és la seva filosofia.

Aquesta filosofia recorda als ideals del programari lliure. Són dos mons interconnectats?

Sempre dic que els àtoms són els nous bits. Moltes idees que venen del món del software lliure, que va ser pioner en aquesta forma de treballar de manera col·laborativa, després nosaltres les hem portat cap al món físic. I no només el món físic, sinó que també em sento molt satisfet per com hem aconseguit portar-ho a mons que tenen una certa animadversió per aquestes idees. Tenim projectes on treballem molt amb dissenyadors, amb col·lectius que no estan associats a les indústries creatives i que molt sovint se’ls ha vist molt poc interessats en les formes de treballar lliures, i trobar sinergies amb això per nosaltres és molt important. Sobre el món del software lliure, jo crec que sí, hi ha moltes similituds, però també et diria, fent autocrítica, que sempre hem tingut la dificultat de connectar els dos mons en el sentit que la comunitat de desenvolupament de software impacti més en tot aquest entorn. Al final, són models diferents, un es basa més a estar presencialment a un lloc i l’altre és molt més distribuït. Nosaltres com a Fab Lab contribuïm molt software lliure, tenim desenvolupadors a l’equip i hem desenvolupat bastants aplicacions que serveixen a la xarxa de Fab Labs. Al mateix temps, ens beneficiem del software lliure en moltes ocasions.

"Sempre hem tingut la dificultat que la comunitat de desenvolupament de 'software' lliure impacti més en l'entorn de la fabricació digital"

Quin pes té la col·laboració dins dels ecosistemes makers i com es viu en el dia a dia?

Es viu de maneres molt diferents depenent del Fab Lab on estiguis ubicat. Hi ha Fab Labs que estan completament donats a la societat i que la seva raó de ser és impactar en la seva comunitat local: si l’Ateneu de Gràcia no impacta en el barri de Gràcia, no té cap sentit d’existir. Llavors hi ha Fab Labs més com nosaltres, que treballem amb les comunitats locals. Nosaltres diem que el nostre entorn principal és Poblenou, en el qual treballem amb iniciatives ciutadanes i amb comunitats per provar idees, però segurament després, a l’hora d’escalar aquestes idees, hi participen molts més agents, molts més Fab Labs i moltes més institucions.

Els productes que es fabriquen als FabLabs s’orienten més a l’ús personal del ciutadà o els trobem també en l’espai públic?

És veritat que hi ha hagut intervencions en l’espai públic, però jo crec que el més important és que impacti en la gent, amb aquesta idea que buscant l’empoderament ciutadà busquem també que els FabLabs siguin un espai que ajuda la gent a entendre que l’espai públic també és seu; trencar les barreres entre el que és personal i el que és públic, que són molt constants. En tot cas, el que és molt important no és només el resultat material, sinó els canvis de paradigma o com ajuden a transformar i innovar certs canvis de comportament i de narratives de la societat. Em refereixo que, molt sovint, els nostres projectes no els pots avaluar tant per com acaben fent que un producte es fabriqui de manera diferent a tot el món, sinó per fer que la gent entengui que es pot fabricar d’una manera diferent. Sovint busquem més operacions quirúrgiques que no operacions més grans.

Per què és important que la ciutadania es formi en aquesta matèria?

Nosaltres creiem que vivim cada cop més separats de la cultura material que ens envolta. Quan premem la cadena del vàter, quan anem a comprar menjar al supermercat o quan anem a comprar-nos un nou telèfon mòbil, no sabem res del que ha passat abans i després. A través d’empoderar i formar la gent perquè doni més importància a com es produeixen els objectes, els aliments, l’energia… El que fem al final és aconseguir canvis de comportament i aconseguir una societat més resilient, que creiem que és molt necessària per afrontar l’emergència climàtica en què vivim. Aquesta és la nostra raó principal de ser. No estem tan interessants en la idea de dir “és que tot s’ha d’imprimir en 3D”, sinó que la gent, mitjançant la impressió 3D, pugui entendre amb petits gestos, com imprimir una peça per arreglar el mànec d’una olla o fer-se la tapa d’una càmera, com és tot aquest sistema del qual en forma part.

"Vivim cada cop més separats de la cultura material que ens envolta"

Quines són les tecnologies que més han impulsat la fabricació digital a escala d’usuari?

