Ara que estem en ple debat sobre la intel·ligència artificial (IA) i les seves implicacions ètiques o filosòfiques, tinc certa nostàlgia (per variar…) de quan a les ciències de la computació la frontera a atacar com a prova de concepte era crear un sistema capaç de derrotar a un humà en un joc. Sembla que ara mateix aquesta frontera ja ha quedat una mica arraconada dins l’imaginari, en favor de sistemes predictors de text hiperdesenvolupats i amb excés de confiança.

Era clar que en els jocs que depenen dels reflexos o ràpides operacions matemàtiques precises els humans, en general, no tenim gaire a fer. Per tant, el camp de batalla sempre han estat els jocs bastats en estratègies, que es juguin amb la ment. La literatura sobre el tema és força interessant, jo recomanaria el llibre “Ludens: Siete juegos de mesa que explican al ser humano” (Roeder, Oliver, 2023), per veure l’avenç de la màquina, i el replegament constant del pensament humà cap a un altre bastió que creiem que, ara si, serà inexpugnable. Per tant, tot aquest debat actual, amb certs tons pessimistes, ja s’ha anat repetint des de fa temps en el context dels jocs, i no té res de nou.

"Durant força temps, sempre que els humans hem vist que els ordinadors ens agafaven, només ens calia pujar el llistó"

Durant força temps, sempre que els humans hem vist que els ordinadors ens agafaven, només ens calia pujar el llistó. Bah! El tres en ratlla ho pot resoldre un nen. La lliçó de la seva futilitat la dedueix fins i tot l’ordinador de la pel·lícula “Jocs de Guerra”. Després, resulta que resoldre les dames està força bé, però en el fons és un joc bastant senzill, ja veurem amb els escacs. I, el dia 6 de febrer de 1996 (ja fa tres dècades, que es diu aviat), Deep Blue derrotava al campió Garri Kaspàrov, deixant atònit a tothom. I tots a córrer a tornar a pujar el llistó. El que segur que no podrà fer mai un ordinador és conquerir el joc del “go”. I el 2016 Alpha Blue derrota al campió Lee Sedol, que es retiraria l’any 2019 (això ja sí que cau més a prop) afirmant que “la IA és una entitat que no pot ser derrotada”. Llavors, comencem a fer una mica de trampes i posem sobre la taula jocs amb un component d’atzar i interacció social, com el pòquer… I resulta que els ordinadors, amb DeepStack com a portaveu, també aprenen a guanyar als professionals.

Evidentment, tot plegat sempre parlant en el context de competicions al màxim nivell, amb els millors representants de cada equip, màquina contra persona. Perquè un programa qualsevol d’escacs a mi em guanya trivialment, ja que soc un negat. No feia falta esperar a inventar-se el Deep Blue ni cap altre. Però, com a premi de consolació, sempre em quedava l’entreteniment de les animacions del Battle Chess (Interplay Productions, 1988). O que, ara fa ben poc, un humil Atari 2600 ha derrotat al ChatGPT.

I és en arribar a aquest tema concret on tallo el to pessimista a un de més positiu. Perquè una de les claus per convertir-se en un jugador d’alt nivell en aquesta mena de disciplines és disposar d’un gran mestre. Algú amb qui poder jugar totes les partides possibles, una darrere l’altra, i poder perdre. Tot plegat es resumeix en la cita del lluitador de jiu-jitsu Carlos Gracie, “Al Jiu-Jitsu mai perds. Guanyes o aprens.”. Però, tradicionalment, no tothom té a l’abast un gran mestre, i aquest és un fet diferencial per prosperar com a jugador. Per tant, en aquest sentit estricte, la IA permet democratitzar el joc, posant a l’abast de tothom un gran mestre.

“La IA s’ha de veure com una eina de perfeccionament i aprenentatge humà a l’abast de tothom”

El cas és que aquest viatge a través del joc ens fa entendre que, en realitat, la IA s’ha de veure com una eina de perfeccionament i aprenentatge humà a l’abast de tothom (bretxes digitals a part, és clar), i no de reemplaçament. I tanquem el cercle a la IA tal com s’ha d’entendre en el present i en el futur. Tot i que resulta interessant que, per exemple, als escacs es detecten canvis en la manera de jugar de les persones, segons si han tingut un mestre humà o un ordinador. Alhora, i segons tinc entès, també és un problema en el cas esmentat del pòquer, on la gràcia està en el fet que una elit limitada de jugadors disposin d’una bona tropa de mals jugadors, però que no en siguin conscients, a qui poder “desplomar”. I això de “democratitzar el joc” els resulta una murga...

Potser aquests fets també seran certs, a la seva manera, en altres camps. Però esperem que sigui sempre per bé.