Aquest dia 4 de març fa 25 anys la videoconsola PlayStation 2 i he pensat que valia la pena dedicar-li unes línies com a reconeixement. Si bé és cert que hi ha moltes videoconsoles conegudes, i de més antigues fins i tot (algunes ja superant les noces d’or, com la Magnavox Odyssey), penso que s’ho mereix per dos motius. Per una banda, pel simple fet de ser, ara mateix, encara la més venuda de la història, superant els 160 milions d’unitats arreu del món. Des de ja fa temps, Nintendo li ha anat al darrere amb la portàtil DS en segona posició, amb 154 milions d’unitats, o la Switch en tercera, encara a la venda i ja sobrepassant els 150 milions d’unitats. Però sempre que estan a punt d’enxampar-la, Sony troba màgicament una partida oculta que fa pujar la xifra una mica més. I, per altra banda, i permeteu-me aquest petit pecat, perquè va ser la meva primera videoconsola; i en qualsevol tema, “la meva primera…” sempre deixa un record especial. Potser algú se'n farà creus d’aquesta afirmació, però abans sempre havia tingut un ordinador, fos de 8 o de 16 bits, o després ja el salt al PC. I sempre demanat sota la justificació de “per poder treballar”, és clar. Les videoconsoles, com aparell dedicat exclusivament al joc i res més, les tenien els meus amics, als que visitava molt sovint.

La PlayStation 2 apareix l’any 2000 seguint les petjades de la seva encarnació anterior, la PlayStation (sense número), guanyadora absoluta i inesperada de la guerra entre Nintendo i Sega, sis anys abans. La seva antecessora va tenir el gran encert de triar el CD-ROM com a mitjà d’emmagatzematge, un salt tecnològic molt significatiu en aquella època —fins a 700 MB, quina passada!—. I de la mateixa manera, el tret distintiu de la PlayStation 2, i una de les claus indiscutibles del seu èxit, va ser incorporar un reproductor de DVD. Més enllà de l'increment en capacitat del mitjà, amb un clar impacte en la qualitat dels jocs, amb aquest fet es consolidava el concepte de la videoconsola domèstica com a centre d’entreteniment multimèdia a la llar. En l'època del CD-ROM, a principis dels anys 1990, quan tothom parlava de multimèdia a totes hores, ja s’havien fet alguns intents en aquest sentit (com la CDTV de Commodore o la CD-I de Philips). Però és la PlayStation 2 l’encarregada de convertir-lo en quelcom desitjat a partir d’ara. Ara bé, tot i aquest fet, cal dir que el lector només estava preparat per executar jocs, que solen usar lectures a ràfegues. Si s’abusava en la reproducció de pel·lícules, l’ús continu del lector làser podia escalfar els components de plàstic (calia reduir costos…), fondre’ls, i desajustar el capçal, espatllant la videoconsola. En fi!

"El tret distintiu de la PlayStation 2, i una de les claus indiscutibles del seu èxit, va ser incorporar un reproductor de DVD"

Però de res val una videoconsola sense jocs que li donin suport. El maquinari és irrellevant, el que importa són els jocs. Com a testament del rol de la PlayStation 2, trobem clàssics intemporals de franquícies reconegudes que, 25 anys després, encara duren, o algunes que, precisament, van néixer en aquest sistema. No és possible enumerar-los tots: Final Fantasy X, Grand Theft Auto III, Metal Gear Solid 3, Silent Hill 2, God of War, Kingdom Hearts, Monster Hunter, etc. Però si cal triar només un joc, potser el més trencador i que defineix l’era PlayStation 2 per si mateix, d’aquells que et deixen hipnotitzat davant la pantalla, seria el Shadow of the Colossus. Com a exemple de la seva rellevància, més endavant es faria una remasterització per a la PlayStation 4.

Ara bé, potser per mi un dels trets més significatius de la PlayStation 2, i el que em va atreure principalment, va ser, molt curiosament, el seu rol com predecessora de la videoconsola Wii, en anar més enllà de comandament tradicional. Al seu ecosistema de jocs hi havia tota mena d’enginys i perifèrics. Quan me la vaig comprar, va ser en una promoció amb la càmera Eye Toy, que permetia jugar mitjançant moviment corporal. Però l’amor de la meva vida seria la guitarra del Guitar Hero, les falanges dels meus dits encara em maleeixen. Certament, hi havia comandaments de tota mena, com els polsadors del Buzz, tipus concurs televisiu, pistoles de llum —que només funcionen amb els antics monitors de raig de tub catòdic, alerta—, les catifes del Dance Dance Revolution, o, és clar, els timbals Taiko. Sense ser un comandament pròpiament, també estava l’adaptador addicional per jugar en xarxa.

"Un dels trets més significatius de la PlayStation 2 va ser el seu rol com predecessora de la videoconsola Wii en anar més enllà de comandament tradicional"

Paradoxalment, sis anys després, la Wii seria la que permetria a Nintendo recuperar la corona de rei dels fabricants, després d’uns anys de travessia pel desert, unificant tots aquests perifèrics en un únic comandament i usant aquesta mena de jocs per arribar a un públic divers. Mentrestant, les posteriors PlayStation s’oblidarien de tots aquests enginys, excepte algunes petites aventures, i només es limitarien a perseguir més potència de maquinari. Ara com ara, les xifres de vendes deixen clar quina ha estat la millor estratègia a llarg termini —no, de la Wii U no en parlaré—.

De tot el que he explicat, es poden treure moltes lliçons, i la direcció actual de la nissaga de Sony no treu el merescut lloc de la PlayStation 2 a l’Olimp de les videoconsoles.  Quants anys seguirà la Playstation 2 com a número 1? Qui sap, segons les trampes que faci Sony amb les xifres de vendes, potser fins i tot assoleixi els trofeus d’or o platí.