Sens dubte, la impressió 3D ha ajudat molt a potenciar aquest canvi. És un clar exemple d’una tecnologia que era propietària, que estava regulada per certes patents que, quan en un cert moment s’acaben, permeten construir un nou ecosistema d’innovació que no té res a veure amb l’ecosistema original que havia promulgat la gran indústria quant al prototipat ràpid. Això dona lloc a una manera diferent de fabricar, una manera nova de pensar les lleis de producció. El projecte més gran d’impressió 3D és el projecte RepRap, que és com el Linux de les impressores 3D. Aquest projecte, al final, no només va d’impressores lliures, és que va possibilitar que amb una impressora poguessis fabricar la meitat de les peces per fer-te una altra impressora, tota la part mecànica. Això que va començar com una broma s’ha convertit en un estàndard que no només permet que quan tinguis una màquina la puguis replicar, sinó també que quan a una màquina se li trenquen certes peces, les puguis arreglar; permet que, de la mateixa manera que actualitzem el software de l’ordinador, puguem actualitzar les màquines. Una altra tecnologia molt important és l’electrònica lliure. Totes aquestes impressores 3D no serien possibles si no hi hagués hagut moviments com Arduino que fessin que la programació embedded, de microcontroladors, deixés de ser una cosa que es feia només a la indústria, firmant uns contractes de confidencialitat amb grans empreses per poder desenvolupar amb els seus xips, a que fos un ecosistema molt més obert. Finalment, una de les coses que està tenint més impacte els últims anys és no pensar que els materials venen d’un catàleg, sinó que els hem de pensar com a part d’un ecosistema. Estem començant a treballar en molts projectes on els materials defineixen el procés de disseny. Per exemple, Precious Plastic és un projecte que hem ajudat a impulsar, nascut als Països Baixos, que dissenya màquines per poder reciclar plàstics a petita escala de forma oberta. Jo et dono els plànols, tu pots anar al ferrer perquè te la faci i la idea és que muntis tallers per reciclar plàstic, en facis diners i puguis sobreviure. Amb això no arreglem el problema dels plàstics, però ens ajuda a començar a pensar que els Fab Labs no han d’anar a buscar els materials d’un catàleg o d’un proveïdor, sinó que ells mateixos es poden abastir.

"Les impressores 3D no serien possibles si no hi hagués hagut moviments com Arduino que fessin que la programació ‘embedded’ fos un ecosistema molt més obert"

Quins són els límits tècnics i tecnològics de la fabricació digital?

Hi ha dues maneres de veure-ho. Si mires la cadena de subministrament actual i la intentes reemplaçar pel que et poden oferir aquests sistemes, la pregunta és una. Si intentes pensar com des d’aquests sistemes pots reemplaçar necessitats actuals, repensant per complet allò que t’ajuda a resoldre-les, canvia. A què em refereixo? Seria molt lent poder construir un telèfon mòbil per cada ciutadà del teu barri des d’un Fab Lab, però potser la primera pregunta és si cal fer-ho. Hi ha preguntes que ens hem de fer abans. Una de les limitacions més importants que hi ha ara mateix és el disseny. Molt sovint, quan pensem en fabricació digital, la gent pensa en agafar un producte concret i fabricar-lo mitjançant fabricació digital, i això no funciona. Tu has de pensar que has de dissenyar el projecte pensant ja que es fabricarà d’aquesta manera. I sí que estem veient cada cop més aquest coneixement, i descobreixes coses que creies impossibles. T’adones que la impressió de plàstic de baix cost pot fabricar estructures resistents, que poden fer funcionar màquines. Són coses que si no parteixes des del disseny, no s’aguanten per enlloc. També és molt important, i s’està veient amb la crisi de subministraments actual, com la idea que quan se m’espatlla una cosa, la llenço, i al cap d’un dia en tinc una altra. Potser, afortunadament, aquesta mentalitat canvia. I això és important perquè nosaltres veiem un futur on la vida dels objectes s’ha d’estendre, com es feia fa 50 anys. I en això, la fabricació digital té un rol molt important. Estem pensant com podem començar a fabricar peces per arreglar, per hackejar, per augmentar els objectes. Són idees que ens poden semblar ara molt estranyes, però si mirem països que han passat per períodes d’escassetat, la gent va començar a crear mercats de peces de segona mà pel públic general.

