Fa uns mesos em van demanar que formés part d’un procés de selecció d’estudiants de 4t d’ESO per a un programa de mentoria on serien acompanyats per un investigador o investigadora. La selecció es basava, entre altres criteris, en l'avaluació del contingut d'una carta de motivació escrita per l'estudiant i una carta de recomanació d'algun professor o professora. Va ser molt enriquidor llegir totes les cartes, conèixer les seves motivacions i percebre la seva confiança ferma que eren les persones idònies per formar part del programa. Em va sobtar, però, la importància que sobretot el professorat donava a les notes dels i les alumnes recomanades. I és això el que vull posar sobre la taula en aquest article.

En moltes de les cartes, el primer que es destacava de la persona recomanada eren les seves notes, fent referència a si eren excel·lents o notables. Això em porta a la meva primera pregunta: els i les alumnes amb notes inferiors havien estat descartats per l'escola? O simplement eren aquells de qui no es mencionaven les notes? Si la primera opció és la resposta correcta, quin greu pensar que els adolescents amb notes inferiors a les esmentades no tenen l’oportunitat de somiar a ser científics i científiques perquè no se’ls considera prou aptes, independentment de qui són com a persones.

"M'entristeix que el què defineix un alumne, i suposadament el fa mereixedor d'entrar en un programa de mentoria científica, siguin les seves notes"

M'entristeix que el què defineix un alumne, i suposadament el fa mereixedor d'entrar en un programa de mentoria científica, siguin les seves notes. Unes notes que sovint són a nivell individual i que fomenten la competició, en contrast amb la ciència, on avancem treballant en equip i col·laborant amb altres. Un expedient ple de notables pot ser simplement el reflex d’una gran capacitat de memorització, però això no vol dir necessàriament que l’alumne estigui aprenent. A més, aquestes qualificacions no sempre tenen en compte la diversitat entre els alumnes, les oportunitats de què disposen, els ritmes d’aprenentatge o, encara més important, el context social i familiar en què viuen. Potser un alumne voldria treure excel·lents, però quan arriba a casa ha d'ajudar els seus pares, que treballen moltes hores per tirar endavant la família i, per tant, té menys temps que altres per estudiar i preparar una prova.

A la vegada, penso en la pressió que té l’alumne d’excel·lents per ser seleccionat pel programa. Tothom espera que ho aconsegueixi, perquè sempre ha estat dels millors. Com no hauria d’aconseguir això també? Penso en com tolerarà la frustració i com gestionarà que els seus companys i companyes s'adonin que, per una vegada, no queda en primera posició. De nou, és diferent el que passa a l’aula amb els exàmens, i la realitat fora d’allà. Potser en aquest cas, l’esforç i les hores dedicades a treure excel·lents no pesen tant com les aptituds, la personalitat i el context de l’adolescent. Deixem de dir als alumnes de notable que poden aconseguir tot i més. No és veritat que l’esforç et porti sempre més lluny; a vegades, simplement, no arribem als objectius malgrat tot.

No soc experta en educació i no tinc clar quin paper haurien de tenir les notes en el seguiment d’un alumne, ni quina és la millor forma d’avaluar. Entenc també que en aquest cas el contingut d’aquestes recomanacions pot ser per manca de temps per part del professorat i un volum de feina excessivament alt. Però em sap greu que el primer que se’ns acudeix quan volem parlar d’una persona siguin les seves notes. I encara més, que això acabi calant en l’alumne mateix, qui es dibuixa i representa d'acord amb aquests números i qualificacions. M’agradaria que tinguéssim el costum de mirar més enllà d’això, que quan recomanem un adolescent per formar part d’un programa d’educació i ciència ho fem per la seva personalitat: si és una persona curiosa i motivada, si li agrada treballar en equip, com comunica, la seva iniciativa, les seves idees, la seva capacitat d’empatitzar o com tolera la frustració. Crec que els faríem un favor si l’adjectiu que els defineix no fossin únicament les seves notes.