Els talls de telefonia o d’internet, les connexions lentes o, directament, la manca d’un servei de telecomunicacions són problemes que enfronten alguns municipis de les ja anomenades zones blanques de Catalunya. Es cataloguen així, segons el govern espanyol, les àrees que no disposen d’una xarxa d’una mínima qualitat, amb una velocitat d’almenys 30 Mbps o plans per a la seva dotació en els pròxims tres anys. Un exemple és Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), que en els últims dos anys ha sumat més d’una desena de talls. Alguns han estat de poques hores, mentre que d’altres s’han allargat més d’una setmana. Sigui quina sigui la durada, tots han generat una “paralització” de l’activitat del poble, segons ha assenyalat el consistori en nombroses ocasions. Una afectació que impacta en les empreses, però també en la ciutadania a través de serveis com els caixers automàtics o l’accés als serveis sanitaris telefònics.

Segons l’Organització de les Nacions Unides (ONU), la disponibilitat d’una connexió a internet és un dret fonamental. També ho contempla la legislació de diversos països, tot i que de manera molt diversa, i està reconegut pel Tribunal Europeu dels Drets Humans. A Espanya, les telecomunicacions es conceben com “un servei d’interès general i es presenten en règim de lliure concurrència”, assenyala la cap de l’Àrea jurídica del consorci Localret, Olga Díaz, qui concreta que “l’accés a la telefonia fixa i a una xarxa de banda ampla és un dret des d’un habitatge fix”. Però per què existeixen tantes zones remotes amb accessos nefastos? La principal problemàtica que sorgeix davant el sistema actual rau en el fet que el servei no està catalogat com a públic. “En tractar-se d’un servei universal, l’administració competent, que en aquest cas és l’Estat, fa la licitació i l’atorga a uns determinats operadors”, assenyala, “aquí entra en joc l’interès del mercat per obtenir un retorn econòmic, que és molt més reduït en les poblacions aïllades i no generen interès”.

La nova normativa considera la telefonia fixa i una xarxa de banda ampla com un dret universal de la ciutadania

Fins al juny del 2022, la velocitat mínima obligatòria per tenir un servei de qualitat estava per sota dels 30 Mbps. El salt qualitatiu es va fer amb la imposició del Codi de Comunicacions Electròniques de la Unió Europea, que va marcar les pautes incorporades fa un any a la Llei de Telecomunicacions espanyola, tot i que amb la previsió de començar amb un mínim de 10 Mbps per acabar arribant a triplicar-ho el 2030. “L’augment havia de ser progressiu per garantir que el sector privat ho pot complir i que és un canvi viable”, apunta Díaz, i és que prèviament el mínim que calia garantir era d’1 Mbps. El terme clau que marca l’impàs és el concepte de “servei universal”, que s’introdueix per evitar exclusions i discriminacions en funció de la localització.

Mà pública per corregir les escletxes

En un moment en què el teletreball i la cerca d’una millor qualitat de vida després de la pandèmia han guanyat pes, tenir o no tenir una bona connexió a internet pot definir el futur d’una població. Per això els ajuntaments van reclamar el seu rol com a ens administratiu per garantir aquest servei a la ciutadania amb el canvi normatiu.

Anteriorment, només una empresa podia oferir el servei de telecomunicacions. “Ens trobàvem amb casos d’ajuntaments que tenien una subvenció europea per fer el desplegament, però no tenien la figura per executar-ho i Localret va plantejar una esmena per solucionar-ho”, recorda l’advocada, “ara els consistoris tenen la capacitat d’actuar com a operadors i donar servei a les quatre masies disseminades on no arriben les companyies de telecomunicacions, és una altra mena d’intervenció pública per corregir les escletxes digitals”.

Els programes públics han de garantir arribar a les zones sense una línia fixa i una velocitat mínima de 3 Mbps, però també millorar la qualitat en àrees amb infradotació

I és que, davant la lògica de mercat, l’administració pública ha de fer de garant de l’accés a un dret universal. En aquest sentit, existeixen programes com el Pacte Nacional per una Societat Digital a Catalunya impulsat per la Generalitat, les diputacions i entitats municipalistes per “disposar d’infraestructura i xarxa neutra d’alta capacitat basada en fibra òptica de titularitat pública a tot el territori per facilitar la presència de les operadores que donen un servei finalista”, explica el cap de l'Àrea d'Infraestructures, Mauro Soto. L’estratègia s’estructura en diversos projectes als quals acollir-se segons les característiques dels municipis, les necessitats i l’entitat que els impulsa, però tenen en comú “cohesionar els territoris i facilitar a les operadores de proximitat que no tenen la facilitat de les més grans per arribar a ubicacions remotes”, afegeix. En aquest grup és on es troba la coneguda com a fibra òptica de la Generalitat, però existeixen també infraestructures de titularitat municipal i de les diputacions que exerceixen el mateix paper.

La proposta es complementa amb l’antic Pla Peba, actualment conegut com a Único (Universalització d’Infraestructures digitals per a la Cohesió). L’impulsa el ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació digital i estableix una sèrie de zones prioritària sense la cobertura mínima o adequada per tal de reforçar-les amb inversió pública. Aquí és on es parla de zones blanques, però també de zones grises, que no disposen de cobertura de banda ampla de nova generació a una velocitat de transmissió inferior a 100 Mbps. Segons Soto, “les operadores s’encarreguen de fer una proposta de desplegament i municipis als quals arribar perquè després el govern espanyol triï la que encaixa més segons els criteris establerts en la convocatòria”. En les dues edicions anteriors, Telefónica ha obtingut l’adjudicació majoritària, mentre que Adamo s’ha encarregat de cobrir les àrees de Girona i Tarragona.

Un puzle amb diverses peces

Davant les zones més desfavorides, tant per la manca de cobertura de telecomunicacions com per la disposició d’una infraestructura insuficient, cal acoblar totes les peces del puzle. La primera, l’administració pública, “per ajudar les operadores a no posar en primer terme els interessos de mercat davant un dret essencial”, afirma Soto. En segon terme, el membre de Localret situa les mateixes companyies de telecomunicacions, especialment les de proximitat, perquè “prioritzen el territori i les persones en comparació amb les operadores convencionals”. Per això considera que juguen un paper determinant, alhora que permeten diversificar el mercat i trencar amb “els jocs establerts de tants anys”.

Les operadores juguen un paper fonamental en la cobertura de servei de les zones més remotes gràcies a l’extensió de xarxa de l’administració pública

Les àrees on s’ha hagut d’intensificar el desplegament amb suport públic els darrers anys són Lleida i Tarragona. Segons les dades de Localret, es trobaven en una situació més desfavorable en comparació amb Girona i Barcelona, tot i que l’àrea metropolitana de la capital catalana compta amb una infraestructura que supera de llarg en quilòmetres i velocitat la mitjana de Catalunya. “No ho tenim tot quantificat perquè són programes diversos que hi treballen i les dades no sempre són accessibles, però l’experiència ens ha permès veure que hi ha molta feina pendent en zones remotes a Catalunya i moltes peces del puzle encara per encaixar”, conclou Soto.