Aquesta manera de pensar en la cadena de valor us fa incompatibles amb el món empresarial?

Amb el temps ens hem adonat que la indústria de producció és essencial, i ho és tant que hem creat una plataforma, Make.works, que mapeja fabricants locals. Per desgràcia, molts fabricants locals no estan posicionats a internet, i quan vols encarregar un servei de serigrafia a Barcelona, et surt abans un servei de Londres que un d’aquí. Creiem que és molt rellevant reivindicar els fabricants locals i ajudar-los, mitjançant la tecnologia, a poder ser més àgils a l’hora de fabricar. La Xina ha estat molt bona amb la idea d’agilitzar la fabricació, i cada vegada hi ha més necessitat de fer-ho. Almenys a curt termini, hi ha moltes indústries locals que es poden beneficiar de fabricar més si són capaces d’adaptar-se al paradigma de la indústria 4.0. Anant a la indústria en general, nosaltres treballem molt amb empreses, una part molt important és explicar allò que fem i ajudar altres. El que ens trobem sovint és que les empreses estan molt confoses perquè no saben cap a on anirà el món i busquen maneres noves d’enfrontar-se als problemes. En aquests moments on tot fluctua, veure aquest tipus de xarxes més distribuïdes, sense un model de governança centralitzat, les pot ajudar a adaptar-se millor als canvis. A part d’això, no és el nostre cas, però hi ha molts Fab Labs que treballen donant serveis de prototipat i aproximant la fabricació digital a les empreses. Cada cop és menys rellevant fer-ho com a centre i és més rellevant fer-ho com a formador, perquè el cost d’accés a la tecnologia s’ha reduït. Potser cada empresa pot tenir una impressora 3D i no cal compartir-la, i aquí el que jo els puc oferir és la formació perquè no repeteixin els mateixos errors que ja coneixem.

"És molt rellevant reivindicar els fabricants locals i ajudar-los, mitjançant la tecnologia, a ser més àgils a l’hora de fabricar"

Quins són els sectors productius que més poden aprofitar la fabricació digital?

Els sectors que ho podien aprofitar, que econòmicament els era molt rendible, ja ho han fet. No soc un expert, però tot el món protètic fa molts anys que s’hi ha bolcat, i tot el món de la indústria de l’automòbil fa mil anys que prototipa així. El que potser ens queda per fer és ajudar les empreses a trobar el potencial real de la fabricació digital, i aquí el més rellevant no és la fabricació digital, sinó la fabricació distribuïda que està facilitada per la primera. Amb això em refereixo, per exemple, a entendre que es pot estendre la vida dels teus productes si som capaços d’oferir certs reemplaçaments que es puguin fabricar en 3D i treballar-los en xarxes. Això té molt potencial. També entendre que som capaços de transformar els residus que generen aquestes empreses i revalorar-los. El coneixement existeix als Fab Labs, i treballar de forma distribuïda pot ajudar que els residus que genera una empresa puguin ser utilitzats per fer nous productes.

És Catalunya un referent de la cultura maker a Europa?

Tant a Barcelona com a Catalunya s’ha fet un esforç molt gran per construir xarxes de Fab Labs. A Barcelona tenim la xarxa d’Ateneus, tallers més enfocats per al petit professional, com TMDC, que ofereixen a través d’un model de coworking... Però potser una de les assignatures pendents a treballar, més a nivell de Catalunya, és que s’ha fet molta feina amb la idea de fer entendre com empoderar els ciutadans i de com entendre quin és el rol de la tecnologia en la societat, però a vegades ens hem oblidat que som un país amb una cultura industrial, i crec que valdria més aproximar aquests dos mons. No hem de deixar que els FabLabs i els ciutadans vagin per una banda i la indústria per la seva, hem de connectar-ho tot. Hi ha una xarxa de petites empreses, que potser moltes tenen el potencial de desaparèixer, i que poden ajudar en aquesta idea de fer una societat més productiva. No ho deixem escapar. Nosaltres estem al Poblenou i hem vist en aquests 15 anys com desapareixien un munt de petites empreses que es dedicaven a fabricar i construir. No deixem que desapareguin perquè la cadena de subministrament, com estem veient ara, no sempre serà la que hem vist els últims anys, i fabricar localment és molt rellevant, no només pel fet de fer-ho aquí, sinó perquè el coneixement estigui aquí.